Un clàssic al purgatori

El Barça encara pot guanyar la Lliga i la Champions i el delfí de Bartomeu guanyar les pròximes eleccions, però la sensació de final d’etapa és tan aclaparadora al camp com inevitable a la llotja

Diuen que als equips grans no hi ha temporades de transició, però no s’ho creguin. És com dir que Leo Messi, com que és el millor jugador de tots els temps, no falla gols cantats, no te mals dies o no perd facultats amb l’edat. Simplement és fals. Ho sap ell, ho haurien de saber tots els culers i ho sabria el mateix Sant Tomàs si hagués pogut veure el clàssic de diumenge passat. Sí, els equips grans tenen temporades de transició; i no una, sinó més d’una, perquè generalment els costa bastant tancar la carpeta d’un gran equip i obrir la del següent. En un món perfecte, n’hi hauria prou amb gestionar bé, tenir les idees clares, el pols ferm i molt d’encert per escurçar els terminis o fins i tot menjar-se’ls, però això és utopia. La realitat és una travessia més o menys llarga pel purgatori de la decadència d’uns i el creixement dels altres. I el que vam veure diumenge al Bernabéu va ser un Madrid-Barça entre les tenebres d’aquest purgatori, amb dos equips notablement més petits del que eren fa dos o tres anys, amb jugadors clau camí de la jubilació i altres camí de la consagració o intentant sobreviure al naufragi. Amb pressupostos de centenars de milions d’euros, sona quasi obscè, però és la crua realitat.

El Barça de Laporta va necessitar quasi dos anys per reconèixer la famosa autocomplaença que va conduir a una clatellada de les que fan època. I això que en aquell equip que va fer de comparsa en la festa del Madrid de Schuster hi havia Valdés, Puyol, Xavi, Iniesta, Messi, Márquez, Abidal, Henry, Eto’o i altres, que uns mesos després construïen el millor Barça de la història, el de les sis copes del 2009. El Barça de Bartomeu fa bastant de temps que s'aferra al passat com si no hi hagués un demà, que és incapaç de gestionar la plantilla mirant més enllà de la pròxima Lliga i que permet que la dependència de Messi vagi a més quan els 32 anys de l’argentí exigirien que anés a menys. També aquest Barça té jugadors capaços de construir un nou esplendor. El que no té és el full de ruta per aconseguir-ho. Perquè fitxar cromos no és tenir un pla i, sense pla, pot passar que tinguis un tipus com De Jong –millor migcampista de la passada Champions– i el facis jugar com un subaltern; que tinguis un campió del món com Griezmann i vuit mesos després ningú sàpiga quina posició ocupa en el teu equip ideal; o que tinguis dos jugadors com Carles Aleñà i Carles Pérez jugant al Betis i a la Roma, respectivament, mentre tu només tens 15 jugadors.

 

La sensació de final d’etapa és tan aclaparadora al camp com inevitable a la llotja. És compatible elogiar aquest equip per guanyar 8 de les 11 últimes Lligues amb constatar la debilitat que l’ha fet fracassar repetidament a la Champions i que el fa cada dia una mica menys poderós. De la mateixa manera que és compatible reconèixer l’esforç de la junta de Bartomeu per potenciar la maquinària econòmica del club o per regenerar el seu patrimoni amb l’Espai Barça, i alhora constatar l’evidència d’un projecte esportiu feble, erràtic i caríssim; o el demèrit de convertir el fitxatge de Neymar en una interminable crònica de tribunals, inclosa la vergonyosa doble condemna al Barça, les demandes del jugador i el ridícul del club perseguint el seu retorn; o l’increment desbocat de la despesa corrent del club; o l’últim escàndol de les campanyes de desprestigi a les xarxes socials pagades amb diners del club; o una gestió de la plantilla tan desafortunada que no hi ha jugador amb pes al vestidor que no l’hagi criticat públicament...

El Barça pot guanyar la Lliga i la Champions i Bartomeu té un delfí a la seva junta que es presentarà a les eleccions, però aquests dies trobaran molt poca gent que doni un euro, ni pels títols ni pel candidat continuista.

 
Comentaris