Brots verds

En aquest Barça crepuscular, l’aposta per ajuntar De Jong i Arthur al mig del camp és l’únic pas endavant clar per recuperar la singularitat i la jerarquia en el joc

Resulta difícil a dia d’avui observar el full de ruta del Barça i ser optimista. Veient partits de futbol tan pobres com el de dissabte passat al camp del Leganès, i tants d’altres d’aquesta temporada, el més fàcil és constatar la immensa contradicció entre una plantilla plagada de bons jugadors i l’espectacle tan magre que ofereix tot sovint i, obviament, culpar-ne l’entrenador. Però si som honestos, haurem d’acceptar que Ernesto Valverde no és el culpable del moment històric d’aquest equip, que fa temps que planeja més que vola, en un llarg crepuscle farcit de lligues a Espanya i clatellades a Europa.

La qualitat de la vella guàrdia liderada per Messi i la dels que han estat fitxats per protegir-la i reforçar-la, permet aferrar-se al teletext, que diu que el Barça és líder a la Lliga i a la Champions, i alimentar l’expectativa que el joc millorarà i el gen competitiu dels de Valverde els arribarà per seguir marcant territori a la Lliga i adquirir una butlleta per a la Loto Champions, que igual aquest any sona la flauta i es pot tornar a cantar el We are the champions. Però la realitat és que l’equip no ha donat motius per confiar-hi i, un any més, el Barça continua sent candidat a tot, però favorit a res.

Davant d’un present tan poc il·lusionant, val la pena fixar-se en els petits detalls que permeten augurar un futur millor. I en el terreny dels brots verds, la millor notícia de la temporada sense dubte és l’arribada al Camp Nou de Frenkie de Jong, millor migcampista d’Europa la temporada passada amb l’Ajax, i l’aposta de l’entrenador d’ajuntar-lo amb un altre pelotero, el brasiler Arthur Melo, per girar com un mitjó el perfil i les intencions del mig del camp de l’equip. Parlem molt del nou trident atacant format per Messi, Suárez i Griezmann, quan en realitat el destí d’aquest equip dependrà més de la consolidació del trident format per Sergio Busquets, De Jong i Arthur.

Així com el sit and talk posa el dit a la nafra del conflicte entre Catalunya i Espanya, el take the ball, pass the ball és el lema que més bé representa el paradigma del futbol genuí del Barça. I quan el que de veritat importa és com reps la pilota, on l’envies i a quina velocitat ho fas, s’ha de dir que Busquets, De Jong i Arthur són una magnífica aposta; res a veure amb el migcamp que va acabar la temporada passada, amb Busquets, Rakitic i Arturo Vidal.

 

En aquest sentit, hi ha un punt d’inflexió cap a la recuperació d’un element bàsic en l’estil de joc del Barça, una pedra angular sobre la que es poden edificar algunes de les virtuts col·lectives que necessita el barcelonisme per tornar a disfrutar d’un gran equip. El protagonisme del mig del camp com a element decisiu en qualsevol escenari, davant de qualsevol rival; el talent per dominar la pilota, controlar el joc, marcar el ritme o imposar el guió de partit sigui quina sigui la proposta del rival; la capacitat d’ajuntar l’equip i traslladar-lo així més amunt, on estarà en molt millors condicions per pressionar i recuperar ràpidament la pilota quan la perdi; la velocitat, la precisió i la visió de joc per generar més futbol i posar en avantatge els atacants, en comptes d’esperar que ells es busquin la vida.

Per descomptat, tot això encara està lluny, perquè Arthur i De Jong són joves, poden seguir creixent i acaben d’aterrar en un ecosistema amb inèrcies i jerarquies molt consolidats que han de trencar. Necessiten temps per guanyar-se el seu espai i l’autoritat dins l’equip i, segurament, no assoliran tota la dimensió d’aquest canvi fins que el Barça no es trobi a l’inici d’un nou cicle vital. Però mentrestant són la millor notícia de la temporada.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?