Barça, més que un club?

En els moments actuals, que el Barça es posicionés clarament davant la situació d'anormalitat democràtica que viu Catalunya no hauria de ser excloent de la seva estratègia universal i transversal

És indubtable que per a la majoria de socis i aficionats del FC Barcelona el Barça és, continua sent, més que un club. Per moltes raons, no necessàriament coincidents, però sí confluents. Ser més que un club vol dir essencialment que més enllà de guanyar títols esportius l'entitat actuï com a cadena de transmissió per expressar sentiments de democràcia, llibertat, solidaritat i també catalanitat. Ser "més que un club" vol dir actuar com a entitat que lliga valors de civisme, de país i de ciutadania amb l'esport, una valors que, al meu entendre, són perfectament compatibles amb l'alta competició i amb la cultura del futbol com a fenomen de masses planetari. En contra d'algunes veus que no ho veuen com un servidor, la institucionalització cívica –que no politització– del club dient les coses pel seu nom no ha afectat mai, ans al contrari, la dinàmica dels èxits esportius.

 

De fet, la història avala el compromís del club amb el país, des de l'adhesió a l'Estatut d'Autonomia promoguda per la Mancomunitat el 1918, a la resistència civil en èpoques de privacitats (dictadures de Primo de Rivera i de Franco) i en moments de retrobament amb la democràcia durant la mal anomenada Transició. Durant més de cent anys, com més institució ha estat el club, més ha augmentat la massa social, vingués d'on vingués, i més ens ha agermanat la bandera blaugrana com recorda el Cant del club. Manuel Vázquez Montalbán va escriure a Triunfo el 25 d'octubre de 1969 que "es el Barça la única institución legal que une al hombre de la calle con la Catalunya que pudo haber sido y no fue".

 

En els moments actuals, que el Barça es posicionés clarament davant la situació d'anormalitat democràtica que viu Catalunya no hauria de ser excloent de la seva estratègia universal i transversal. Per ser més grans no cal renunciar a res i encara menys als orígens i la identitat. El Barça, que ha estat referent en els darrers anys en la lluita contra la violència als estadis, de la pau i la solidaritat, que s'ha erigit en un vehicle de cohesió social i d'integració dels nouvinguts d'altres terres, també té el deure, com a principal entitat esportiva de Catalunya, de ser una veu potent en la defensa de les llibertats individuals i col·lectives que han estat violades reiteradament en els darrers mesos.

 

Conec el president Bartomeu i no dubto que comparteix bona part d'aquest diagnòstic atès el seu compromís personal amb el catalanisme –en dubto més d'alguns dels seus directius i executius. Més enllà d'alguns gests privats amb els presos polítics -que s'han produït, però no els desvelaré públicament- seria bo que el Barça exercís de més que un club o ens haurem de plantejar si aquesta afortunada divisa té valor en els nostres dies. I és per això que el meu primer article en aquesta tribuna és també un prec al president del Barça perquè l'entitat faci un pas més, amb fets i no paraules, com diria el MHP Montilla, davant l'embat de les estructures de poder de l'Estat espanyol contra la majoria de catalans i catalanes que, per translació, també és contra la majoria de socis i sòcies i d'aficionats i aficionades del Barça.

 

 

Per què no veiem llaços grocs a la llotja i sí en d'altres zones de l'Estadi? ¿Fins quan aquesta equidistància disfressada de neutralitat que frena el club d'organitzar un acte dedicat als presos i exiliats polítics? ¿Per què no oferir part de la recaptació d'un Barça-Madrid, posem per exemple, als familiars dels ostatges de la justícia espanyola? ¿Per què no una jornada solidària amb jugadors del primer equip a les presons catalanes on romanen mancats de llibertat els nostres representants polítics, alguns dels quals són socis i sòcies del club? La llista de peticions d'accions que, per cert, no comporten sancions ni inhabilitacions, podria ser tan llarga com dies porten els nostres conciutadans a l'exili i a la presó.

 

Per acabar, imagineu-vos per un moment –Déu no vulgui- que Espanya tingués líders polítics del PP, PSOE o Cs a la presó per qüestions ideològiques. S'imaginen el Reial Madrid mirant cap a una altra banda? No ho crec pas.

 
Comentaris