Barça galàctic

El club blaugrana ha aparcat clarament l’aposta per l’estil propi, el futbol col·lectiu i la Masia; la urgència ara és guanyar la Champions i la fórmula, fitxar en gran i acumular estrelles

El Barça treballa intensament aquests dies per trobar la tecla que li permeti tornar a guanyar la Lliga de Campions després de quatre anys de decepcions. Aquest és el gran objectiu d’aquí a les pròximes eleccions (2021), l’única prioritat, una aposta a doble o res que ara mateix condiciona tot el projecte esportiu i fins i tot el model de club. La junta directiva de Josep Maria Bartomeu (i abans Sandro Rosell) va aterrar amb un projecte guanyador en marxa i deu anys després ha renunciat definitivament a reiniciar-lo; continua estirant-lo tant com pot, a pesar de la veterania d’alguns jugadors clau, dels costos que implica tenir un equip car i haver-lo de rearmar i de la renúncia que suposa tenir la fórmula de la Coca-cola i fabricar cola de marca blanca.

Fa una dècada, el Barça tenia perfectament identificat el full de ruta de l’èxit, el que li va permetre conquerir més palmarès, més autoestima i més admiració i valor de marca arreu del món. Però mantenir aquell full de ruta suposa creure-hi, tenir el lideratge i l’autoritat per aplicar-lo, acceptar de prendre decisions difícils i impopulars per regenerar el cicle i  assumir la derrota com una part del camí. Oficialment, ningú hi ha renunciat, però qualsevol semblança amb la realitat sembla a hores d’ara pura coincidència.

 

Tothom diu que l’estil Barça no es negocia, però cada cop més sovint veiem un Barça capaç de renunciar-hi llargues estones o partits sencers, perquè no és capaç de pressionar per recuperar ràpid la pilota, o perquè no es capaç de superar la pressió dels rivals combinant, o perquè delega el gol únicament en el talent individual, o perquè no es capaç de controlar els partits i això l’acaba desfigurant, o perquè la filosofia ha deixat de ser jugar bé per guanyar per convertir-se en fer el que calgui per guanyar, o perquè el curtterminisme ha convertit el paper clau de la Masia en un record del passat, o perquè la majoria dels últims 25 fitxatges del club no han estat pensats per alimentar l’estil i la filosofia de joc del Barça.

Aquell full de ruta està guardat en un calaix esperant temps millors. A pesar de la gran quantitat de títols guanyats l’última dècada, no hi ha voluntat ni paciència per abordar la construcció d’un nou cicle amb tots els ingredients per als propers anys, sinó necessitat i urgència per seguir guanyant i redimir quatre temporades de fiasco europeu. Naturalment, l’única fórmula coneguda del rendiment immediat és fitxar talent, gent contrastada que marqui diferències, com més millor. No cal molta planificació. Pots pensar que necessites un De Ligt darrere, un De Jong al mig i un clon de Luis Suárez amb set o vuit anys menys davant, però si Griezmann ara sí que vol venir i Neymar se’n penedeix d’haver marxat, doncs canvies de plans i ho apostes tot a una davantera galàctica de les que li criticàvem al Reial Madrid, quan Florentino Pérez no tenia més projecte que tirar de talonari i fitxar els millors cromos de la col·lecció. Talent per enlluernar i per vendre samarretes, encara que només et resolgui un dels deu problemes futbolístics que te l’equip, encara que t’obligui a despullar altres zones del camp, encara que sigui una aposta a curt termini difícilment sostenible en el temps. Una aposta de risc, sense cap garantia d’èxit.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?