Aquest any, també

El Barça no està per celebracions perquè mentalment ja és a Liverpool, però la 26a Lliga del seu palmarès certifica la seva jerarquia al futbol espanyol i posa en valor el projecte liderat per Valverde

El Barça ha guanyat una altra Lliga i gairebé no ens n'hem ni adonat. L'èxit és majúscul, però les mires estan encara més amunt, tothom ho sap i el cap no està per a celebracions, perquè ja és a Liverpool, jugant una eliminatòria que pot catapultar aquest equip a una nova final de la Champions i a alimentar la seva llegenda. Però aquesta serà una altra història. Ara com ara, el que compta és que el Barça ho ha tornat a fer. Si, aquest any també, i té un mèrit incalculable tant si ho contrastes amb la història i com si ho poses en el context d'una de les millors lligues del món del futbol.

 

Un antic company d'escola, de la meva quinta, piulava dissabte a la nit: "En la primera meitat de la meva vida, dos títols de lliga; en la segona meitat, 16". Això d'ara és més normal que allò d'abans. Des de l'arribada de Johan Cruyff i fins ara, el Barça ha normalitzat la relació potencial/resultats i el seu palmarès no ha deixat de créixer. Zinedine Zidane no diu cap mentida quan apunta que el Reial Madrid encara té més lligues que el Barça (33 a 26), però la realitat no té un sol argument. En els últims 30 anys, el Barça ha duplicat en lligues al seu màxim rival (16 a 8); si tanquem una mica més el focus, en els últims 11 anys l'ha quadruplicat (8 a 2); i, ja posats, el Barça celebra avui el títol amb el Madrid a 18 punts de distància i fa un any el va celebrar amb 17 punts d'avantatge. Per tant, no és només el què, també és el com. El Barça fa temps que mana al futbol espanyol i ho fa amb autoritat. L'equip de Valverde ha encadenat dues lligues i ha ocupat el liderat de la classificació en 67 de les 73 jornades possibles. Ha estat el més regular i alhora el més contundent en els duels directes (4 punts de 6 contra l'Atlètic i 6 de 6 contra el Reial). Ha estat també el més ofensiu, el més eficaç i el que millor ha jugat. I aquesta jerarquia l'està imposant davant un Madrid que ha guanyat 4 Champions en els últims cinc anys, un Atlético que n'ha jugat dues finals i que ha guanyat 3 Europa League o un Sevilla que n'ha guanyat 5, tot en l'última dècada.

 

 

Serà el que passi a la Champions el que acabarà impregnant, per bé o per mal, la nota final d'Ernesto Valverde, però és innegable la bona feina de l'entrenador blaugrana des que va arribar i en particular aquesta temporada. Convèncer els jugadors del seu pla, motivar-los a seguir guanyant lligues encara que l'objectiu sigui la final del Wanda Metropolitano, la gestió interna de la plantilla, superar sense trauma l'adéu d'Iniesta, el ràpid encaix de Lenglet, Arthur i Arturo Vidal, l'evolució de Dembele, el rescat de Coutinho, l'aposta flexible però determinada pel 4-3-3, la versatilitat defensiva de l'equip, la fortalesa del col·lectiu, el major descans de Messi, el magnífic rendiment de l'equip quan Messi ha estat absent o aconseguir un quinze de gal·la amb els titulars que tothom té al cap més jugadors com Coutinho, Vidal, Semedo o Aleñà i fins i tot Malcom per jugar qualsevol partit amb garanties són part del mèrit indiscutible del tècnic, que ha aconseguit que molts jugadors rendeixin al seu màxim nivell i que arribin a aquest moment amb arguments i possibilitats de fer història de nou.

 

I sí, evidentment, amb Messi a la gespa liderant les operacions. Ningú pot negar que tenir-lo al teu equip és jugar amb avantatge per la seva genialitat, la seva evolució permanent i la seva voracitat. Per això aquesta és la seva desena lliga i va camí dels 600 gols, de la seva sisena Bota d'Or i també de la sisena Pilota d'Or. Perquè és el millor de tots els temps i perquè marcarà una època. El mèrit del Barça va ser descobrir-lo, sumar-lo a la causa i no deixar de treballar perquè pugui conduir un equip guanyador.

 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?