Una victòria eterna

Es compleixen dos anys d'aquella tarda inoblidable i històrica en què el Girona, acabat d'ascendir a Primera Divisió, va derrotar el Reial Madrid a Montilivi en un partit màgic

Recordo el moment en què vaig arribar al cotxe; superat per l'emoció del moment, per una realitat inimaginable, bestial, salvatgement preciosa. "'Mai tornaré a viure res igual com a periodista', pensava mentre corria cap a al sala de premsa, driblant somriures i abraçades d'una afició que acaba de viure, de gaudir, una de les millors tardes de la seva història. El Girona acaba de derrotar el Reial Madrid en la temporada del seu debut a l'elit del futbol estatal. Història. David contra Goliat. El petit s'imposa al gran; dibuixant un bell oasis enmig de l'àrid desert en què s'ha convertit el futbol modern. 29 d'octubre del 2017, 18:30. Estadi Municipal de Montilivi, Girona", vaig escriure amb llapis en una bella llibreta en un intent de canalitzar les emocions, atropellat per l'eufòria del que s'acabava de viure a les grades d'un estadi que ara malviu a Segona, turmentat i amargat per fer intentar realitat el Tornarem que va prometre quan es va certificar el descens, consumit per l'ansietat, i que en aquell moment gaudia, feliç com un nen, d'un univers en què tot, tot, era nou, en què descobria, dia rere dia, noves terres ignotes; convencent-se que tots els revolts que li havia fet donar el futbol, sempre tan capritxós i cruel amb ell, amb fins a tres ascensos frustrats, havien valgut la pena ara que podien viure, gaudir, per fi, del que tan havien somiat. Ara que podien plorar, per fi, d'alegria.

Certament, aquell 29 d'octubre del 2017 les llàgrimes d'alegria van inundar les galtes dels patidors aficionats del conjunt gironí; tan acostumats a viure l'esport rei com una dolorosa penitència, a ofegar-se sempre a un pas de la glòria, a veure com la moneda sempre acabava caient del mateix costat, com el futbol els deixava flirtejar amb l'alegria més bella per acabar-los fent morir a un sol pas del cel. El Girona era Ícar; valent, somiador. Però la Primera divisió era el sol. Almenys fins aquell 4 de juny del 2017 en què, cansat d'ensopegar tants cops amb la mateixa pedra, el conjunt blanc-i-vermell, resilient, incapaç de rendir-se per naturalesa, la va acabar esmicolant, conquerint, per fi, el cel de la màxima categoria, iniciant una aventura, inoblidable, preciosa, que li deixaria  viure tardes tan brillants com l'aquell màgic duel contra el Madrid, jugat en un Montilivi ple de banderes independentistes que evidenciaven allò que assegurava l'exfutbolista i historiador uruguaià Gerardo Caetano: "Els que creuen que l'esport no té res a veure amb la política o no saben res de l'esport o no saben res de la política".

Portu celebra el seu gol contra el Madrid | Girona FC

Portu celebra el seu gol contra el Madrid | Girona FC

"El Girona i els seus aficionats es van sentir atacats. Perquè es va vendre una guerra que no existia. Es deia que s'anul·laria el partit, que el Madrid hauria de venir en un autobús sense l'escut per passar desapercebut. Només era un partit de futbol. Una festa per Montilivi, per tots nosaltres. I tots, jugadors, dirigents, aficionats i periodistes, ens vam defensar des del nostre lloc. Caminàvem tots en la mateixa direcció. Si ens atacaven a un ens atacaven a tots. I el Girona va parlar des de la gespa; resumint un curs de bojos en noranta minuts que cap dels que vam ser allà oblidarà mai", arrenca el brillant cronista de l'Ara Jordi Bofill, amb qui vam compartir, mà a mà, portàtil a portàtil, aquella tarda màgica, inoblidable, en què l'afició de l'Estadi Municipal Montilivi va viure, va assaborir, un dels seus millors orgasmes futbolístics. 

Sense por, els homes de Pablo Machín, que a la sala de premsa de Montilivi sempre repetia que "ells juguen amb metralletes i nosaltres, amb pistoles" per després matisar, convençut, que "el futbol és l'únic esport en el qual un equip eminentment inferior pot guanyar a un altre d'eminentment superior", van saltar a la gespa, disposats en un imparable 3-5-2, amb la intensitat, la il·lusió i l'ambició per bandera, amb la  intenció de cruspir-se al seu rival, per molt que es tractés d'un totpoderós Reial Madrid que havia alçat les dues darreres edicions de la Champions League. "Estem parlant del millor Girona que hem vist mai. Del que havia patit i lluitat tant per pujar a Primera Divisió i sentia que cada cap de setmana es jugava la vida. Mai he vist un Girona com aquell; competitiu fins a l'extrem, que abans de començar els partits ja guanyava al seu rival per 1 a 0 de les ganes que tenia. Transmetia seguretat, confiança. Era capaç d'imposar-se a qualsevol. Aquell Girona somiava amb ser millor que el Reial Madrid. I ho va ser", subratlla Bofill, il·lustrant el caràcter lluitador, incansable d'un Girona que no es va rendir ni quan, al minut 12, Isco va aprofitar un refús per anotar el 0 a 1.

Esperonats per un Montilivi ple de nens i nenes amb les galtes pintades de blanc-i-vermell, ple de samarretes com mai ho havia estat, com era inimaginable quan dues dècades abans l'equip navegava, sense nord, pels inferns del futbol estatal, convencent-se que conquistar la màxima categoria era una epopeia irrealitzable, condemnat a celebrar sempre èxits aliens; el conjunt blanc-i-vermell, que s'havia presentat a Primera Divisió empatant contra l'Atlètic de Madrid (2-2) en un partit que els gironins van dominar de forma incontestable durant la major part dels noranta minuts, es va refer i va continuar buscant la porteria del català Kiko Casilla. "Quedava molt partit, massa per abaixar els braços", remarcava Bofill en la crònica d'un triomf "sembrat des de l'èpica i la passió", d'un partit en què, "igualant el talent dels blancs amb el cor d'un equip que sembla que no té límits", els gironins van completar una "actuació col·lectiva senzillament brillant". "Sabíem que només necessitàvem una ocasió per fer-los dubtar. I que la tindríem. Segur. Si és que nosaltres signàvem perdre competint. Perquè era el més lògic. Un empat ja era un tresor", afegeix el periodista del diari Ara

 
Montilivi, durant la visita del Madrid | Girona FC

Montilivi, durant la visita del Madrid | Girona FC

Dubto que oblidi mai el que es va viure a Montilivi en el minut 54 del duel. La jugada de la qual va néixer el gol que va obrir el camí cap a la màgica i eterna remuntada: aquell zigzag que la raó ens va fer pensar que no podia ser obra d'en Pere Pons. "Borja? No, no. En Pere. Ha set en Pere", ens repetíem, incapaços de desxifrar, d'entendre, si el que estava passant davant nostre era real o no; contagiats de la bogeria que va fer tremolar tot l'estadi, tota la ciutat. "Era impossible mantenir la fredor, la serenor. Perquè no ens ho crèiem. Perquè el cor ens anava a mil revolucions. Perquè érem feliços. Feliços. Van ser cinc minuts d'impacte. De felicitat pura. Anys i anys sent un anònim que vaga pels camps de Segona, Segona B i Tercera, veient els grans per la televisió, fins que arribes a jugar contra ells i els guanyes. No hi ha res igual com aquell moment. Com ho va ser viure en directe aquella tarda", afirma Bofill, emocionat; revivint aquells cinc minuts en què Cristhian Stuani, primer, i Portu, després, van capgirar el marcador, materialitzant un triomf inesborrable, un premi a tants anys de lluita.

"El gol de Portu, de primeres, ni tan sols el celebro. No em crec que hagi entrat. 'Potser t'ho has imaginat', penso en aquell moment. Recordo l'èxtasi del moment en què constates que sí, que era gol. Les abraçades. Crides. Flotes. T'emociones. No saps ni què escrius. Només hi ha dos partits en què he arribat a casa i he tornat a veure el partit per saber si era real o no. Aquell i el primer, contra l'Atlètic. I pateixes igual; encara que saps el resultat. Perquè tot és tan, tan, bonic que et fa por que no sigui veritat. Però sí, vam ser allà. Vam guanyar el Reial Madrid. Vam guanyar el Reial Madrid", sospira Bofill, encara amb la pell de gallina, en reviure una tarda que avui és un record llunyà, però inoblidable. El record d'una tarda en què, emulant una gesta inèdita des de feia gairebé tres dècades, quan el Reial Burgos es va erigir en el darrer debutant a la Primera Divisió en desfer-se del conjunt blanc, que avui, a més de ser un tresor, és una mostra del camí que ha de seguir Girona per fer realitat el tan anhelat somni de tornar a l'elit per la via ràpida: caminar tots junts, en la mateixa direcció.

Més informació
 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?