"Ja ha valgut la pena. Ara vull que valgui l'alegria"

Superat l'etern calvari de les lesions, el futbolista del Palamós Dembo Batchilly, resilient, 
lluitador i somiador a parts iguals, afronta el present i el futur amb optimisme i amb un somriure

Ha vist el gol molts cops. "Moltíssims. Més d'un centenar. I és una bogeria. És una bogeria", afirma, radiant, feliç, somrient, Dembo Batchilly (Serekunda, Gàmbia; 1993); revivint la preciosa i salvatge diana, des de gairebé el mig del camp, des de 45 metres, amb què diumenge passat, ja al minut 93, va donar el triomf al Palamós en el duel contra el Júpiter de la 20a jornada de la lliga del Grup 1 de Primera Catalana.

"Vaig saltar a la gespa al minut 86. Ja gairebé no quedava temps per res. En aquell instant, ja al temps de descompte, vaig pensar que ja potser era la nostra darrera oportunitat. Vaig aixecar el cap i vaig veure que el porter estava una mica avançat. No m'ho vaig pensar dos cops. Si entra, entra. I va entrar. Va entrar", repeteix Batchilly; protagonista d'una meravellosa història que va començar a escriure's a la part més occidental del continent africà, als carrers de la ciutat més poblada de Gàmbia.

"La infància està plena de records bonics. Al matí jugava a futbol a l'escola. I a la tarda, al carrer, al barri; fent les porteries amb dessuadores, amb pedres"

"La infància està plena de records bonics. Molt bonics. Al matí jugava a futbol a l'escola. I a la tarda, al carrer, al barri; fent les porteries amb dessuadores i amb pedres. Vaig créixer amb una pilota sota el braç o als peus. Recordo que, de petit, quan arribava de l'escola, la meva mare sempre em deia: 'On vas?'. 'A jugar a futbol'. 'Fins que no dinis no surts d'aquí'. I jo plorava. Només volia jugar a futbol. Només veia la pilota", subratlla el davanter, retornant a aquells temps en què es calçava "les Total 90 d'en Ronaldinho" i en què els seus amics de la infància li deien Del Piero. "M'encantava. M'agradava molt. Era el meu ídol. Volia ser com ell. En aquella època vital en què tots somiem en ser futbolistes, jo volia ser Del Piero. Sempre me l'agafava", recorda un Batchilly que va aterrar a terres catalanes, a Salt, per retrobar-se amb el seu pare i el seu germà gran el 15 de febrer del 2009, amb tan sols quinze anys.

Entenia el català, però no el parlava encara. Així que l'idioma de la pilota, que, universal, s'entén, es parla, de la mateixa manera a Serekunda i a Salt, on segueix vivint onze anys després, va ser crucial en el procés d'integració d'un Dembo que va començar a jugar a futbol amb la UE Can Gibert gironina. Actuant sempre com a extrem, sempre entre la línia de calç i la porteria rival, entregant-se a la que des de petit ha estat la seva gran passió, Batchilly va lluir després les samarretes del juvenil A i del filial del Girona FC, del primer equip del CE Farners i del segon de la UE Llagostera.

Dembo Batchilly celebra un gol | UE Olot

Dembo Batchilly celebra un gol | UE Olot

Ambiciós, l'estiu del 2016 va arribar a la Garrotxa per firmar el millor curs de tota la seva carrera, meravellant tothom i erigint-se en una de les grans sorpreses, en el marc del futbol català, d'una temporada que l'Olot arrodoniria retornant a Segona B. Però just quan estava a punt de debutar a la categoria de bronze del futbol estatal, reafirmant-se així com un futbolista de futur, tot es va tenyir de color negre de cop i volta, de sobte. El dia 8 d'agost del 2017, Dembo va despertar del somni en esmicolar-se els lligaments creuats en un amistós de pretemporada davant el Figueres que es va jugar sobre la gespa artificial de l'estadi Miquel Coromina i Morató de Banyoles; situat just al costat d'un estany on van semblar ofegar-se les il·lusions del jove futbolista de Serekunda.

"Allà va arrencar el calvari. Pensava que sis mesos després ja podria tornar a jugar. Però no. Se m'ha fet molt llarg. Llarguíssim. Etern. He viscut la cara més lletja i la més amarga d'aquest món", apunta Batchilly, que, a més de la primera intervenció, va haver de passar pel quiròfan quatre vegades més; martiritzat per una lesió de la qual mai acabava de fer net del tot. "Hi havia dies en què jo pensava que potser no em volien dir que no podria tornar a jugar. Però mai em va passar pel cap deixar-ho estar, rendir-me. Només una nit, al llit. Pensava: 'Què has fet per merèixer tot això?'. Però el dia després ja em vaig aixecar amb l'ambició de seguir treballant. D'intentar-ho fins al final. Has d'aixecar el cap i seguir cap endavant.

 

Caminar cap endavant; sabent que algun dia tornaràs a somriure i a riure. I has de seguir treballant. Has de seguir creient, i confiant, en tu mateix. I no pots abaixar mai els braços. Ni rendir-te", afirma un convençut Dembo, tot i que el futbol l'havia fet caure a terra, colpejant-lo amb força i crueltat, no volia enterrar la seva gran passió. "És una de les coses que em fan feliç. Potser és el que em fa més feliç. Ho necessito. Si ho hagués hagut de deixar, hauria estat com si em traguessin una part de mi. Com si m'extirpessin un òrgan. Només pensar que potser hauria de deixar-ho ja em posava malalt gairebé. Hi ha hagut moments difícils, però sempre he volgut seguir jugant a futbol. I la gent que tinc a prop, la dona i la família, els amics i els companys, els metges, tothom, m'ha ajudat molt. Moltíssim", remarca, feliç.

Dembo Batchilly, durant un partit | CF Peralada

Dembo Batchilly, durant un partit | CF Peralada

Després de dues temporades en blanc, la 2017-18 i la 2018-19, l'estiu passat el jugador gambià es va acomiadar de l'Olot i es va incorporar al Peralada, de la Tercera Divisió. I el 3 de novembre del 2019, 889 dies després de jugar el que durant massa temps va ser el seu darrer partit oficial, va reaparèixer sobre la gespa. Va tornar a sentir-se futbolista. "'Per fi. Per fi', pensava. Aquella tarda vaig ser molt feliç. Molt. Perdíem 0 a 3 quan vaig entrar, ja cap al final del partit; però jo només pensava a tocar la pilota. Estava immensament content. Havia estat molt temps esperant aquell instant. Somiant amb aquell instant. I tornar a trepitjar la gespa va ser com un títol per mi. Com el més gran de tots", proclama un Batchilly que pel novembre va ser cedit al Palamós, de Primera Catalana, per tal que pogués tenir més minuts per anar agafant el ritme.

El '20' ha jugat ja onze partits amb l'històric equip empordanès; el degà del futbol català. I un d'ells el recordarà sempre, tota la vida: el del passat diumenge, el de l'etern i inoblidable 9 de febrer del 2020 en què, sentint-se, per fi, alliberat del pes, de la llosa, que li havia impedit gaudir del futbol durant més de dos anys, va celebrar un gol meravellós, deliciós. "Va ser una bogeria. Va ser un moment de felicitat brutal. Inexplicable. No hi ha res impossible. Sempre s'ha de somiar. Sempre s'ha de voler més. I més. I treballar per aconseguir-ho. Per fer-ho realitat", afirma Dembo. "No sabia ni què em deien els meus companys. No sabia ni com reaccionar. Vaig mirar amunt i vaig alçar els braços; donant les gràcies al cel. Poder tornar a disfrutar del futbol no té preu, per mi. Si les coses et surten bé el futbol et pot fer molt feliç. I jo ara soc l'home més feliç de tot el món. Soc l'home més feliç del món", admet el davanter africà durant el descans per dinar de la seva feina, en una empresa d'instal·lacions d'aire condicionat i calefacció. 

Dembo Batchilly, resilient, lluitador i somiador a parts iguals, no ha trobat la llum al final del túnel. Incansable, se l'ha encès ell mateix. I, feliç, conclou: "Ha valgut la pena. Ha valgut la pena. Ha costat. Moltíssim. Però, al final, ha valgut la pena no rendir-se. Ara vull que valgui l'alegria".

Més informació
 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?