"He hagut de lluitar moltíssim, però ha valgut la pena"

"He après a valorar-ho més tot. A gaudir. A viure el moment. L'ara", afirma Marc Pagès; que
 va tornar a sentir-se futbolista dissabte, després de més d'un any allunyat dels terrenys de joc

Les fotografies borroses, mogudes, desenfocades, espontànies, són, penso, les més boniques. Les més reals. I passa el mateix amb les històries. "Existeix un cosa encara més bonica que una cosa bonica: les ruïnes d'una cosa bonica", va deixar escrit el pintor francès Pierre Puvis de Chavannes; conscient que les històries que més ens emocionen són aquelles més humanes. Les que tenen ombres. Les imperfectes, en definitiva. Com la de Marc Pagès (Olot; 10.03.1999); que aquest passat dissabte, després de més d'un any allunyat dels terrenys de joc per una greu i inoportuna lesió de genoll, va tornar a sentir-se futbolista. "Per fi. Per fi", sospira, repeteix, feliç; encara emocionat per tot el que va viure fa uns dies al camp de futbol de Sant Jaume de Llierca.

La lesió, el revés, el cop de realitat, va arribar en el moment menys esperat. "Quan millor estava. Tot m'anava molt i molt bé. Tot era perfecte", arrenca el jove atacant de la Garrotxa, que havia iniciat amb moltes il·lusions una temporada, la passada, en què entrenaria amb el primer equip de la Unió Esportiva Olot, amb el que va debutar, durant la pretemporada, en un duel amistós contra l'Espanyol, i competiria amb el seu filial, el Sant Jaume de Llierca. "Estava molt bé. En el primer partit de la lliga, vaig fer els dos gols de la victòria contra el Santa Pau. Tot es va trencar, de cop i volta, la tarda del 3 o del 4 de setembre, durant un entrenament amb el Sant Jaume. A Argelaguer. Estava molt cansat, perquè al matí havia entrenat amb el primer equip de l'Olot. Recordo que vaig estar cinc o deu minuts a terra, patint molt dolor. Recordo el viatge cap a l'hospital d'Olot, amb el cotxe d'un company", accentua un Marc Pagès que acabaria passant pel quiròfan tan sols unes setmanes després. "El 17 de novembre", puntualitza l'atacant garrotxí.

"A nivell anímic ha estat molt dur. Et consumeix per dins la ràbia de no poder ajudar l'equip des de fora. De no poder saltar la tanca i posar-te a jugar tu també"

"Encara me'n recordo. Com si fos ahir. Em feia molt, molt, de mal. M'ha costat molt tornar fins aquí", afirma l'olotí. Una infinitat d'hematomes van tenyir de blau la seva cama dreta just després de l'operació; però el dolor més dur era sempre el mental. "A nivell anímic ha estat molt dur. No pots deixar mai de pensar en quants gols portaries si estiguessis bé. Et consumeix per dins la ràbia de no poder ajudar l'equip des de fora. De no poder saltar la tanca i posar-te a jugar tu també", continua Pagès, que al llarg d'aquests mesos, gairebé 13, que ha hagut de viure lluny de la seva principal passió ha après "a tenir paciència, sobretot". "He crescut molt mentalment. He vist qui està realment al meu costat. He après a valorar-ho més tot. A disfrutar. A viure el moment. L'ara. Ara ja no penso en si em tornaré a lesionar. Si ha de passar, que passi. Ja hi pensaré llavors", assegura el jove davanter de la Garrotxa, que aquest dissabte es va erigir en el gran protagonista del duel que va enfrontar el Sant Jaume i el Camprodon (2-0), corresponent a la tretzena jornada del campionat de lliga del grup primer de Segona Catalana.

 
Marc Pagès va retornar als terrenys de joc aquest dissabte | CF Sant Jaume

Marc Pagès va retornar als terrenys de joc aquest dissabte | CF Sant Jaume

Pagès, que cursa el grau en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport (CAFE) de la Universitat de Vic, va saltar a la gespa al minut 71 i va contribuir, de manera decisiva, en el gol que va deixar el matx vist per a sentència. "La primera meitat la vaig veure des de la banqueta. Vaig sortir a escalfar a l'inici de la segona part; sentint, molt a prop, el suport dels familiars i amics que em van venir a veure perquè sabien que tornava. Portava tota la setmana nerviós. Pensant en el partit. Visualitzant-lo. Imaginant-me'l. En tenia moltes ganes. Moltíssimes. El moment en què vaig tornar a trepitjar la gespa em vaig sentir alliberat. Tranquil. Feliç. Molt content. 'Ja ha passat tot. Ja ha passat tot el dolent. Ara toca gaudir. A poc a poc, de mica en mica', em vaig dir. Només desitjava, més que res a la vida, tornar a sentir l'alè d'un rival a la meva esquena. A tocar la pilota. Retrobar-me amb el seu tacte. Amb moltes sensacions que feia molt temps, massa, que no sentia, que no notava. Celebrar un gol. Tornar a sentir el que és estar dins del camp. A sentir-me futbolista. He hagut de lluitar, de patir, de plorar, moltíssim. Però ha valgut la pena. Ha valgut la pena", sospira, repeteix, un Marc Pagès que torna a córrer, feliç, per la gespa; que, insaciable, torna a perseguir la pilota amb la mateixa il·lusió que quan, de nen, lluint el blau i el blanc del Joventut Sant Pere Màrtir olotí, va descobrir aquest preciós esport.

Més informació
 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?