Que tornin els Benaiges!

Fa la sensació que la Ciutat Esportiva Joan Gamper és un campi qui pugui, sense massa criteri a l’hora d’aplicar el model esportiu que ens va fer ser els millors

La muntanya russa emocional que viu el Barça aquesta temporada es pot explicar per molts motius. A la deixadesa institucional s’hi afegeix una pèssima planificació esportiva, però tanmateix el talent d’alguns bons jugadors, amb Messi al capdavant, ens permeten, encara, somiar en acabar la temporada guanyant la Lliga i fins i tot la Champions. Però els èxits que puguin arribar no ens han de privar de veure, amb preocupació, la deriva futbolística que està agafant el primer equip, masculí, de futbol. El fet que l’horitzó esportiu no sigui prou clar en els pròxims anys no és només, que també, perquè un dia –esperem que sigui d’aquí a molts i molts dies– Messi pengi les botes, sinó perquè la direcció esportiva del club ens té massa desconcertats a tots plegats.

Ja sé que molts pensareu que no sempre apareix una generació amb el talent dels Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué o Messi, però d’aquí a la poca confiança que s’està tenint –amb l’excepció, i encara, d’Ansu Fati– amb les joves promeses de l’entitat és inquietant. La clau, o una de les claus de l’èxit dels anys formidables de l’equip amb Pep Guardiola i Tito Vilanova a la banqueta va ser tenir una base de gent “de casa” complementada amb jugadors de fora de primer nivell. Ja ho vam provar. Ja està inventat. I va funcionar. Però per aconseguir-ho cal ser atrevit i confiar, confiar amb el que et diuen els entrenadors del base i tenir el coratge per fer-los jugar al primer equip, com va fer Pep amb Pedro o Busquets. Però, és clar, més enllà que els havia tingut entrenant al B, Guardiola sabia, tenia la tranquil·litat de comptar amb l’assistència d’homes com el José Ramón Alexanko o l’Albert Benaiges, professionals que coordinaven la feina a la Masia. El seu criteri era escoltat i respectat per l’entrenador de l’equip professional.

 

Ara, en canvi, hom té la sensació que la Ciutat Esportiva Joan Gamper és un campi qui pugui, sense massa criteri a l’hora d’aplicar el model esportiu que ens va fer ser els millors. Ho explicava Benaiges dimarts en una entrevista a l’Ara: “Els últims anys, des de cadets cap avall s’ha treballat d’una manera –com s’havia anat fent abans– i cap amunt d’una altra manera, buscant futbolistes més forts i alts, que és la tònica que s’ha anat imposant des de dalt de la direcció esportiva del club”. Aquesta disfunció organitzativa es paga clar, desorientant el jugador en formació, que no té les mateixes instruccions en cada categoria, i que a més veu com el filial, de Segona B, es dedica a fitxar jugadors de fora a dotzenes que poc o gens són “model Barça”. Una dinàmica que arriba fatalment al primer equip amb casos com el de Carles Pérez, obligat a marxar quan acabava de renovar, o Carles Aleñá, per citar-ne dos de recents. Però també podríem parlar de Rafinha, Adama Traoré Sergi Gómez o Héctor Bellerín, gent de talent que ha estat substituïda per  futbolistes de qualitat qüestionable pel nivell Barça i per altres que han estat cedits abans de debutar. I tot això passa perquè el club no té personatges com els esmentats Benaiges o Alexanko, però també podríem parlar de Txiki Begiristain o Quique Costas, homes de club que només els calia mirar-se als ulls per saber si un futbolista tenia maneres per tenir, almenys, l’oportunitat de guanyar-se la confiança del primer entrenador.

M’agradaria saber què es diu als informes setmanals que entenc que rep Setién de les evolucions dels equips inferiors. Una vegada ho vaig preguntar a una persona del club i em va dir que depèn de qui els redacti. Ja està tot dit.

 
Comentaris