Rock’n’roll a la ciutat dels Beatles

Arturo Vidal, l'únic que a l'alçada del caràcter del Liverpool en un partit on el Barça torna a rebre una lliçó de vida i d’esport

El Barça ha estat trepitjat pel Liverpool com un ballarí de dansa entre el públic en un concert de Metallica. Que es trobaria un concert de heavy metal, però, era força esperable per tots. El problema blaugrana ha estat no afrontar amb la mateixa determinació que els anglesos un partit de tanta transcendència. Si a Roma no van entendre que calia posar més ritme, a Anfield tampoc. Klopp, la cara. Valverde, la creu. Però darrere seu, dos equips que han representat força bé l’impuls del primer i la prudència del segon. No ha estat, però, un problema de noms: tècnicament, els jugadors del Barça són millors. Ha estat una manca de comprensió de què exigia l'escenari i el rival. El Liverpool ho va entendre a l'anada, si bé en va sortir malmès. Hi ha tornat a la tornada amb la mateixa disbauxa i mentalitat. Aquest cop si, ha colpejat amb una bofetada molt dura que el Barça tardarà mesos, segurament anys, a digerir. 

El Liverpool ha donat una lliçó de vida al Barça, que fa un any ja en va rebre una de la Roma. La mateixa. Però el conjunt blaugrana ha demostrat que no n’ha après. Anar a Liverpool ballant al ritme dels Beatles acostuma a ser una bona opció. Però no sempre. El Barça ha volgut ballar a un ritme lent, però en un concert de heavy metal, tenia les de prendre mal. A vegades, en el futbol, un bon resultat no ho és tot. Les dues desfetes en un any són dos cops morals molt durs per un Barça que ha desaparegut en el partit més transcendental de la temporada. No aprendre dels errors i patir una desconnexió col·lectiva de tal magnitud són dos errors capitals que et poden costar, per exemple, una final de la Champions que ja tenies a tocar. El futbol és un esport incontrolable on, a vegades, per més advertit que vagis a un partit, acaba passant allò que més has estudiat. Ho poden dir molts rivals del Barça amb Messi.

Sorprèn especialment que a un bloc madur, amb un tècnic prudent com pocs, que ha pogut dosificar forces en les últimes setmanes, que sabia perfectament que els miracles existeixen i que el Liverpool podia capgirar el marcador. A Anfield ha semblat que només Arturo Vidal ha entès que el partit necessitava una marxa més. Allargar una mica més la cama i posar un punt més d'empenta. El Barça va trobar-se al Camp Nou amb un Liverpool que el va sacsejar de dalt a baix, però que va acabar patint l’efectivitat blaugrana. A Anfield, el Barça no ha tingut ni efectivitat ni domini ni tampoc, caràcter. Només l’ha tingut el xilè, capaç de perdre passades relativament senzilles, però també de posar la cama forta quan cal.

A l’estiu, bona part de l’afició blaugrana va criticar, amb escreix, que el recanvi de Paulinho fos Arturo Vidal. Un migcampista amb posat de macarra que molts, criticaven, no encaixava amb l’estil. El xilè va ser fitxat perquè entenia a la perfecció partits com el que el Barça va patir a Roma. Però Paulinho no va ser suficient a l’Olímpic, de la mateixa manera com Vidal no ho ha estat a Anfield. L’escenari imposava i exigia tres marxes més de les que ha posat el Barça, però l’únic en posar la cama i lluitar cada pilota dividida ha estat el xilè. Certament, el Barça no és un equip forjat per anar a la brega, però amb jugadors com Suárez, Rakitic, Busquets o els centrals, tots ells de físic més destacat, s’ha trobat a faltar un punt més de determinació. També en Messi, anul·lat en tot moment. L’argentí ha passat de la versió màgica i èpica del Camp Nou a la versió més deprimida i desconnectada. Sense el col·lectiu, aquest cop tampoc ha aparegut ell.

 

A Anfield ha brillat la determinació de Klopp, un tècnic que no ha perdut cap eliminatòria europea amb el Liverpool: va arribar a la final de l’Europa League del curs 2015-16 i de la Champions la temporada passada (2017-18). No en va guanyar cap de les dues. Tampoc la disputada, amb el Borussia Dortmund, el curs 2013-14. Però Klopp i els seus equips han persistit amb més persistència i determinació. Fins i tot sense tres dels seus jugadors més importants, Salah, Firmino i Keïta, els seus deixebles han entès que, per sobre dels noms, pesa més el col·lectiu. L’actitud. El Barça patit una música a la qual no estava acostumat. El rock’n’roll a la ciutat dels Beatles.

 

Més informació
 
Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?