Andrzej Duda, l’ultranacionalista president de Pòlonia, no anirà al fòrum internacional sobre l’Holocaust que es fa avui a Jesusalem per commemorar el 75 aniversari del descobriment del camp d’extermini d’Auschwitz. Aquell espai de maldat que en polonès es diu Oswiecim. Duda s’excusa dient que en aquest acte on hi són Putin, Merkel i Macron no estava previst donar-li la paraula. I que, a més, el dia de debò per commemorar Auschwitz-Birkenau és el 27 de gener. És a dir, dilluns vinent. Un dia en el que tampoc hi ha previst cap protagonisme d’Andrzej Duda, que no acotarà el cap com va fer la cancellera Angela Merkel fa unes setmanes. I per què hauria de tenir un president polonès un posat avergonyit al bell mig de la zona zero de l’Holocaust? Què té a veure Polònia amb tots aquells crims, més enllà d’haver-ne estat un dels l’escenaris? El to de preguntes com aquestes, entre indiferent i negacionista, impregna una bona part de l’opinió pública polonesa, fins el punt que va fer possible, ara fa dos anys, l’aprovació d’una llei que preveu penes de presó a que gosi assenyalar els polonesos com a còmplices de l’Holocaust.
Evidentment que molts s’hi van oposar. Però una dada, una xifra contrastada, gens freda, parla per sí sola: dels sis milions de polonesos que van morir durant la Segona Guerra Mundial, tres milions eren jueus. Una matança que no hauria estat possible -tot i l’ocupació alemanya- sense la col·laboració o la indiferència de la població envers l’extermini d’un sector de la seva pròpia societat. Veïns denunciant veïns o mirant cap una altra banda quan els anaven a buscar per portar-los al gueto de Varsòvia, a Treblinka o a Auschwitz. D’això Andrzej Duda i el seu govern s’estimen més no parlar-ne. I quan el rus Vladímir Putin els acusa d’antisemitisme contesten –no sense una part de raó— que el revisionisme postestalinià està diposat a fer tota mena de deformacions històriques. Revisionisme, aquest és un mot diguem-ne vendible, i alhora emmascarador de l’oblit i la desmemòria.
EL RETORN AL PASSAT
Però el revisonisme històric no només s’obre pas a Polònia amb les amenaces de la llei del 2018 sobre la qüestió de l’Holocaust. Ara com ara, la dreta ultracatòlica que diregeix Jaroslaw Kaczynski des de fora de l’executiu, com si fos un aitol·là, està aconseguint transformar l’imaginari històric polonès. La lluita per la democràcia que entre 1980 i 1989 va encapçalar Solidaritat -un moviment transversal- ja no és, segons els deixebles de Kaczynski, el referent de la nació. Què importen ara Lech Walesa, Bronislaw Geremek, Tadeusz Mazowiecki o Jacek Kuron? Cal anar més lluny, al temps de la primera república polonesa i de la provindencial dicatadura del genetral Józef Pilsudski. I no entrar massa a fons en l’assassinat del primer president liberal i laic de Polònia, Gabriel Narutowicz, abatut a trets per un fanàtic el 16 de desembre de 1922. No feia ni cinc dies que havia estat investit cap de l’estat.
Amb tot l’episdoi clau del nou imaginatri històric revisat és la insurrecció de Varsòvia contra els alemanys l’agost de 1944 que va acabar amb centenars de milers de morts i amb el 95% de la ciutat destruïda. Combats que es miraven sense moure un dit les tropes soviètiques, que posicionades a l’altra banda del riu Vístula esperaven que els nazis fessin la feina. Un gran episodi de martiri col·lectiu urbà amb el que l’ultanacionalisme polonès encapçala el seu relat. La insurrrecció de Murranow, del gueto de Varsòvia de l’abril de 1943, queda fora. Tant se val. La immensa majoria dels seus combatents eren jueus. Polonesos però jueus. I a la Polònia euroescèpitca, al·lèrgica a la divisió de poders, fascianada pel revisionisme històric i abocada a l’oblit o/i la desmemòria l’avorreix parlar de tot allò. El seu president Andrzej Duda ho ha deixat ben clar.
