Pavel Kirylionak, exiliat bielorús: "Puc confirmar les històries de tortures a presons"

Bielorussos residents a Catalunya veuen el seu país "més unit que mai" per derrocar el règim de Lukaixenko

Por, ràbia i esperança. Són els sentiments més recurrents entre la comunitat bielorussa resident a Catalunya. Tots els entrevistats per l’ACN coincideixen: els seus compatriotes estan "més units que mai" per enderrocar el règim d’Alexander G. Lukaixenko i desfer-se, 26 anys després, de l’epítet de "darrera dictadura d’Europa". Alguns, com Pavel Kirylionak, resident a Barcelona des de fa 12 anys, van fugir com a exiliats polítics per denunciar el frau electoral igual que ho fa ara la gent al seu país. "Després d’una manifestació vaig ser detingut i vaig passar deu dies a la presó", explica Kirylionak, qui aleshores tenia 18 anys. "Puc confirmar les històries de tortures perquè vaig passar el mateix. Abans érem desenes, ara són milers."

Kirylionak, qui treballa com a guia turístic, recorda patir pallisses durant la seva detenció. "Quant t’estan pegant amb una porra de goma durant hores, això ja és una tortura. Hi ha gent a qui segueixen pegant després de perdre el coneixement. No sé com és possible", es lamenta, emocionat. Afegeix: "Constantment et tracten com un animal. En una cel·la per a dues persones, de dos per tres metres, hi fiquen 20 o 25 persones. La gent està dempeus i no pot seure. Alguns tenen les cames trencades. La finestra està tancada i no entra aire durant hores i hores".

Katsiaryna Hubchyk amb els seus fills en una manifestació a Plaça Sant Jaume contra el règim de Lukaixenko, el 12 d'agost del 2020 (ACN)

Katsiaryna Hubchyk amb els seus fills en una manifestació a Plaça Sant Jaume contra el règim de Lukaixenko, el 12 d'agost del 2020 (ACN)

Segons les dades més recents d’IDESCAT, a Catalunya hi viuen 1.823 bielorussos (o belarussos, gentilici de Belarús, denominació que els entrevistats prefereixen per al seu país). La xifra només suposa el 0,16% del total de població estrangera, però aquesta ha crescut de manera exponencial d’ençà el primer registre, l’any 2000, quan només constaven 67 bielorrussos residents a Catalunya.

Des que fora escollit primer president de la República de Belarús el 1994, tres anys després del desmembrament de la Unió Soviètica, Lukaixenko ha encadenat sis victòries electorals que les Nacions Unides ha qualificat de fraudulentes. El passat 9 d’agost, quan els resultats provisionals d’uns nous comicis li auguraven un 80% dels vots, la indignació va esclatar. Les forces de seguretat van respondre amb violència, i la indignació va créixer encara més, encenent així les protestes més massives que es recorden.

"Veig que la gent està més junta que mai. És un moviment molt fort que no hem vist mai abans". Són paraules de Katsiaryna Hubchyk, qui fa set anys que viu a El Vendrell. Tot i estudiar periodisme a la universitat, assegura que va adonar-se ben aviat que la falta de llibertat d’expressió al seu país li impossibilitava exercir la professió. Igual els passa a molts compatriotes, la situació al seu país li resulta agredolça: malgrat estar "esperançada", veure les imatges de violència policial contra gent jove "li trenca el cor". Una part d’ella voldria ser allà, però sap que si va amb els seus tres fills (els quals tenen nacionalitat belarussa) el major s’arrisca a ser detingut i obligat a fer el servei militar.

Natallia Zhukouskaya viu a Mataró i fa 19 anys que va traslladar-se a Catalunya, des d’on segueix àvidament l’actualitat del seu país. Explica que el fill d’una amiga va estar detingut dos dies, durant els quals ningú li va comunicar que es trobava sota custòdia policial. Amb desenes de desapareguts, la seva amiga es va témer el pitjor. Després de buscar-lo per tots els hospitals, va rebre una trucada dient-li que el seu fill estava a la comissaria. Va ser alliberat amb càrrecs, que considera fabricats, i haurà d’anar a judici. Però Zhukouskaya espera que el règim sigui enderrocat abans i mai se celebri. "No poden empresonar a tothom", diu.

Veient les imatges de brutalitat policial, Zhukouskaya assegura que li va venir al cap el referèndum de l’1 d’octubre, però aviat va veure que els cossos de seguretat belarussos estaven disposats a anar més enllà. "És molt pitjor. Molt violent (...) Hi ha moltes imatges i testimonis de brutalitat policial difícil de creure", explica.

 
Pavel Kirylionak, exiliat bielorús a Catalunya, en una entrevista amb l'ACN el dimecres 19 del 2020.

Pavel Kirylionak, exiliat bielorús a Catalunya, en una entrevista amb l'ACN el dimecres 19 del 2020.

Ulyana Kirychok viu a Lloret de Mar, estudia Batxillerat i porta la major part de la seva vida a Catalunya. Els seu pare era molt actiu políticament i per això va haver de marxar: "Els meus pares anaven a manifestacions i jo em quedava amb els avis. Et podien matar o fer desaparèixer, que és el que fan ara: més de 80 persones desaparegudes." Kirychok explica que una de les seves pors és que la gent es rendeixi i deixi de protestar "com si res hagués passat".

Aquest diumenge a les sis de la tarda hi ha una cadena humana convocada a Barcelona, a la plaça de la catedral, "en solidaritat amb el poble de Belarús". Kirychock explica que, tot i no viure a Belarús, sent que pot ajudar la gent que protesta des de la distància. També la recomforta que els seus amics li preguntin per la situació al seu país, però com que l’interès cada vegada va a més ha optat per preparar un missatge resumint la situació i copiar-lo i enganxar-lo cada vegada que algú li demana per Belarús.

 

Comentaris