Omaha, navajos i Joan Pujol

75 anys del desembarcament de Normandia

Saint-Laurent-sur-Mer. Un bucòlic poble de Normandia que l’operació Neptú lla va convertir ara fa 75 anys en Omaha Beach per a la posteritat.  Un memorial enorme d’acer inoxidable recorda que va ser la platja on hi van perdre la vida més de 3.000 soldats nord-americans en el desembarcament amfibi més gran de la història militar. Va ser una peça clau de l’operació Overlord, el cop de força que els aliats van planejar per obrir un front occidental, aprofitant que els soviètics dalmaven els nazis al front de l’Est. Un engany d’un espia català va permetre l’execució d’una megaoperació militar d’atac i sobretot logística impressionant.

 

L’operació, tot i les baixes, va ser un èxit i va accelerar el final de la II Guerra Mundial a Europa. Va ser important, per descomptat. Com ho va ser l’esforç soviètic que va acabar amb el gruix de les forces alemanyes o la batalla aèria de britànics i americans que van arrassar la Luftwaffe. Però aquella operació ha passat a la història, Hollywood hi ha ajudat,  i any a any es commemora amb una gran posada en escena dels aliats que van forjar aquella operació i els vençuts. Com un símbol de la pau armada que viuria Europa a partir de 1945. Donald Trump hi era aquest dijous a Normandia, tant lluny de Washington com ho està del polític que va autoritzar aquell atac, Franklin Delano Roosevelt, el president nord-americà que va canviar les coses.

 

 

El ritual d’aquest 6 de juny s’ha complert. Veterans, fills i néts de veterans, militars de les forces expedicionàries nord-americanes, canadenques, britàniques i franceses, i republicans catalans i espanyols s’han concentrat en diversos escenaris. Però se’ns dubte, Omaha Beach s’emporta la palma. A pocs metres de l’escultura als valents, i enfilada la carretereta que porta cap a Caen, el bar La Crémaillère estava ple a vessar de soldats, tant de veritat com simulats. L’anglès era l’idioma oficial de la gran majoria de prejubilats que amb gorres i caçadores de les unitats que pertanyien a les divisions d’infanteria que van desembarcar a Omaha, la 1ª i 29ª, hi sopaven.

 

 

Una taula estava formada per quatre indis, fills de soldats nord-americans navajos que s’hi van deixar la pell. Una altra per mitja dotzena de ianquees rics de manual. Tenen una mena de club de vehicles històrics que van participar en el desembarcament i que cada 6 de juny els treuen a passejar. Són familia de veterans i algun té fills militars destacats a Europa que aquests dies participa del campament nord-americà. Un bon grup arriba a sopar després de retratar-se amb banderes nord-americanes davant el monument. Han aguantat estoicament el plugim en record dels seus avis, expliquen mentre fan cua i beuen una copeta de vi.

 

 

Aquell desembarcament a Omaha va ser una carnisseria, però també una victòria. Les banderes dels exèrcits aliats s’hissen a les cases, monuments o rotondes de les sinuoses carreteres que transporten als 80 quilòmetres de costa que es va escollir pel desembarcament. “Merci” o “Welcome to our liberators” està escrit en un fotimé de bandelores. Aquests dies sovintegen els homenatges arreu de les cinc platges -Omaha, Utah, Juno, Sword i Gold- i en els monuments històrics que han cicatritzat aquesta zona normanda de per vida. Hi van passar tres milions de militars i mig milió de vehicles. La batalla de Normandia va ser el gran cop per acabar amb els nazis deprés de les passades dels ribots dels soviètics.

 

 

Tot i que la historiografia francesa comença ara a detallar sense embuts el cost civil del desembarcament, en l’imaginari hi ha l’olor de la victòria. Fins i tot als restaurants, els cambrers porten samarretes que commemoren els 75 anys de pau acompanyat d’un “merci”. Els imponents cementiris dels dos bàndols, però, recorden la tragèdia. Quina diferència amb els memorials de la I Guerra Mundial als escenaris de Verdum, per exemple. La diferència que s’explica com una victòria i el que no.

 

 

 

Tot i l’ampli destacament ‘aliat’ a la zona, el desembarcament va tenir un gran protagonista català. Una persona que a la tercera planta del Imperial War Museum de Londres i als memorials de la zona, hi té tota una secció dedicada i que a Catalunya encara no se li ha fet un reconeixement històric com cal. Joan Pujol, -Garbo pels aliats, Arabel pels Nazis. Pujol va ser l’agent doble que va enredar als alemanys sobre el lloc on desembarcarien els alemanys. La seva història mereix un reportatge a part i més quan ja s’han desclassificat la majoria dels documents secrets que les potències aliades guardaven sobre aquest fenomen de l’espionatge i la contrainformació.

 

Però també hi van desembarcar altres catalans, com el metge Francesc Dalmau, un palamosí que l’historiador Francesc Marco  li va aixecar un acte de vida com un republicà que va ser cap de llista per Girona d’ERC després d’haver desembarcat a Normandia. O altres catalans republicans integrats en La Nueve que dos mesos després serien els primers en alliberar Paris.

 

 

Comentaris (1)
Jordi Fa 11 dies
La carnisseria del desembarcament no fou res comparat amb la batalla que va seguir. Només una dada: els Americants varen perdre 1'000 soldats per cada quilòmetre avançat cap a Cherbourg (Manche). Omaha Beach fa plorar perquè tot és gravat allà. Però el que va seguir fou una carnisseria de militars i civils. Encara ara s'hi troben cossos d'alemanys a Falaise. I hom oblida que Eisenhower va haver d'enviar en Patton per resoldre l'afer perquè els Alemanys resisitien bé. Venint de Bretanya