L’expresident de França Jacques Chirac ha mort aquest dijous als 86 anys. Chirac, que feia anys que estava retirat de la vida pública, va ser cap d’estat durant dos mandats, del 1995 al 2007. Abans, però, també havia estat tres vegades ministre i alcalde de París durant 18 anys, càrrec que va impulsar-lo a l’Elisi. Polític de caire conservador, va governar dues vegades en cohabitació amb el govern socialista liderat per Lionel Jospin i en les eleccions del 2002 va enfrontar-se al candidat d’extrema dreta Jean-Marie Le Pen en segona volta, amb qui va refusar participar en el tradicional debat televisiu en considerar que amb “la intolerància i l’odi” no s’havia de debatre. L’any 2005 Chirac va patir un problema vascular cerebral, pel qual havia estat diverses vegades hospitalitzat.
Fundador del partit conservador Reagrupament per a la República, que reivindicava una forma de fer política inspirada per Charles de Gaulle, i impulsor d’Unió per a un Moviment Popular (UMP), que posteriorment es va rebatejar com Els Republicans, una de les primeres accions destacades que Chirac va protagonitzar poc després d’assumir la presidència va ser reconèixer la responsabilitat de l’estat francès en la deportació de jueus durant la Segona Guerra Mundial. Amb voluntat de fer carrera a l’administració francesa, Chirac es va introduir a les altes instàncies de l’administració a la dècada dels seixanta, quan va entrar al cercle de Georges Pompidou. Convertit en el seu mentor, Pompidou el va encoratjar a ser diputat i el va promocionar per ser secretari d’estat. En aquest moment va esclatar el maig del 68 i va convertir en interlocutor amb els protestants, amb un paper destacat a l’hora de signar els Acords de Grenelle entre el govern i els sindicats.
Va ser llavors quan la seva carrera política va agafar embranzida. Amb una llarga trajectòria ministerial, Chirac va esdevenir als 41 anys el primer ministre del president Valéry Giscard d’Estaing,
amb qui va tenir una relació complicada. De fet, Chirac va refusar donar el seu suport a Valéry Giscard d’Estaing quan es va enfrontar a François Miterrand a la segona volta de les eleccions del 1981, cosa que va permetre la victòria del socialista. Després de la derrota dels socialistes en les eleccions del 1986, Miterrand va instaurar un govern de cohabitació, en el qual Chirac va ser primer ministre.
Presidència i condemna per malversació
Després de vèncer del candidat socialista Lionel Jospin, Chirac va arribar a l’Elisi l’any 1995. Com a president, els seus dos mandats són recordats, entre d’altres, per la seva oposició a la guerra de l’Iraq, la fi del servei militar obligatori, la limitació dels mandats presidencials a cinc anys o l’entrada de França en l’euro. Considerat l’últim ‘gaullista’, l’any 2007 va traspassar els seus poders a Nicolas Sarkozy. L’any 2011 va ser condemnat a dos anys de presó, que no va haver de complir, per malversació de fons públics i abús de confiança per un cas que va succeir en la dècada dels noranta, quan era alcalde de París. El veredicte contra Chirac va ser històric en ser la primera vegada que es condemnava per un delicte de presó un expresident.
