El llegat de Trump és sòlid en la guerra cultural que es lliura al Tribunal Suprem, en l’estil autoritari i populista de fer política, i en les apostes econòmiques i migratòries. La gestió de la pandèmia i el cansament davant el caos que genera al seu voltant li poden costar la presidència.
Trump ha complert la seva promesa de decantar cap a la dreta el Tribunal Suprem
Fins i tot si perd, el president Donald Trump podria tenir un dels llegats més duradors de la història del país. Si aconsegueix que el Senat dels EUA aprovi el nomenament d’Amy Coney Barret al Tribunal Suprem abans del gener, quan hi ha la investidura presidencial, el seu llegat serà, només per aquest fet, dels més perdurables del segle. Fins i tot si qui és investit en un dia fred de gener, com els agrada dir als corresponsals, és Joe Biden. Serà, si se’n surt, el tercer jutge del Suprem que nomena, en només quatre anys. Bush pare (un sol mandat), Clinton i Bush fill en van nomenar dos cadascun en vuit anys. Des de Ronald Reagan, el pare del conservadorisme contemporani, que en va nomenar quatre, ningú no havia arribat tan lluny. I Reagan, esclar, ho va fer en vuit anys, o sigui que si Trump és reelegit, encara podria superar-lo. Amb aquest nomenament, el tribunal quedaria sis a tres, sis jutges conservadors (un de Bush pare, dos de Bush fill i tres de Trump), per tres de liberals (un de Clinton i dos d’Obama).
Com que els càrrecs del tercer gran poder de l’Estat federal més poderós del món són vitalicis i el Tribunal Suprem pren decisions fonamentals per a la política nord-americana, una majoria tan folgada de la dreta sobre l’esquerra tindrà de ben segur un impacte durant dècades. Tant és així, que una de les grans discussions polítiques d’aquesta campanya és si, en cas de guanyar i controlar el Congrés, Biden hauria de fer ús del fet que el número actual de jutges (9) no està limitat per la Constitució. Packing the court se’n diu, d’això. I Biden, en línia amb la seva campanya volgudament avorrida, no en vol parlar per no atiar el foc de la por dels conservadors més religiosos i moralment rectes, que van votar Trump malgrat el menyspreu que senten per la seva actitud amoral i la seva vida dissoluta, amb l’únic objectiu de garantir que el Tribunal Suprem no caurà en mans dels progressistes. Per això li caldria una majoria al Senat i al Congrés, possible a dia d’avui si aconsegueix guanyar el Senat. Si ho aconseguís podria ampliar el Tribunal Suprem a 12 jutges. Sap que ho té a tocar, i seria històric, però entrar en aquest debat no li aporta res, mentre que Trump necessita parlar-ne per atiar la por del votant conservador.
Les darreres dècades, la influència del Tribunal Suprem ha anat creixent (recomano aquest podcast de la ràdio pública dedicat només a explicar “com el tribunal Suprem va esdevenir tan suprem”) i ha esdevingut el camp de batalla decisiu de les guerres culturals nord-americanes: avortament, matrimoni homosexual, etc. Aquesta presència suprema ha generat tota mena de recels en tota mena de gent, també en progressistes, que preferirien que algunes d’aquestes coses es decidissin en parlaments i no en sales judicials. La mateixa jutgessa Ruth B. Ginsburg, recentment traspassada, la raó per la qual Trump podria aconseguir nomenar jutge una tercera vegada, i cèlebre pel seu progressisme i feminisme, va escriure, abans de ser nomenada, una famosa conferència en què carregava contra la sentència que va legalitzar l’avortament als EUA Roe vs Wade, perquè ho trobava un excés del tribunal, que podia dur a la “intestabilitat.”
El votant conservador podria abandonar Trump pel seu estil tòxic
Si avui parlessiu amb un conservador il·lustrat, us diria que aquest tribunal post Trump és només una majoria de resistència contra més canvi. Perquè, per descomptat, aquest tribunal no farà marxa enrere en res. Només podrà, si de cas, resistir l’embat liberal. La poligàmia, l’eutanàsia, la cancel·lació de l’altre que pensa i viu diferent, el procés d’uniformització cutural, la imposició d’una cosmovisió, l’avenç del materialisme, la mort de l’espiritualitat personal, de la família i de la comunitat: aquestes serien les preocupacions d’aquest votant conservador.
Curiosament, aquest votant ara podria decantar-se per Biden. La coalició de votants que va dur a la victòria Donald Trump és, per força, molt variada. El procés de convergència de persones que viuen en llocs diferents, amb vides molt diferents i amb valors plurals, de costa a costa, implica necessàriament raons diferents, fins i tot radicalment diferents, per votar un candidat sobre un total de dos aspirants reals. Per aquest motiu, les pinces al nas són molt més poderoses allà que en els sistemes parlamentaris amb múltiples opcions. Molts conservadors clàssics van votar amb aquesta pinça al nas fa quatre anys i val a dir que Trump ha complert la seva promesa al Tribunal Suprem —ajudat per la sort de tres baixes en el tribunal— i ha superat expectatives en altres flancs judicials: ha nomenat vora 200 jutges federals, o sigui un quart de tots els jutges, i d’aquests 53 a la cort d’apel·lacions, els tribunals més poderosos després del Suprem: aquí un perfil dels jutges triats per Trump i la seva significança històrica.
Aquest votant d’un sol objectiu podria decantar-se per Biden en part per la promesa complerta –feina feta, no demana de pinça al nas—, i en part pel segon gran llegat de Trump: l’estil. El president tuitaire pot mirar de donar ordres al president de la Reserva Federal per mantenir els tipus d’interès baixos amb un tuit, i aquest tuit té efectes, a la borsa i en la psicologia dels reguladors independents. Pel mateix motiu, Trump porta el govern com si fos la Trump Organization, amb un estil personalíssim i caòtic, que sovint fa la impressió de poti-poti de polítiques contradictòries i sense horitzó estratègic. Però que parteix d’una concepció de la naturalesa de les relacions i de les virtuts humanes que apel·len a un sentit atàvic de la força del caràcter, de la supervivència i del poder.
Aquesta manera de fer té conseqüències polítiques. Algunes, donen resposta a preocupacions profundes de l’electoral nord-americà. Es pot dir que Trump va acabar amb les intencions de perpetuar-se dels Bush i els Clinton. Primer, derrotant Jeb Bush a les primàries republicanes i després derrotant Hillary Clinton a les eleccions. Derrotant-los, Trump va derrotar també les coses que representaven. Per començar, la idea de dinastia, la idea que cal ser a l’interior del poder de Washington DC i de les grans famílies de la política nord-americana per tenir una oportunitat d’assolir poder. Per continuar, la corrupció que es deriva d’aquest joc d’interioritats familiars i institucionals —la claveguera oligàrquica de la darrera campanya electoral. Quants presidents nord-americans contemporanis ho han estat sense haver ostentat cap altre càrrec polític, institucional, militar o judicial abans?
I per acabar, els valors de fons. Per part dels votants de Trump, aquest mal aristocràtic ve acompanyat d’una superioritat intrínseca dels valors que defensen i que representen: elitismes de ciutat, d’universitat de casa bona, de relativisme cínic. Jeb, exgovernador de Florida, representava l’intent del partit Republicà de convertir-se en un partit conservador amb tints europeus, de socialcristianisme alemany, i obert al món llatí, que els Bush van treballar-se incansablement i estratègica. Era el partit conservador multicultural que buscava la complicitat dels fills de la immigració més socialment conservadora del país. El dia que Trump va baixar les escales mecàniques de la Trump Tower per anunciar la seva candidatura i va assenyalar els violadors arribats de Mèxic es va carregar aquesta estratègia. Hillary encarnava l’apropiació definitiva de l’establishment nord-americà dels valors polítics del progressisme identitari contemporani en qüestions de feminisme, igualtat racial, identitat sexual, i en general, l’antropologia progressista construïda en els cercles intel·lectuals urbans de nord-america els darrers trenta anys. Quan Trump va espolsar-se amb un simple gest de la mà l’escàndol de les gravacions que el mostraven dient que havia “agafat pel cony” a dones que li agradaven, va derrotar també aquesta posició d’un sol cop. Aquí potser rau la part més embriagadora i tòxica del seu llegat, però també la més refrescant, la que fa que la gent el miri faci el que faci. La destrucció de la cortesia política, de la correcció política, el troleig constant, el sentit de l’humor, la crueltat del bully, i la preeminència de la fortalesa física. Amb el seu contagi de Covid, i l’obsessió de sortir de l’hospital i mostrar-se físicament capaç, Trump posa el cos davant de les idees, i renega del discurs de victimització que genera capital polític a l’esquerra.
Torna la fermesa. Però en el cas de Trump és una fermesa caòtica, desendreçada i vulgar, i posar aquesta valors al centre té conseqüències. Té conseqüències per a la vida i l’educació i la sensibilitat de la gent. Té efectes en la psicologia i la cultura. Té efectes en les petites jerarquies quotidianes que endrecen les petites transaccions de la rutina. I permet la creació d’una coalició transversal contra aquesta manera d’entendre la humanitat, que pot ser igual de dura, coherent amb els temps que corren, però afirmativa d’una manera d’entendre la vida i la política menys cruel i més col·laborativa. Per altra banda, la tensió constant que Trump genera al seu voltant, la mena d’escàndols de tint groc que esquitxen els diaris, el permanent amb mi o contra mi, el to histriònic, menyspreatiu i hostil de les seves batalles polítiques generen un interès morbós equivalent al cansament psicològic d’haver d’estar sempre en guàrdia, sempre a disposició del crit de sometent de la guerra cultural. No és casual que Biden faci una crida a la normalitat, a la familiaritat i a l’avorriment de la política nord-americana i que això l’hagi catapultat en les enquestes. El votant conservador, un cop esbandit el perill encarnat per Clinton, pot veure en Biden un lloc segur on tornar-ho a rumiar tot sense canviar del tot res. Una treva. Però ja en parlarem la setmana vinent.
El llegat econòmic de Trump abans de la pandèmia era de rècord. Després, un desastre
Que Trump no ho té tot perdut, malgrat anar molt més endarrerit en les enquestes que fa quatre anys amb Hilary, es veu en dos aspectes més, per tancar aquest perfil del seu llegat. Primer l’economia. El llegat econòmic de Trump és bo. Les enquestes diuen que un 56% dels nord-americans diuen estar millor ara que fa quatre anys, superior a Obama i Reagan en el mateix darrer any del primer mandat. Però com ha explicat el diari pro-mercat Wall Street Journal és una història de dos moments: abans i després de la pandèmia. Abans, el creixement era de rècord, dels millors i més constants de la història dels EUA. L’atur havia caigut al 3.5%, cosa que beneficiava sobretot les minories racials i els més pobres. La desigualtat s’havia reduït, i les ciutats devastades per la deslocalització i robotització havien començat a reviure. La política de retorn d’indústries ha funcionat pitjor del que Trump va prometre, però molt millor del que els seus adversaris auguraven. Els estímuls fiscals via baixada d’impostos han beneficiat els rics, però menys del que afirmaven els seus detractors, i ha acabat reduint la desigualtat contra l’opinió dels experts. Un fil de twitter d’un periodista econòmic detractor de Trump li reconeixia els mèrits.
A dia d’avui, les enquestes electorals, tot i ser molt favorables a Biden, continuen puntuant a Trump millor pel que fa a la gestió econòmica. Però després de la pandèmia, la caiguda econòmica ha estat dura i com a tot arreu ha castigat els més febles –tot i que, val a dir-ho, la resposta de l’administració Trump i del Congrés nord-americà és notablement més «progressista» que, posem, l’espanyola (també tenen més recursos).
La gestió de la pandèmia és clarament el punt més negre del seu mandat. Hi ha un consens força ampli als EUA, al seu partit i a les enquestes que la seva gestió de la crisi del coronavirus ha estat dolenta, ha causat més morts dels que podria haver causat, i no ha salvat l’economia del desastre. Que les virtuts que el seu caràcter caòtic i milhomes han aportat a altres àmbits de la batalla política, en temps d’una crisi com aquesta ha generat tota classe de disfuncions. Sumat a totes les difuncions de la seva presidència, que en són moltes i dures, la gestió de la pandèmia és el que pot costar-li les eleccions d’aquí a tres setmanes —malgrat que els resultats europeus, ara mateix, no són pitjors, i que els polítics i els electorats d’arreu del món comencen a acostar-se a tesis trumpistes a gran velocitat.
La política internacional de Trump, avantguarda de la fi del sistema liberal sorgit de la 2a Guerra Mundial
El darrer impacte de la política de Trump és internacional. En part perquè la influència cultural d’un president dels EUA és sempre una ona expansiva irrefrenable (del Yes We Can a Podemos només hi ha el Google translate de separació). Però en el cas de Trump, es pot dir que és, a més, l’encarregat de fer veure als EUA i al món que les tornes en el joc geostratègic han canviat, que les polítiques reaccionàries hi tenen un paper, i que el món que ve és més dur, més fosc i més autoritari. Que necessita de lideratges forts perquè els sobreentesos anteriors ja no gaudeixen de bona salut. Que el món viu una crisi d’autoritat profunda, que es veu en la política, però també en la ciència, en la cultura, en la premsa i en el coneixement. Que les premisses de la col·laboració i el cosmopolitisme estan esculpides sobre l’esquena de les comunitats dels rerepaïsos, que han vist com les seves vides, les seves jerarquies, els seus valors i les seves comunitats han estat destruïdes davant la mirada foteta de les elits del món.
Rere aquesta explicació sociològica, però, s’hi amaga el cansament d’un sistema geopolític sorgit dels consensos posteriors a la Segona Guerra Mundial, i dels votants que l’han construït, els anomenats boomers, majoria electoral arreu d’Occident. La fi d’aquest sistema té diversos factors, però Trump funciona com el portaveu d’aquest final. És el liquidador de la Pax Americana. Però del factor internacional en parlarem un proper article d’aquesta sèrie, per mirar d’escatir que ens hi juguem, en aquestes eleccions.
Trump va guanyar les darreres eleccions per molts motius, però un d’ells, és que va saber parlar als homes sense estudis que vivien en ciutats petites i industrials. Que havien perdut la família, la feina, la dignitat i l’esperança a mans de la deslocalització, la robotització, la implosió cultural i l’esfilagarsament de la identitat. Un home que hagués treballat 20 anys en una fàbrica es podia trobar una nit de Nadal sol a casa. Divorciat, addicte als opiàcids, amb els fills morts en una guerra absurda est enllà. Sense cap autoritat davant de ningú per fer valer la seva visió del món. I amb els milionaris de la tele denigrant el seu Déu.
Trump va veure que el discurs dur contra la immigració i contra les elits era la tecla adequada, una tecla que li era natural perquè li era pròpia de la seva biografia. Tothom que l’havia de votar va entendre que era una aproximació genuïna. El seu llegat descansa sobre l’autoestima recuperada d’aquest home sense estudis, que ja no pot no ser escoltat. Junts, Trump i ell han canviat una mica el món, i el seu llegat potser no dona per guanyar més eleccions, però durarà dècades en les guerres culturals del Tribunal Suprem, en l’estil viril i caòtic de fer política, i en una economia recuperada cada cop menys depenent dels seus aliats naturals. De tal manera que, ara, la robotització pot evitar la deslocalització, mentre la vella Europa és cada cop més envellida, decadent i depenent.
