Jaume Flaquer és el responsable teològic de centre d’estudis jesuïta Cristianisme i Justícia. Flaquer ha fet una reflexió sobre la pandèmia del coronavirus i per parlar-ne ha rebut ‘El món’ a la seu de la Companyia de Jesús a Barcelona. El teòleg apunta que el confinament ha obligat tothom a fer un viatge cap a l’essencial i que aquest replegament ha fet sortir molts dimonis interiors. Dimonis també d’un sistema capitalista basat en un consum la voracitat del qual l’ha conduït i el conduirà en el futur a entrar en contacte amb nous virus desconeguts.
Per què Occident no va atendre suficientment les advertències sobre la pandèmia del coronavirus?
Per la nostra trajectòria dels darrers segles estem massa acostumats a ser els dominadors i salvadors del món, ens hem acostumat a ser el continent i la part del món, juntament amb EUA, que surt en ajuda dels països necessitats, amb la idea que el nord ajuda el sud quan ho necessita. Estem acostumats a veure que els grans problemes de la humanitat succeeixen en el sud global: les grans pandèmies i les fams succeeixen a altres mons, fora de les nostres fronteres, sovint nosaltres participant-hi també, o fins i tot iniciant, certes guerres. Els grans problemes succeeixen fora de les nostres fronteres i nosaltres estem acostumats a ser els qui sabem gestionar-los enfront d’altres països que tenen problemes precisament perquè no saben gestionar-los o perquè tenen una baixa formació o bé per certs prejudicis de certa superioritat, ja sigui moral o tecnològica o de coneixement d’Occident. Això ens ha fet reaccionar molt tard.
No s’ha fet suficient cas a la ciència o fins i tot aquest sentiment de superioritat s’ha posat per damunt del coneixement científic.
Sí. La ciència ens deia que això podia passar, però donat que nosaltres pensem que la ciència la tenim nosaltres i no els altres països, confiàvem que sabés posar una barrera en aquestes pandèmies. Aquest orgull occidental ens ha fet perdre bastantes setmanes. Estem acostumats també a relats apocalíptics de grans catàstrofes que poden succeir a Occident: les pel·lícules on es veu Nova York dominada per grans monstres, extraterrestres o pels grans canvis climàtics. Tenim en el rerefons un cert imaginari així, però són imaginaris que els situem en l’àmbit de l’escatològic, de la fi dels temps, i difícilment pensem que aquesta fi del temps pot estar començant a arribar ara.
Hi ha hagut anuncis de possibles catàstrofes com l’Èbola que han acabat sent falsos anuncis.
És veritat que el virus era diferent i no es va estendre com s’ha estès aquesta pandèmia. Ens ha agafat desprevinguts. El que paradoxalment succeirà és que a Europa i Occident, veient que als països orientals han reaccionat molt millor, el centre del món començarà a desplaçar-se vers l’Orient. I amb una greu temptació de que aquí es vulgui prioritzar la seguretat i el desenvolupament econòmic enfront a certes llibertats. Perquè aquest és el dilema que té Xina de fet. És un dilema ben formulat. Hi ha com una mena de pacte nacional en el què la gent sacrifica la llibertat perquè l’Estat li garanteix un desenvolupament econòmic. I la Xina té una necessitat imperiosa de poder mostrar això a la seva població perquè hi ha una mena de pacte tàcit, un pacte no sempre ben acceptat perquè és un Estat extremadament repressor. Però l’Estat necessita poder provar a la seva població que ella funciona millor que en els països occidentals.
Jaume Flaquer a la seu de la Companyia de Jesús a Barcelona (J.A.G.)
Quines conseqüències té per les societats europees aquest moviment?
Això pot afectar en molts nivells. Un és el de la influència global, la influència de la Xina a molts països està sent extraordinària. Està tenint una política exterior com molt discreta, però amb unes idees ben clares. Està invertint molt a l’Àfrica, una inversió a canvi d’assegurar-se uns recursos naturals que necessita. Per tant, el que anirà succeint —si es va donant aquest sorpasso de l’Àsia i sobretot de Xina respecte al món occidental— és que els països del sud global aniran estan sota l’òrbita sobretot de la Xina, més que d’Europa i EUA. En el segle XIX, hi va haver un desplaçament de la influència francesa vers l’anglesa sobretot. Després en el segle XX, arran de les guerres mundials, Europa va quedar en un segon lloc i va passar la primacia als EUA. Ara, el que estem veient, és que els EUA estan deixant (per la seva pròpia política exterior i el nefast president que tenen) que l’eix vertebrador mundial vagi passant vers a Orient. El que anirem veient en el futur, si s’acaba donant aquest sorpasso d’Orient, és una exportació dels valors d’aquests països vers la resta. Alguns d’aquesta països orientals viuen en contextos democràtics, però la Xina en absolut. A Occident pot haver-hi corrents que pensin que per causa de la democràcia i de les llibertats que hi ha no es pot competir en desenvolupament amb els països orientals. Llavors hi haurà moviments que reclamin, per poder competir amb aquells països, també una restricció de llibertats.
Això pot passar per exemple en el terreny de la tecnologia?
Això està passant en el desenvolupament de la intel·ligència artificial (IA). Per desenvolupar la IA en els països occidentals a vegades se salten la llei per poder anar progressant en la investigació. A Orient no hi ha cap problema, es fa això de manera legal perquè és precisament el país que ho impulsa. Fins i tot potser d’aquí a un temps l’Estat sabrà quina és la salut concreta de l’individu i potser pugui obligar a que, per poder garantir la salut de tot el país, la gent sacrifiqui també les seves dades personals. És a dir que l’Estat tingui dret a saber quin és el teu estat concret de salut, que et pugui posar un xip per monitoritzar la teva salut per poder-te obligar a que et quedis a casa. I si t’obliga a que et quedis a casa llavors no pots contagiar els demés. És perfectament possible que un individu pugui dir cedeixo a l’Estat aquests elements de la meva privacitat perquè vull estar segur que la persona que se m’apropa no està malalta. Si finalment aquest sistema on les llibertats estan anul·lades és un factor de desenvolupament i riquesa amb facilitat aquest model cultural es pot estendre i exportar cap als nostres països. Aquest és el gran risc.
Podria ser que el concepte de privacitat evolucioni i que les noves generacions no estiguin tan preocupades per mantenir-la?
Aquesta serà la temptació. El tema de la llibertat significa que ets amo de la teva privacitat i per tant comuniques allò que vols. Els mecanismes que s’estan utilitzant fins ara a Occident estan intentant garantir això. Si amb això no tenim èxit per controlar la pandèmia i altres problemes que puguem tenir i competir en desenvolupament econòmic el que passarà serà exactament això, que la gent dirà no hem de tenir aquest nivell de privacitat.
Flaquer davant d’una estàtua del fundador de la Companyia de Jesús, Ignasi de Loiola (J.A.G.)
Què ha pogut suposar el confinament i la reclusió forçada com a experiència col·lectiva?
A tots ens ha obligat a estar tancats en condicions molt diverses. El descens brusc de l’activitat per haver d’estar confinats ens ha obligat a tots a anar a l’essencial, en un moviment que va cap a la interioritat, que porta a fer-se grans preguntes de la teva vida i que fan valorar certs elements essencials de la vida, com és la vida, l’alimentació preocupacions concretes, que són formes més fonamentals de la vida enfront d’altres preocupacions que teníem abans de la pandèmia: les festes, discoteques, anar als bars, de qui guanyarà la lliga, o de qui guanyarà la Formula 1. Hem vist ara que aquells grans ídols no ens podien salvar. Ni Messi ens pot treure de la pandèmia ni tampoc aquell cantant que tan ens agrada ens servia per a res en aquest moment. Per això han sorgit com nous ídols, que han estat els grans investigadors o grans metges que hi ha a cada país.
Què hauríem de conservar d’aquesta experiència?
És molt important que els nostres ídols no siguin simplement els qui pertanyen a elements més superficials de la nostra vida, com és el tema de l’oci, sinó que siguin també ídols reconeguts els qui garanteixen la nostra vida més bàsica, com és la salut. Quan un va cap a l’interior i cap a l’essencial, no tota experiència és confortant, sinó que trobar-se amb un mateix és també un repte. Precisament perquè és un repte sovint rebutgem passar temps amb nosaltres mateixos i sortim a l’exterior superficial. Hi ha gent que és incapaç de passar-se una hora en silenci. Necessita una televisió o música per evitar entrar dins ell mateix perquè això l’obliga a retrobar elements de la seva personalitat que potser no li agraden.
De fet l’evasió ha estat un element central durant el confinament.
Les xarxes socials i els mitjans de connexió per videoconferència han possibilitat sortir de casa sense moure’t del lloc. Això ha estat una possibilitat sobretot per a generacions més joves, de 75 cap a baix. Em poso en la pell de persones més gran, confinada a casa seva o bé en una residència i que no podia rebre visites. Tampoc podien sortir a passejar i per no tenir aquests mitjans han quedat absolutament incomunicats. Això ha estat extraordinàriament dur per ells.
El perill és també que el relat del confinament sigui només el d’aquells que l’han viscut des de les xarxes i connectats.
Ens hauríem de posar la pell de la problemàtica de les persones que en una residència se’ls ha dit… t’has de quedar a l’habitació, et portarem el menjar. A la pell d’una persona que no té cap contacte a l’exterior perquè no sap fer anar un ordinador i no té una plataforma tipus Zoom. És extremadament dur. Algunes d’aquestes persones han acabat morint en absoluta soledat.
Malgrat tot, amb la desescalada tot el viscut s’oblidarà aviat…
L’ésser humà és oblidadís, s’oblida aviat dels mals que ha passat, o es diu que cau una segona vegada en la mateixa pedra. Molt fàcilment ens podem oblidar d’aquesta pandèmia. El que passa és que aquesta pandèmia durarà encara un bon temps. Amb facilitat fins a l’any vinent aquesta remor de fons la continuarem tenint. Si bé és veritat que ens podem oblidar, també és veritat que se’ns poden enquistar certes pors a l’altre, por al desconegut com un potencial perill.
Això és quelcom que ja es pot començar a percebre.
Crec que hem de continuar tenint responsabilitat, certament és evident. El que hem de saber és treure les conclusions de tot això, saber analitzar les múltiples causes i treure les conclusions. Hi ha una causa concreta, la més immediata, però que és un signe de moltes altres coses, que és l’origen de la pandèmia molt probablement per menjar animals salvatges. El fet de menjar animals salvatges és un símptoma d’una dinàmica mundial de la humanitat d’anar prenent cada vegada més espai al món natural i salvatge. Conforme ens anem expandint com a humanitat, anem prenent espai al món salvatge, anem entrant en contacte amb virus que eren desconeguts fins ara. Es calcula que hi ha milers de virus i de bactèries que encara són desconeguts per la humanitat. Milers de virus i bactèries que estan per descobrir encara a l’Amazones i en els pols. Sabem que sota dels pols hi ha milers de bactèries que descobrirem amb el canvi climàtic i entrarem en contacte amb elles. Aquesta expansió mundial és deguda a un consum excessiu de la humanitat, el consum que tenim a occident i que comencen a tenir països de l’orient. És un consum que no és universalitzable, llavors necessitem més recursos i anem agafant espai a la naturalesa.
Jaume Flaquer (J.A.G.)
La voracitat capitalista desperta els virus vol dir?
Ens fa entrar en contacte amb els virus. Per consumir més necessitem destruir la selva amazònica i fer plantacions de palma per l’oli de palma per exemple. Llavors anem entrant en contacte amb la naturalesa salvatge. També volem treure els recursos naturals que hi ha als pols. Això serà possible amb el canvi climàtic i entrarem en contacte amb aquells virus i bactèries. Per tant, la nostra economia, que en última instància està fonamentada amb una voracitat del consum (que recicla molt poc, consumeix excessivament i consumeix de massa lluny), això va destruint el planeta i necessitem expandir-nos a costa de la natura. La saviesa que hauríem de treure és consumir menys, reciclar més i consumir més localment. Té molt poc de sentit consumir productes que duren extremadament poc i que estan fabricats a milers de quilòmetres a distància, que requereixen tot un transport extremadament contaminant i que nosaltres no ho paguem en aquest consum. No paguem el cost ecològic que té aquest desplaçament.
Com valora la resposta dels partits polítics a la situació que vivim?
Estem en una situació en la que els partits polítics poden ser la causa del seu propi descrèdit. En un moment en què la ciutadania majoritàriament ha fet un esforç conjunt increïble de confinament a casa, la societat demana que els partits polítics també es posin d’acord en unes polítiques econòmiques que ens facin sortir a tots dels perjudicis que ha tingut aquesta pandèmia. Però és una política econòmica que han de tenir els partits i que ha de durar bastants mesos i fins i tot diversos anys perquè la crisi econòmica que tenim es tan gran que durarà diversos anys. La temptació dels partits és massa gran com per no aprofitar un desgast constant del govern perquè caigui. És una tàctica gens volguda per la ciutadania, que demana unitat i això portarà al descrèdit dels partits polítics, un nou descrèdit. I si creix el descrèdit dels partits creixerà el descrèdit per la democràcia. Aquest és el caldo de cultiu ideal per als populismes, que seran els que se’n serviran.
