Escriure les primeres ratlles d’un article com aquest al cafè Johnny’s de Berlín és un fet tan estrany com inquietant.I és que just sortir d’aquest bar acollidor el periodista alhora vianant gairebé ensopega amb el punt on hi havia l’accés el búnker de Hitler. Qui ho havia de dir que al bocií de pati de Cancelleria del Reich on els soldats soviètics van trobar els cossos cremats d’Adolf Hitler i d’Eva Braun el 5 de maig de 1945 hi acabaria una estranya esplanada -on hi juguen nens i els veïns hi aparquen cotxes- senyalitzada com a carrer de Gertrud Kolmar, amb una estructura de plafons just a la voravia que assenyala que aquí sota hi havia el “Fürhrerbunker”. I just a la cantonada un cafè convida a aturar-se i a pensar-hi. I a escriure-hi.
Però el Johnny’s no és per als ultres alemanys cap santuari de peregrinacions com ho ha estat Cuelgamuros per als ultres espanyols: és només un referent per a la Història, acollit pel carrer de Gertrud Kolmar, la poetessa jueva assassinada a Auschwitz el 1943, i que ara els seus versos planen sobre el racó de Berlín que ben bé seria la zona zero del en podríem dir eix del mal. Un tros de Berlín que parla de la seva memòria. Tot enimg d’una zona de blocs residencials construïts per als funcionaris privilegiats de la RDA. Un espai urbà dissenyat de manera de no fer-hi fonaments que malametessin la silenciosa i silenciada presència soterrada del búnker, deixant-hi l’esplanada verda rectangular on posar-hi el plafó recobert de metacrilat amb el dibuixos i el plànols -mites i llegendes del “Fhürerbunker”- que expliquen que aquí mateix, a frec de voravia, va culminar el tràgic d’esfondrament del III Reich.
Veus i músiques que ressonen
No és gens difícil que a l’esplanada del búnker estant puguin arribar, ja al capvespre, les cançons i la gresca provinent del passatge obert del Moll of Berlín, el centre comercial més modern de la ciutat. Desenes de homes i de dones joves i no tant joves, foresters, turistes i alemanys s’apleguen al passatge i fan rotllanes, ballen ben agafats melodies de Nat King Kole i de cop i volta es deixen anar amb els Beattles o ls Rolling. I fent l’esforç de retrocedir 74 un pensa que a aquests mateixos espais potser arribaven el maig de 1945 -sortint desls soterranis- crits de gresca, desesperació i borratxera, estridències de swing –prohibit però sempre ballat—i també, per què no?, les sinfonies preferides de Hitler –Wagner, Txaikovski, Rotxmaninov, i uns quants autors jueues—les cintes enregistrades de les quals van ser trobades per l’oficial soviètic Lev Besimenski que les va desar casa seva un grapat d’anys. La gresca de l’amor i de la vida que es pot escotar avui dia des la zona del búnker arriba ara del passatge del Mall o Berlín, de fet la continuació de Gertrud Kolmarstrasse.
Només fent un intens exercici mental un es pot allunyar pausadament de la raconada del búnker, del Johnn’ys i Gertrud Kolmarstressse i així guanyar prou perspectiva i prendre prou consciència de l’eix del mal i del que el delimita: Wilhelmstrasse -el carrer preferit de les elits prussianes i després de les nazis; el blocs de l’Holocaust acollits per Hannah Arendtstrasse; Eberstrasse –encara intentant recuperar i netejar la figura del canceller socialdemòcrata que el 1919 va mirar cap a una banda mentre el oficials ultreds llançaven al riu el cadàver de Rosa Luxemburg, i fianalment Vossestrasse, el carrer de la Cancelleria dissenyada per Albert Speer el 1934 i que Hitler va orderar construir en només un any -entre 1938 i1939- havent de forçar els pressupostos de l’estat en més de mil milions de dòlars. Ara Vossestraasse, assetejada entre el blocs heretats de la RDA i les seves jardineres, te prou angles des d’on uns quantes peces metàliques estilitzades i polides donen suport al relat la Història. Entre policies a la guait que algun immigrant no cedeixi a la temptació d’arreplegar la bossa a un turista de pizzeria, puc llegir que la Cancelleria de Hitler s’estenia del número 9 al 19 de Vossestrasse. I que la porta principal amb l’esvàstica, dinamitada el 1947 corresponia al número 6.
Diner, amor, mort, llibertat
L’altre extrem urbanístic de l’eix del mal porta, seguint Wielhemstrasse, a la cruïlla amb Zimmerestrasse on un tros del que queda del Mur sembla com si observés o potser vigilés, allà estàtic, una filera cel.les de captivitat i tortura, l’únic que queda de les prefactures de de la Gestapo i les SS: és la Tipografia del Terror, des d’on es planificava i s’articulaven les polítiques de persecució i extermini. Va ser descoberta i exposada al món el 1987, quan Berlín commemorava els 750è aniversari i només faltavan dos anys pel daltabaix que faria caure el Mur. Cal dir que la Tipografia del Terror es troba en el sector aliat del Berlin esquarterat per la guerra, i que tornar a passar per davant del tros de Mur de Zimmerstrasse vol dir endinsa-se en l’antic sector soviètic.
L’URSS, la principal conqueridora de Berlín, va instal.lar la seva caserna general a l’edifici que havia estat Ministeri de la Guerra de Prússia, i més tard comandament de la Luftwaffe i despatx de Hermann Göring. Un bloc horitzonal amb vocació d’immensitat i autèntica relíquia de l’arquitectura totalitària. La RDA en faria un dels seus aparadors burocràtics; la reunificació el convertiria en centre de privatitzacions -precisament del que quedava de la RDA- i finalment el Berlín de la capitalitat recuperada hi posaria el Ministeri de Finances. No pocs estudis sobre l’euro van sortir de l’imponent bloc de Wielhelmstrasse, i en un dels despatxos el minsitre Wolfgang Schauble va dissenyar el 2015 el rescat de Grècia: una rendició incondicional amb formes terapeútiques va emergir paradoxalment dels contorn de l’eix del mal. Passejant per davant quan es fa fosc resulta inevitable aturar-se davant les pantalles encastades a la façana que intenten transmetre tota la densitat històrica aque envolta el gran bloc de Wielhemstrasse. En alemany, francès i anglès el dipositiu digital il.luminat interpel.la i s’interpel.la: “El Diner, l’Amor, la Mort, la Llibertat: que n’ha quedat?” Filosofia humanista en un façana emblemàtica del Berlín del nazisme? Doncs sí. I per voluntat dels treballadors del Ministri de Finances, disposats a mantenir la memòria a canvi d’endinsar-se cada dia en aquest tram de l’eix del mal.
