ER està ja en campanya electoral. En realitat ho està sempre, ja que no és una altra cosa que una màquina electoral. No és un veritable partit polític sinó un grup de pressió, una associació que viu de guanyar eleccions per sostenir la seva estructura de militants, càrrecs públics i del partit a les institucions, sense altre objectiu que perpetuar-se dins un marc autonomista. Un marc embellit amb un horitzó independentista tan llunyà i incert com la terra del preste Joan de les Índies.
Les campanyes electorals es fan a cop de consignes, idees-forces els anomenen els “experts”, conceptes amb impacte a l’opinió pública, encara que sigui al preu de crear un mar de confusions. És que les campanyes electorals són una altra cosa que una intensa activitat de desinformació? Paraules fortes, que facin tremolar conviccions arrelades. Com la més forta de totes, la independència, va revelar-se un frau, una enganyifa, quan el partit que l’invocava, diu que històricament, ERC, va renunciar-hi, cal revigoritzar-la, proclamar-la de nou, com si res hagués passat. Ningú és més independentista que nosaltres encara que haguem passat els darrers dos anys fent-la impossible, d’acord amb els espanyols “d’esquerres”.
Per recuperar el vot d’un electorat desenganyat res millor que ampliar l’angle de tir apuntant al “nacionalisme” segons l’acresolada doctrina imperial on tot nacionalisme és pervers perquè conté una idea de supremacisme. I si no la conté? No pot haver-hi nacionalismes no supremacistes? I tant. Un munt. I els trilers del no-nacionalisme els coneixen però els silencien. Tothom sap que el nacionalisme d’una nació que oprimeix a una altra i no li permet esdevenir en realitat el que és en potència és condemnable, mentre que no ho és el de la nació oprimida. L’un és un nacionalisme d’opressió; l’altre, d’alliberament. No es poden igualar sense ser un falsari i sota pena de coincidir amb el subtil Anatole France quan deia que li sorprenia la majestat de la llei que permet per igual als rics i als pobres dormir sota un pont.
Per descomptat que hi pot haver un nacionalisme de nació oprimida impulsada per idees supremacistes. Una cosa semblant a la rebel·lió de Judes Macabeu, que per això és un dels “Nou de la Fama”. Però per molt supremacisme que hi hagués, no traurà gens a la justícia de la lluita nacionalista per l’alliberament de la nació oprimida.
Al fons, aquesta trivialitat de “jo (o nosaltres) no som nacionalistes”, així dit, al millor estil del Carrer Sierpes de Felipe González, amaga la intenció de negar la condició nacional de Catalunya. No ignorar-la, sinó negar-la de ple. Es nega el nacionalisme perquè es nega la nació (catalana). Amb aquest suport, deixo al lector la tasca de resoldre l’endevinalla de quina classe d’independentista pot ser el que nega ser nacionalista.
La nació és un fet. La independència, un dret. Es pot negar un fet al preu de la racionalitat, però això no l’elimina. Fins i tot les Nacions Unides ha reconegut la condició de “minoria nacional”. Minoria nacional vol dir que una nació és petita en relació amb una altra més gran, però no que deixi de ser una nació per esdevenir una “regió”, una “nacionalitat” o qualsevol altre “mumbo-jumbo” lingüístic. Catalunya és una nació. I els partidaris que aquesta nació tingui el seu propi Estat per defensar-se se’n diuen “nacionalistes”. Nacionalistes catalans.
La independència és un dret. Els drets també es poden negar (habitualment per la força, el crim, el genocidi), però això tampoc els fa desaparèixer. Aquesta negació no és necessàriament un acte d’irracionalitat (l’opressor actua amb egoisme racional quan no deixa que l’oprimit és mogui), però sí habitualment un acte injust, iniqua i un delicte.
Com a tot dret, a la independència li cal un subjecte, un titular. Al pla més filosòfic, el subjecte de la independència humana, des de Locke fins a Kant, és l’individu. Ens ha costat molt, segles, entendre que l’esclavitud és un crim i que els éssers humans només són humans si són individualment lliures. Amb tota evidència el mateix cal dir dels pobles que són agregats d’individus i agregats de drets. Així com cap ésser humà té dret a oprimir i explotar un altre, cap poble, cap nació té un dret similar.
La independència és un dret òbviament innegable de tota nació, de tot poble que, per ser-ho, esdevé nacionalista. Si algú es diu independentista però nega el nacionalisme, és a dir el dret de la nació, de quin independentisme està parlant?
Està parlant del sobreescrit horitzó llunyà de la independència de la terra del Prest Joan de les índies, està tractant d’enganyar una altra vegada a un electorat independentista per nacionalista, venent un unicorn.
I ho està fent per seguir amb l’estructura de partit institucional, com facció o secta clientelar d’endollats que viu d’això, d’estafar.
