Jaime Peñafiel té una creuada contra la família reial, als quals poques vegades dona treva. El cronista coneix alguns dels secrets més curiosos dels Borbons, gràcies a haver-los seguit de prop durant tots aquests anys. La seva proximitat al rei Joan Carles li ha permès, per exemple, acompanyar-lo en viatges a l’estranger: un privilegi que fa que conegui algun episodi ben curiós.
Així ho acaba de demostrar en l’última columna d’El Mundo, que centra en el paper que va tenir l’emèrit durant l’enviament d’un coet a la lluna. Amb motiu del 50è aniversari de l’arribada de l’home a la lluna, ha aprofitat per rememorar un episodi bastant desconegut de Joan Carles, quan va assistir al Cabo Kennedy el 1971 per veure in situ el llançament de l’Apolo XIV.
Presa de possessió de Joan Carles I com a cap d’Estat espanyol el 1976 / Casa Reial
Dos anys després de la important fita que ara es recorda, el príncep Joan Carles i la seva dona, Sofia, van viatjar fins als Estats Units en ser convidats pel president Nixon: “Un esdeveniment que va servir perquè els espanyols descobrissin que el futur rei d’Espanya no era tan ximple com es deia”.
Per què ho diu això? Sembla que quan va acabar l’operació d’enviar una nova nau a l’espai, un periodista d’un important canal de televisió nord-americà va convidar Joan Carles per sorpresa a dirigir un missatge al món. No estava previst, per la qual cosa el príncep podria haver quedat una mica en ridícul en haver d’improvisar. Ara bé, el resultat va ser tot el contrari: “I, per la nostra sorpresa, Joan Carles va improvisar sense cap paper davant i en un perfectíssim anglès el missatge que li demanava. D’una manera preciositat va destacar “la influència que té, en les generacions contemporànies, la concepció de l’univers, que obliga els homes a sortir de l’aldea i procurar una visió de la vida més ampla que la que va tenir la gent d’èpoques anteriors”.
Joan Carles I / Europa Press
El discurs va córrer com la pólvora i va omplir Joan Carles d’aplaudiments. Cal recordar que deien que el príncep era mig ximple, un home que “semblava que no tenia res a dir”. És per això que va sobtar tant veure’l sortir tan bé d’una improvisació en un anglès perfecte “que no parlava ni Déu a Espanya”.
“El discurs demostraven que el príncep, el futur Rei de tots els espanyols, sabia què deia tot demostrant estar dotat d’una intel·ligència capaç de dirigir-se al món”. Una operació publicitària ben positiva… que després quedaria en res.
