Jocs Olímpics de Barcelona. Any 1992. Recorda la cronista Pilar Eyre en el seu blog de la revista ‘Lecturas’, que, “indiscutiblement, el centre d’atenció dels Jocs Olímpics de Barcelona va ser Joan Carles de Borbó”, i que aquest estava “en el màxim de la seva popularitat”. Alhora, afirma que en aquells temps “es va fer una enquesta en la premsa catalana i, en preguntar qui eren les figures més importants d’aquests Jocs Olímpics, el primer va ser Maragall i el segon, Joan Carles“.
Tant és així, que recorda que “Jordi Pujol, el president de la Generalitat, va manifestar que l’admirava perquè era una de les persones que millor entenia el fet català i Joan Carles es passejava maco, bronzejat, somrient, segur de si mateix, convertit en el talismà de la selecció espanyola”. Així, “Sofia i Joan Carles eren la imatge icònica d’un país modern i avançat i es movien com a estrelles de Hollywood, repartint abraçades i somriures”.
Però res era cert. “Tot era una comèdia de cara a la galeria”, assegura Eyre. “La parella real s’allotjava en el palau de Pedralbes i, a les nits, els crits que es dirigien se sentien des del jardí”, relata. El motiu? “La reina s’havia assabentat que el rei tenia una relació seriosa amb Marta Gayá, que també es trobava a Barcelona, i una altra no tan seriosa amb una dama catalana…”, conclou la periodista.
