La mort d’Álex Lequio ha deixat tothom amb el cor encongit. Després de més de dos anys de lluita contra un càncer estrany, el fill d’Ana Obregón i Alessandro Lequio moria aquest dimecres en un hospital de Barcelona. Aquests dos últims mesos havia estat ingressat a la capital catalana, on s’estava sotmetent a un tractament pal·liatiu. Acompanyat en tot moment dels pares, que no s’han separat del seu costat, finalment el desenllaç ha estat tràgic quan només tenia 27 anys.
El primer en pronunciar-se públicament era el seu germanastre Clemente, que escrivia un missatge de comiat molt emotiu: “Respira. Gaudeix de la vida. Alguns de vosaltres ho teniu per fet. Aquest era el seu últim missatge. T’estimo, Alex. Un dolor immens que en petitíssima part s’alleugereix en penar que ja no estàs patint. Algun dia ens tornarem a veure i podrem gaudir de tot el temps perdut i mal gastat”.
Poc després era la seva mare, Antonia Dell’Atte, qui demanava a la Verge de Fàtima que cuidi de l’ànima d’Álex: “13 de maig… Mare, Verge de Fàtima, mare de totes les mares. Acull en els teus braços a Álex, germà del meu fill Clemente. I no ens abandonis, sobretot a la seva mare Ana i el pare Alessandro… Com plom és el cel ara, quant de dolor i quantes penes i patiments. Déu no t’abandonarà mai i et protegirà allà on estiguis. Descansa en pau, bellíssim Álex”.
Un dels missatges que més han impactat l’ha escrit la seva cosina, Celia Vega. Sempre havien estat com germans, el que s’evidencia en la carta colpidora que li ha dedicat a Álex: “Mai no havia sentit tant de dolor. Mai no hi haurà ningú com tu. Mai no he vist ningú lluitar tant per viure. El meu germà petit, la meva ànima bessona, el meu còmplice i soci. És estrany, t’acabes d’anar però sento la teva energia amb mi com si estiguessis assegut al meu costat com tots aquests divendres a casa teva. T’has anat massa aviat, teníem molts somnis i plans per fer. Ets el meu company de superació, de batalles, d’aventures, de converses de filosofia, història, economia, amor, Déu, vida… Com m’agradava discutir amb tu, argumentar. De riure’ns fins a plorar i de plorar junts fins a quedar-nos dormits. Eterns 27 i etern tu, perquè la teva petjada ha quedat marcada per sempre en totes les persones que et coneixien. Sempre ballem al nostre ritme, fora del sistema i ho seguirem fent. Perquè la teva energia em dona força i estiguis on estiguis, sé que m’acompanyaràs per fer tot el que havíem planejat. Eres el més gran i ara també ets etern. Una vegada i una altra, a través de l’eternitat brillarem. Germà fins que el món exploti, somrient, com sempre fem. T’estimaré per sempre”.
Una família trencada de dolor que encara ha d’assimilar el que acaba de passar.
