El judici del procés ha viscut aquesta setmana un sotrac important. Sobretot pel que afecta al poder judicial. El grup de treball de l’Organització de Nacions Unides sobre Detencions Arbitràries (GTDA) estirava les orelles a l’Estat espanyol per la detenció de Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i Oriol Junqueras, dels que demana. L’informe, molt dur, va crispar la diplomàcia espanyola que va posar el crit al cel fins al punt que va despotricar obertament de l’estudi i de dos dels seus integrants. De fet, en base aquest informe, la defensa de Cuixart -formada per Marina Roig, Benet Salellas i Àlex Solà- va demanar la posada en llibertat immediata dels presos polítics a la sala Penal que els jutja i els manté en presó preventiva.
Tot i les crítiques dels poders espanyols al dictamen i la tàctica de fer-se l’orni contrasta amb la darrera jurisprudència del mateix Tribunal Suprem respecte l’obligatorietat d’aquest tipus de dictamens de grups de treball de les Nacions Unides. Concretament la sentència del Tribunal Suprem 1263/2018 de 17 de juliol. Una resolució que encara no té un any. Una sentència celebrada per experts com el catedràtic de Dret Internacional Públic, Cesáreo Guitérrez Espada, que l’ha definida com un autèntic punt d’inflexió en la doctrina jurisprudencial espanyola.
Aquest cas és la desgraciada història d’Adelina González Carreño, víctima de violència física i psicològica en l’àmbit familiar. Una història de vuit anys, entre 1996 i 2003, que van incloure ordres d’allunyament, una guerra de divorci, processos judicials o règims de visites controlats pels serveis socials. Dissortadament, tot i l’entramat judicial l’exmarit de l’Adelina va assassinar la seva filla i després es va suïcidar. Aquest conjunt de despropòsits va obrir una llarga batalla judicial de la víctima davant el Ministeri de Justícia en reclamació de responsabilitat patrimonial de l’Estat per “anormal funcionament de la seva Administració de Justícia, al·legant negligència per part de les autoritats administratives i judicials”.
La justícia espanyola no en va fer cas. Però, les coses van començar a girar quan el 18 de juliol de 2014 el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona, que depèn de l’ONU, va emetre un dictamen en què considerava que l’Estat espanyol havia violat determinats articles de la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, el CEDAW, un organisme paral·lel al GTDA.
Amb aquest document al sarró, l’Adelina va iniciar un nou procediment per aplicar aquest dictamen a través dels tribunals espanyols per reclamar una indemnització per la vulneració de drets. El procés judicial va acabar quatre anys més tard al mateix Tribunal Suprem espanyol. I curiosament, li va donar la raó a la demandant en entendre que els convenis internacionals signats per Espanya obliguen a les institucions espanyoles. Concretament aquesta sentència (STS 1263/2018, de 17 de juliol), accepta l’aplicació a Espanya del dictamen d’un comitè internacional creat en el marc d’un tractat de drets humans del qual Espanya és part i respecte del que va acceptar expressament la competència d’aquest comitè per pronunciar- sobre reclamacions individuals.
Fins i tot, el Suprem va condemnar l’Estat a pagar una indemnització com reparació dels danys morals causats a la recurrent. Amb aquesta resoució, el Suprem va trencar amb la tònica habitual de ser impermeable a aquest tipus d’informes o dictamens segons el seu interès particular o polític. Amb aquesta sentència, l’alt tribunal va acceptar per primera vegada i de forma clara la rellevància en el nostre Dret intern dels compromisos internacionals assumits per l’Estat en matèria de drets i llibertats fonamentals de la persona.
Cal destacar que el mateix Suprem admet la “inexistència d’un procediment específic d’execució dels dictàmens del Comitè de la CEDAW”. Un argument recorrent per evitar la vinculació de l’estat a aquest tipus d’informe. Ara bé, el mateix Tribunal, la sala Conteciosa Administrativa recorda que el dictamen “és en si mateix un incompliment d’un mandat legal i constitucional per part Espanya, el que la recurrent pugui disposar d’una via adequada i eficaç per fer valer el reconeixement de la vulneració dels seus drets fonamentals davant els òrgans judicials espanyols afecta directament al respecte i observança pels poders públics espanyols dels drets fonamentals”.
I continua: “En efecte, la conculcació dels seus drets humans, també pot constituir, pel que s’ha dit, una lesió dels seus drets fonamentals que ha de ser examinada i, si s’escau reparada pels jutges i tribunals espanyols, sota pena que una possible lesió d’un dret fonamental romangui incòlume i l’acte o resolució que l’hagi ocasionat vigent en els seus efectes, tal com va declarar el Tribunal Constitucional en el seu acte 260/2000, de 13 de novembre”. En base aquesta resolució, el Suprem i, en concret, la sala que presideix Manuel Marchena té una via clara d’obligatorietat del compliment d’aquest dictamen.
