Quan Marchena admetia que calia el suplicatori pels processats que havien resultat electes

El magistrat defensava la immunitat ex-ante també assegurava, en un article jurídic, que la presó preventiva no feia perdre la immunitat parlamentària

El president del Tribunal del judici del procés, Manuel Marchena, té un cas gairebé inèdit en el sistema penal espanyol. Cinc asseguts a la banqueta dels acusats i, a més, des de fa mesos en presó preventiva que han assolit actes de diputats al Congrés i de senador a les passades eleccions espanyoles del 28A. Una situació que curtcircuita de nou el sistema jurídic i polític de l’Estat.

 

Les defenses d’aquest imputats han demanat ara a Marchena que els deixi en llibertat i que tramiti el suplicatori. Una petició que ha obert un gran debat intern a la Sala. Ara bé, un article científic escrit  per Marchena en una influent revista jurídica l’any 1994, quan era un prestigiós fiscal,  ja va apuntar aquesta possibilitat. Aleshores admetia, malgrat que no li agradava, que calia demanar el suplicatori pels processats havien resultat electes quan estaven processats. En el mateix article, assegurava que la presó preventiva no feia perdre la immunitat. Una mena “d’immunitat ex-ante”.

 

 

En l’article titulat "Procesos Penales contra aforados", a Cuestiones de Derecho Procesal. Cuadernos de Derecho Judicial. Ed- Consejo General del Poder Judicial, Madrid, 1994, Marchena definia i descrivia les diferents immunitats i inviolabilitats previstes per la llei per tota una munió de càrrecs. Però incidia especialment en el concepte de la immunitat sobre els diputats i senadors espanyols analitzant diverses hipòtesis de treball. Així fa 25 anys, l’aleshores fiscal Marchena explicava en el seu dens article que no era partidari que els electes en presó preventiva perdessin la immunitat. Ara bé, reclamava una reforma per tal que els presos preventius no gaudissin d’immunitat per evitar “llistes electorals obstruccionistes”. La llei encara no s’ha reformat.

 

 

Concretament, escrivia que “es podia parlar d’una immunitat ex-ante, contemplada als articles 2, apartat 2, de la llei de 9 de febrer de 1912 -que declarava els Tribunals que havien d’entendre del coneixement de les causes contra senadors i diputats- i 22, apartat 2 del reglament del Senat que imposen la necessitat del suplicatori respecte d’aquelles persones que, trobant-se processades o inculpades, accedissin al càrrec de diputat o senador”. Ara bé, afegia que calia reformar aquesta prerrogativa. Així argüia: “Les tantes vegades reiterada conveniència d’institut de la immunitat quedi allotjada en el legítim espai que constitucionalment i històrica li és propi, hauria d’inspirar la necessària reforma legislativa que impedeixi aquesta desmesurada extensió d’una prerrogativa que ha de fugir de tot caire d’injustificable privilegi”.

 

 

 

En aquest sentit, el llavors fiscal Marchena ressaltava que “si per a la doctrina majoritària la immunitat protegeix davant de processos filtrats davant la persecució política i que pretenen alterar el regular funcionament de l’òrgan legislatiu, mal s’entèn la seva aplicabilitat a qui ha pogut arribar a ser processat abans de la seva proclamació com a parlamentari electe”. “La gens descartable possibilitat d’un anòmal ús de les llistes electorals amb fins obstruccionistes respecte de comprometedores investigacions ja iniciades, afegeixen la premura a la convenència de la reforma”, exigia Marchena.

 

 

Per altra banda, Marchena també es mostrava partidari de respectar la immunitat en aquells casos on l’electe era suspès. “És dubtós (…) que per una resolució judicial de presó preventiva, pugui desposseir de les prerrogatives inherents a una funció de que el seu presupòsit subjectiu no s’ha perdut i que, només temporalment, resulta d’impossible exercici”, conclou Marchena.

 

 

Comentaris