La conjunció Jordi Pina i Ana Bernaola han mostrat obertament part de la seva estratègia defensiva només mirant la llista dels testimonis. Els advocats de Jordi Sànchez han enfilat a l’estrada votants del Primer d’Octubre un grapat de testimonis ‘transversals’. L’efecte buscat és mostrar al Tribunal Suprem que on no hi va haver policies espanyoles no hi van haver embolics. I on va haver embolics amb les policies espanyoles va ser per la seva actuació.
Els testimonis han estat creïbles, convençuts -s’han pagat ells el viatge, no com els policies- i desacomplexats. Els seus relats no han caigut ni en la llagrimeta ni en una indignació descontrolada. Tampoc en una hiperventilació. Però tot i això, tant els magistrats com les acusacions -i alguns periodistes de capçaleres espanyoles- mostraven la seva sorpresa i incredulitat cada cop que un d’ells parlava “d’autoorganització” del referèndum. N’hi havia que se’n reien i tot.
Si un testimoni parlava de xocolatades, paella, concurs de ball o cinema fòrum, els magistrats o el ministeri fiscal no amagava un rostre descregut. L’Imperi no entén la comunitat rebel sobiranista. Gent que ha reconegut que sabia que el referèndum estava prohibit i que hi havia tropes espanyoles per aturar-lo, i tot i així van anar a l’escola a fer classes de ball, fer la guitza a la policia i reivindicar el seu dret al vot. Tot a través de grups de wattsapp, telegram, l’AMPA o la colla gegantera i sense saber com ni qui portaria les urnes o el material electoral.
Una nebulosa organitzativa molt pròpia de la gent que mai ha tingut un Estat i que quan l’ha tingut, imposat o no, ha fet de tot per no refiar-se’n. L’Imperi no recorda que Catalunya ha estat l’únic país del món que va enviar anarquistes per fer de ministres a Madrid. L’Imperi no ho entèn aquesta capacitat autoorganitzativa, un punt trapella i un punt mesella. De la mateixa manera que no ha paït l’aparició de les urnes. Aquesta dualitat de comprensió social és el que escama l’Estat. I sovint, allò que no es comprèn es rebutja.
Per això Pina ha portat un alt funcionari retirat, un empresari afectat de càncer, un investigador, una mestressa de casa, un fuster, un anestesiòleg, un estudiant, una advocada, un enginyer de Telecomunicacions, un informàtic, una empresària retirada i una farmacèutica. Tots han explicat pràcticament explicat el mateix. Els testimonis han coincidit en afirmar que els Mossos van anar a tots els col·legis i van aixecar actes. Col·legis on no hi va haver ball de bastons i que definien com una “festa”. “La gent volia votar i estava contenta”, ha resumit Dolors Prats. O un eixut investigador com Adriano Raddi que ha admès que en veure com deien “a por ellos” volien evitar que l’escola dels seus fills es convertís en un “camp de batalla”. O l’efecte boomerang de les bufetades dels policies. “En veure les imatges la gent unionista va anar a votar i va votar sí”, ha assegurat en Josep Fort de Cànoves i Samalús. Col·legis a El Catllar, Arenys de Munt, Barcelona, Mataró o Tortosa on no hi va passar res.
Però l’equip defensor de Sànchez també ha portat testimonis de Callús, Canyamars o Girona, o l’institut Víctor Català de Nou Barris de Barcelona. Llocs on la policia i la Guàrdia Civil es va abonar al garrot. Tots els testimonis han subratllat que els comandaments policials no els van advertir ni explicar la interlocutòria judicial. El relat l’han configurat insults dir “subnormal” a Carme Budé, “agafar pels testicles” un jubilat de Nou Barris i propilar-ni un cop de puny a la cara o pegar com si no hi hagués un demà als Bombers que s’interposaven entre els votants i la policia o com un guàrdia civil va tirar a terra a cop d’escut quan l’alcalde de Callús, el venerable Joan Badia, es dirigia a parlar amb ells.
Les imatges canten soles i la versemblança dels testimonis, també. La resistència passiva també ha estat una icona de les explicacions de la jornada 40. Els rebels seien a terra i quan arribaven els Mossos feien marxa enrere perquè no podien entrar. Quan venien els antiavalots espanyols hi havia aldarulls. Una testimoni ha reblat el clau. A l’escola Superior Llotja del carrer Ciutat de Balaguer de Barcelona no van gosar entrar. “Hi havia massa, massa gent”, ha argüit Mercè Alegre. Hi havia tanta gent que segurament haurien superat els seus propis límits. L’Imperi , de moment, té algun límit. Fins i tot ha aturat el desgavell de la Junta Electoral Central. Però, els magistrats no fan cara d’estar gaire atents. Fins i tot, el jutge progre ha fet aquesta tarda una vistosa becaineta.
