Jornada 52. Un dimecres. Manuel Marchena, el magistrat president de la sala Penal del Tribunal Suprem, ha pronunciat les paraules màgiques. “Gràcies a tot. Vist per sentència”. Dues frases que han acabat amb la vista oral del judici del procés que es va encetar el 12 de febrer. La causa 20907/2017. Un judici al règim del 78. Sigui quina sigui la sentència més que acabar, la sensació és que tot acaba de començar. Ara tot són especulacions amb la data de la sentència i expecatives per veure si hi ha alguna llibertat abans de dictar-la que apuntaria el sentit i la duresa del fallo.
Espanya ha assegut a la banqueta dels acusats l’independentisme, després d’un procés treballat de deshumanització del catalanisme. Però bona part de la societat catalana, sigui independentista, processista o unionista, també ha assegut a la banqueta del dubtes a l’Estat. No hi ha marxa enrere. La sentència o empitjora les coses o les frena, però la recança de les bufetades del Primer d’Octubre, el menyspreu polític o la recerca insistent cap a la confrontació passa factura. Sinó d’aquí un mes, serà d’aquí cinc anys.
El judici ha anat més enllà dels termes estrictes de l’independentisme, més enllà del referèndum o del procés soberanista. Les acusacions han jugat perillosament amb la dimensió dels drets fonamentals -amb la connivència de la instrucció de Pablo Llarena i el vist i plau de Marchena-. El dret a reunió, a manifestació, o la participació política han estat protagonistes però també l’ús inquisitorial -recordat per Jordi Sànchez en el seu al·legat- de la presó preventiva. Un sistema o un estat de dret que permet aquesta generositat amb engarjolar la gent, grinyola.
Des de l’independentisme, s’ha batejat el judici com una “farsa”, “un judici polític” o “un judici a la democràcia”. Però les defenses dels presos polítics i dels acusats se n’han estat de tenyir més del compte amb política els seus arguments. Han fet el qeu en diuen una defensa “fàctica” ( o tècnica). Jordi Cuixart, Josep Rull o Jordi Turull sí que han aprofitat el seu al·legat final per emfatitzar aquest discurs. Però no així les defenses que s’han centrat, amb fortuna i ofici, que han contrastat la tipicitat amb els fets. Referències discursives a
Ha resultat curiós. Havien de ser els presos polítics els que havíen de fer política al Suprem. I, en canvi, han estat els quatre genets de l’apocalipsi constitucionals -els fiscals Javier Zaragoza, Jaime Moreno, Consuelo Madrigal i Fidel Cadena- els que han fet política. Els seus informes finals van ser un escàndol jurídic. La seva presentació de prova, una vergonya professional. El relat, una mostra de ganduleria. Política, política i política. De fet, Zaragoza que té el cas al cap va començar així el seu informe descrivint que no era un judici polític. Excusa non petita acusatio manifesta. A més de colpejarel Codi Penal en afirmar que encara que un referèndum no fos un delicte al Codi Penal, ho era i punt.
Han estat els fiscals que han fet creativitat legal, enginyeria jurídica per inventar-se “violència normativa” o conceptes com una malversació sense factures. Els fiscals han fet política exagerant el valor de simbologia d’unitat nacional que suposa la Guàrdia Civil. Però això només són nimieses. La política l’han feta en superar pel seu biaix polític -com a cos de l’Estat protegit per una inversemblant immunitat- la seva feina en pro de la unitat d’Espanya, del BOE i de l’aparell.
La fiscalia és el garant de la legalitat no és un acusador a sou i amb complements salarials per condemnes. Ha de fer complir la legalitat. Quan per política utilitza el càrrec, la posició i la seva inviolabilitat per engarjolar polítics que dubten de la fiabilitat del sistema. Fa política. Mala política. Ha estat la fiscalia que del judici n’ha fet un procés polític.
