Ceci López, mare de l’Escola Mediterrània, amb l’urna que el centre escolar han guardat de record
“Van entrar per la porta de darrera”; “va venir un cotxe, les va descarregar i no recordo ni el model”; “les urnes van aparèixer no sé com”; “ens deien que hi haurien les urnes van venir uns, les van deixar i van marxar… no els havia vist mai ni els he tornat a veure”; “eren les vuit o dos quarts de nou quan va arribar un cotxe i van treure unes bosses d’escombraries amb les urnes dins, la gent es va posar a aplaudir”, “no vaig veure com van entrar, hi havia dues portes” o “no en tinc ni idea d’on van sortir les urnes ni com van arribar”.
Aquestes són algunes de les respostes a les insistents preguntes de l’advocacia de l’Estat, Rosa Maria Seoane, als 12 testimonis que s’han enfilat a l’estrada al judici del procés aquest matí. Tots els testimonis estaven demanats per la defensa de Jordi Sànchez. Tots veinen amb la idea que per a ells votar no és un delicte, encara que sabessin que el referèndum era il·legal i ha explicar “l’autoorganització”. Ara bé, l’advocada de l’Estat ha posat la banya en les urnes per intentar esbrinar el misteri de com i de quina manera van arribar les urnes.
La nebulosa del procés de repartiment del material electoral trenca la tesi de les acusacions. Fiscalia i Advocacia de l’Estat encara resten convençuts que va existir entramat institucional, polític i d’entitats per saltar-se el control de l’Estat. El relat, fins un punt trapella d’algun testimoni, esberla aquesta tesi. El concepte autoorganització, la iniciativa pròpia i el secretisme clandestí de l’operatiu de les urnes destirota l’Estat. És més, l’irrita. Seria una prova de càrrec poder acreditar que els processats estaven rere la logística de les urnes. No es creuen que no hi tenien res a veure.
Aquest Estat descregut, és a dir, les acusacions i els magistrats no imaginen una capacitat social de persones grans, jubilats, paletes, investigadors, directius, llauners o farmacèutiques participipessin amb plena autonomia. Però a més de la descreença, el factor clau de la indignació del poder estatal, és el fiasco que va suposar per a tota la intel·ligència de l’Estat no trobar cap de les 10.000 urnes. Ni el Centre Nacional d’Intel·ligència ni els serveis d’informació de la policia i la Guàrdia Civil van poder trobar-ne cap gràcies a una logística autogestionada al marge de l’estructura institucional de la Generalitat.
Fonts de l’Alta Seguretat de l’Estat expliquen que van arribar a assegurar a la Moncloa que “tranquils que el Centre Nacional d’Intel·ligència, el CNI, diu que no hi havia urnes”. A més, el CNI estava aleshores sota la direcció política de Soraya Sáenz de Santamaria que va haver d’escudar-se en què el cas de les urnes estava investigat per un altre jutjat. Els advocats Xavier Melero i Quico Homs es van abonar al fracàs més sonor de l’Estat. “Si no en van trobar… no serà que estaven en mà de centenars de ciutadans anònims? “, va etzibar Homs per retreure a Saenz de Santamaria que només van seguir pistes falses. Les urnes encara couen.
