Jornada 35 del judici del procés. Un dimecres que ha canviat el terç de les testificals. Els testimonis de les defenses han començat a desfilar al tribunal que presideix amb tacte però amb mà de ferro Manuel Marchena. Un dia on Albert Batlle, que com a gat vell no perd el compàs, ha admès que va plegar per sentir-se incòmode però ha salvat els Mossos; on Marchena ha fet quadrar a un dels icones dels policies independentistes; i on les acusacions han caigut en l’estrany parany d’Unipost, l’empresa que ningú no va contractar però que tenia sobres i que complica el relat de la malversació.
Batlle ha fet un favoràs a la defensa de Quim Forn i, de retruc, a l’estratègia de defensa de la cúpula dels Mossos que aviat passarà per la vicaria de l’Audiència Nacional. L’exdirector de la policia ha admès a cor obert, que el Major Trapero, home que ell mateix va proposar per dirigir tècnicament el cos, “mai hauria acceptat una ingerència política en les seves decisions”. Batlle és un home d’aquell que en diuen d’Estat, capaç de viure 40 anys de la política sense sortir escaldat per a res.
Unipost s’ha travessat en el relat de les acusacions per bastir la malversació.Les cartes d’unipost, l’empresa de correus que comunicava els membres de les Meses electorals del Primer d’Octubre, són un misteri. Sembla un crim perfecte. Els van enxampar cartes per a les meses electorals però ni una comanda en ferm de la Generalitat. Només raríssimes factures proforma que van desaparèixer i que actuaven com a pressupost.
El garbuix de ser una empresa en concurs de creditors permet que una nebulosa esborri les pistes. Fins i tot, el seu director financer, Xavier Barragan, ha explicat els trucs que usaven per fer pilotes amb les factures de la Generalitat sense despentinar-se. “L’empresa s’agafava amb pinces”, ha sentenciat. Gairebé igual que l’acusació del malversació que manté la fiscalia .
Vox, que s’entossudeix cada dia a demostrar la seva imperícia, ha fet pujar l’estrada Joan Ignasi Elena i Neus Lloveras, per acreditar, un cop més, que les acusacions no en tenen ni les més remota idea del que era el Pacte pel Refènfum ni l’associació de municipis per la independència. Testimonis absolutament prescindibles. De fet, el d’Elena ha servit a Marchena per advertir que no acceptarà lliçons de dret. Un avís a navegants sobre els propers experts que passaran per l’estrada com membres del Consell Assessor per la Transició Nacional.
Un dels punts més sorprenents de la jornada ha estat la testifical d’Albert Donaire, el portaveu de Mossos per la República i coordinador de la sectorial del ram de l’ANC. La presidenta de l ‘entitat, Elisenda Paluzie, ha vingut fins al Suprem a fer-li costat. Donaire ha rebaixat el to habitual del seu Twitter quan Marchena l’ha fet quadrar. Ho tenia preparat. Li ha recordat que era un agent de l’autoritat i que ara estava sotmès a la seva autoritat. Donaire s’ha arronsat, ha perdut la memòria i ha dit que va complir amb la Constitució i el que fes falta durant la jornada del Primer d’Octubre. El testimoni, a mans de Xavier Melero, ha baixat al nivell d’element folclòric de l’acusació de Vox.
Els primers testimonis de les defenses han arribat a la tarda i s’han centrat en el 20 de setembre. Hi ha hagut un debat interessant i rialler entre Marchena i Jordi Pina, que el president de Sala ha acceptat sobre l’ordre de les preguntes. L’eurodiputat d’ERC, Jordi Solé, ha xerrat massa a mans d’un professional com el fiscal Zaragoza. Anna Teixidó, aleshores cap de protocol d’Economia ha reconegut propostes de sortida de la comitiva totalment surrealistes. Com ara que sortíssin un a un amb un referent sobiranista que es concentrava davant la seu: Lluís Llach acompanyant la secretària judicial, per exemple. També ha destacat que els Jordis van proposar que un diputat desconvoqués la concentració perquè no tenien prou autoritat.
Sia com sia, la fiscalia ha destacat un detall clau en aquests testimonis. L’escorcoll l’ordenava un jutjat. I això és esmentar la corda a casa del penjat. Aquest judici també va de desafiar la darrera trinxera oficial que té l’Estat, el poder judicial.
