L’oficina de projectes d’ERC va afinar la música i la lletra a les passades eleccions espanyoles. Amb l’eterna etiqueta de ser un partit d’expecativa, el resultat del 28A li va trencar el tòpic només interromput en les eleccions europees d’ara fa cinc anys. Conscient dels errors comesos en la campanya del 21D quan van cedir la victòria a JxCAT, s’han pres contramesures. D’entrada sembla que sigui l’única formació independentista que tingui més o menys definida una estratègia. La pedra filosofal de l’ERC represaliada és la gestió virtuosa del poder cedit de Madrid per amplicar la base republicanisme. El nou “fer república” és una versió posada al dia del “fer país”, un dels primers ciments del procés sobiranista.
Tot i el cost d’oportunitat que suposa tenir els lideratges del partit a la presó o a l’exili, en aquesta campanya ERC s’ha limitat a construir discurs i fugir de la confrontació amb el seu adversari directe. Batejat com “l’espai convergent”, els republicans en parlen només en una qüestió. “Fa 88 anys que tenim les mateixes sigles, no ens cal canviar d’imatge”, diu un míting rere l’altre el poderós adjunt a la presidència del partit, Pere Aragonès. “Decència”, asseguren. “Hem tingut els líders represaliats per defensar les llibertats no per corrupció”, repeteix el president del Parlament, Roger Torrent, representant de l’independentisme més institucional.
La tesi de l’estratègia d’ERC es basa en l’assoliment de l’hegemonia de l’espai sobiranista. Això implica un foc creuat triangular. Primer, lluir els candidats que provenen d’altres formacions polítiques. De fet, en algun míting veterans militants fan la conya que “per ser algú a ERC cal, primer de tot, no tenir-ne el carnet”. Per això la fórmula del tiquet Ernest Maragall i Elisenda Alamany a Barcelona o fer coalició amb Dolors Sabater a Badalona.
En segon terme, reivindicar l’independentisme tranquil lluny d’hiperventilacions i basat en no posar dates ni terminis. En aquest punt, ERC es ven com el veritable mur de l’extrema dreta i com el gran col·lector que agrupa una socialdemocràcia àmplia, molt sueca, i un liberalisme sensat, que expressa en els seus postulats la política econòmica d’Aragonès. Un entremig de doctrina social de l’església però sense arribar afirmar que el capitalisme és pecat. Uns postulats que han estat el “centre polític de tota la vida” que pica en diversos graners de vots que el procés ha estressat.
I en darrer lloc, el republicanisme com a nova fórmula de gestió. ERC està convençuda que “per ser més i més forts per defensar la independència” cal fer una “gestió virtuosa de la governança”. “Hem de governar per tothom, no només pels nostres amics”, assegura un dels gurus de les polítiques socials del partit en els seus mítings, el conseller d’Afers Social, Chackir el Homrari. El convenciment és que si els “independentistes gestionen bé, la base s’ampliarà”. Però el camí per arribar a l’hegemonia és guanyant eleccions. De moment, a les espanyoles, els va servir. La República, de moment, haurà d’esperar. Com diria Albiol, alguns ho pensen i ERC ho diu.
