El debat de les eleccions europees d’aquesta nit a TV3 ha estat entortolligat per la Junta Electoral i per la plantada del candidat de JxCAT, Aleix Sarri, en protesta per la prohibició que els seus candidats puguin participar-hi.
Jordi Solé, fred
El futur exalcalde de Caldes de Montbui i eurodiputat d’ERC ha jugat en un camp que no és el seu. No és home de debat, ni de discursos. Més aviat de gestió. No ha pres mal davant l’atac frontal dels partits unionistes i de l’abraçada de l’ós de González Pons quan ha assegurat que la “situació Junqueras és més digna que la de Puigdemont”. Ha aguantat com l’únic independentista que ha quedat en el debat després de la marxa de JxCAT. Arguments contundents però arraulits perquè els ha explicat amb feblesa.
Urtasun, professional
L’eurodiputat dels Comuns té mili a sobre. Coneix bé la Unió i el Parlament europeu, ja de quan era primer assistent de Raül Romeva. Urtasun ha debatut com un professional. Cap fuga i ha jugat a entrebancar el discurs de la dreta quan Gonzalez Pons l’atacava com si fos l’extrema esquerra. Hàbil, amb bona entonació i evitant els esbarzers. L’escola iniciativa és vella, però efectiva.
Javi López, traçut
El candidat socialista ja portarà cinc anys al Parlament europeu. Generós amb la premsa, aquest vespre s’ha sentit còmode en el debat. Conscient que els atacs li vindrien només -i de manera inofensiva- per part d’ERC, ha estat capaç d’abstreure’s dels punts més polèmics del debat. Amb una posada en escena natural, s’ha expressat amb vivor i no li ha fet por somriure.
Jordi Cañas, llagoter
L’exdiputat de Ciutadans ha fet el paper que més li agrada: de tertulià. Amb un guió sintètic però clar ha anat a expressar els seus missatges. El seu discurs no ha tingut efecte sorpresa perquè ha tirat de beta dels tòpics com colpisme o nacionalpopulisme per atacar l’independentisme. Ha abusat dels rètols en cartulina.
Aleix Sarri, contundent
El candidat que JxCAT ha escollit per substituir Puigdemont, Comín o Ponsatí és el director de campanya: Aleix Sarri. Ha aprofitat la seva primera intervenció per plantar el debat. Amb tremp s’ha plantat davant la càmara i ha advertit que marxava per defensar els drets polítics i per impedir normalitzar la repressió. Una jugada que ha matat el debat.
González Pons, cínic
El veterà polític del PP ha anat al debat amb els deures fets. Amb el llistat de tòpics endreçat i amb unes formes exquisites. Ha carregat amb comoditat contra Puigdemont i la “mansió de Puigdemont”. S’ha passat amb el menyspreu, però no ha perdut les formes ni el somriure. Més simpàtic que no pas Cañas quan fins i tot s’ha posat a parlar en valencià per defensar-lo davant d’Europa.
Xavi Coral, contemporitzador
El corresponsal de TV3 a Brussel·les ha fet un bon debat. Potser entrenat en aquell veterà programa Àgora del 33, on sovint el presentador suava la cansalada per dirigir els col·loquis, Coral ha estat molt més que a l’alçada. No se li ha escapat cap candidat i els ha embridat dins el temps sense escarafalls. Val a dir que també els candidats li han posat fàcil. Al capdavall se’ls troba cada dia per Brussel·les. Ha donat joc i ha estat hàbil al tallar sense perdre aquest posat murri que el caracteritza.
L’USB
L’USB que ha deixat Sarri al presentador ha despertat tota la tafaneria. Era el minut d’or enllaunat de Carles Puigdemont. Han quedat ganes de veure’l per veure que hi deia possiblement el polític que més empipa Espanya. Ha guanyat el llapis de memòria que en certa manera ha matat el debat.
