L'Eurocambra, cau de radicals

L'extrema dreta ha crescut en les darreres eleccions europees, però no tant com s'esperava| Ara el dubte és saber si superaran les seves diferències per aconseguir la unitat estratègica

Europa té motius per preocupar-se, però no tants com per desassossegar-se. La radiografia més recent de l’extrema dreta a Europa mostra el creixement dels radicals al conjunt del continent, però la bona notícia és que no ho fan tant com les enquestes pronosticaven abans del 26-M. Així doncs, els pitjors pronòstics, que aventuraven la possibilitat que l’èxit a les urnes fes possible que l’extrema dreta aconseguís un terç del total de representants a l’Eurocambra d’Estrasburg, s’han quedat a una distància considerable d’aquest resultat. Tant és així que, en alguns països, les opcions d’extrema dreta s’han reduït o han aconseguit uns percentatges de vot inferiors a les eleccions més properes que s’han celebrat en aquells estats.

Amb tot, però, no es pot cantar victòria i la preocupació per la seva influència en el panorama polític europeu es manté latent. L’experta en extrema dreta Helena Castellà ho ha advertit aquest divendres davant de la comissió d’estudi sobre els drets civils al Parlament de Catalunya. “Cada elecció europea l’extrema dreta creix”, adverteix Castellà, recordant que la cambra europea acull en el seu sí un grup polític d’extrema dreta des del 1984. Es tracta de partits polítics que, paradoxalment, tot i tenir presència institucional, el que busquen és dinamitar les institucions per dins, posant en risc els valors fundacionals de la UE.

A les darreres eleccions, els partits que s’engloben dins de la categoria d’extrema dreta han triomfat a França, Itàlia, Regne Unit, Polònia i Hongria. En canvi, a països com l'Estat espanyol, Alemanya i Àustria ha baixat el percentatge de vot en relació a les eleccions més recents. El cas de Vox és paradigmàtic perquè del 28-A al 26-M ha perdut un milió de vots. També als Països Baixos hi ha hagut novetats en aquest àmbit. El Partit per la Llibertat de Geert Wilders ha baixat deu punts, però alerta perquè els seus vots han anat a parar a una altra força radical, el Fòrum per la Democràcia. Una cosa semblant ha passat a Grècia amb el naixement de nous partits d’extrema dreta. “Malgrat no sigui tan preocupant, el creixement d’aquests partits segueix suposant un risc pel funcionament de la UE i la defensa dels seus valors fundacionals”, apunta Castellà.

Incògnita Salvini

Els partits d’extrema dreta es reparteixen entre tres grups polítics diferents a l’Eurocambra i també en el grup dels no-adscrits. Una de les incògnites ara és saber si el viceprimer ministre del govern italià, Matteo Salvini, aconseguirà reunir-los tots en un de sol. La divisió interna en el bloc d’extrema dreta fa que aquests grups siguin els que menys èxit tenen guanyant votacions. Les diferències internes i les fissures entre ells boicotegen el seu propi pes a les institucions.

El viceprimer ministre italià Matteo Salvini | Piero Oliosi

El viceprimer ministre italià Matteo Salvini | Piero Oliosi

Malgrat les diferències, que són el principal entrebanc perquè s’entenguin a l’hora de votar, hi ha algunes característiques comunes entre els partits d’extrema dreta. Aquests trets idèntics són el discurs populista, l’apel·lament als sentiments, les respostes senzilles a temes complexos, el costum d’oposar el poble a l’establishment (a les elits) i al no-poble (aquells que consideren que no haurien de gaudir dels mateixos drets), l’ànim de destruir la UE des de dins, l’antiimmigració o el xovinisme del benestar (només per als nacionals).

 

El perfil del votant

Pel que fa als votants, també és difícil establir un perfil concret, explica Castellà. De país a país aquest perfil pot canviar. A França es compleix l’estereotip de votants d’extrema dreta que eren antics votants d’esquerres. Aquest patró, en el cas espanyol canvia perquè el votant dels partits radicals és també de classe alta amb nivells formatius alts. Segons el país la clivella rural/urbà té algun sentit, però en d’altres no. El que en canvi sí determina votar extrema dreta o no és el gènere. Les dones, en general, voten menys els partits ultradretans.

Més enllà dels percentatges de vot que hagin assolit a les urnes, un dels perills de la seva participació en el debat polític, assegura Castellà, “és la seva capacitat d’influir en els partits tradicionals, els mitjans de comunicació i la societat civil”. Tots acaben adoptant la seva agenda i el llenguatge, es normalitzen discursos i idearis extremistes dins del marc polític tradicional. Davant dels diputats del Parlament de Catalunya que participen en la comissió d’estudi sobre drets civils, Castellà ha lamentat la “passivitat” d’alguns sectors pel que fa a l’arribada de l’extrema dreta perquè han respost sumant-se a alguns discursos per guanyar vots. “Han aconseguit blanquejar el discurs i contaminar des de l’interior”, rebla Castellà.

 

Comentaris (3)
OTTO Fa 3 mesos
DIOS LOS BENDIGA , POR FIN ALGUIEN SE OCUPA DE LOS GRAVISIMOS PROBLEMAS DE EUROPA .
Josep Olot Fa 3 mesos
Suposo que l'article està parlant de Juncker, Tajani, Tusk, Welle, Drexler i tota la banda que pulula per la UE, no?
I si els altres partits afrontessin amb valentia la causa principal? Fa 3 mesos
Si no s'agafa el problema de la immigració per les banyes, els ultres seguiran pujant. Després, esclar, hi ha els miserables de sèries, com és el cas dels espanyols