“La pesseta és la divisa-mare, el vaixell insígnia de l’economia estatal, i la que ara ens conviden a admetre sense rebufar és quasi impalpable, una mica més gran que una llentia. Es veu desvalguda, volàtil, a frec de desaparèixer“, escrivia Pere Calders en un article de fa trenta anys. Un pronòstic encertat perquè aquelles monedes de pesseta que es van començar a distribuir el 1989 van ser les últimes d’una llarga història que arrenca a mitjans del segle XVIII i s’acaba amb la introducció de l’euro, l’any 2002. Eren unes monedes petitíssimes d’alumini, amb un pes de 0,55 grams i un diàmetre de 14 mil·límetres que la van convertir en una de les més minúscules encunyades mai al món. Tal i com descrivia Calders, aquestes pessetes van rebre, ben aviat, el sobrenom de llenties i van ser tan omnipresents com impopulars.
La moneda mostrava, a l’anvers, un perfil del monarca, amb la llegenda Juan Carlos I, España i la paraula peseta inclosa dins d’un número 1. El revers tenia l’escut de l’Estat amb la llegenda Plus Vltra i una M coronada, a més de la data d’emissió. La Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre en va encunyar cada any entre 1989 i 2001, essent 1998 l’any rècord amb l’emissió d’un total de 412 milions d’aquestes monedes. L’últim any, la producció es va reduir fins a 63 milions, en previsió de la imminent introducció de l’euro.
Amb tanta abundància, l’actual valor numismàtic és pròxim a zero, excepte en algunes peces que mostren errors. La seva mida va permetre que se’n adaptés algun ús curiós, com uns botons de puny que es poden colorejar i que es venen a 60 euros el parell. En qualsevol cas, aquelles antipàtiques llenties -que, sovint, encara volten per algun calaix- mantenen el seu valor i encara es podran bescanviar per l’equivalent en euros fins el 31 de desembre de 2020.
