Citant dades de la Secretaria d’Estat de Comerç espanyola, l’Institut Agrícola afirma que el Regne Unit suposa un 8% de les exportacions i un 6% de les importacions del sector, cosa que en fa un “soci preferencial” i amb “un alt grau de dependència” dels productes estatals. En aquest sentit, les autoritats britàniques han prioritzat el control de l’abastiment de productes bàsics provinents de l’Estat com a part dels seus plans de contingència per si es produeix un Brexit ‘dur’, és a dir, sense acord. A dia d’avui, el Regne Unit exporta a la UE el 70% de la seva producció agrícola i depèn molt de les importacions. Com a part d’una política de diversificació de les exportacions estatals, un dels objectius ha estat precisament aquest país, amb exportacions superiors als 4.000 milions d’euros segons les estimacions de finals de 2018. L’Estat ha passat de ser un país importador a un exportador net al Regne Unit, centrant el gruix del comerç en les exportacions de greixos i olis i fruites i hortalisses.
Davant del Brexit, doncs, l’Institut Agrícola planteja dos escenaris. En el cas d’un Brexit sense acord, el sector agroalimentari estatal podria entrar en recessió, amb una caiguda de les seves exportacions al Regne Unit de fins a un 5,4% interanual el 2020. En cas de pacte, aquests efectes serien menys durs, reduint el creixement de les exportacions fins a un 1%. En el cas del sector agroalimentari català, la seva estructura és una mica diferent de l’espanyola, amb la indústria càrnica i la de fruites i hortalisses com els seus punts clau. Aquests dos sectors han crescut molt i han entrat al negoci de les exportacions al Regne Unit amb molta força, cosa que podria suposar un risc si hi ha mesures de restricció al comerç o si es canvien les normatives ambiental, fitosanitària o de salut animal.
A més, però, el finançament via el Pressupost de la Unió Europea també podria afectar aquest sector productiu ja que, després de la sortida del Regne Unit, no se sap qui omplirà el buit de la seva aportació, que l’Institut Agrícola considera “de vital importància” per a l’Estat. Actualment el Regne Unit és contribuent net al pressupost comunitari, amb uns 11.566 milions d’euros anuals, la segona aportació més gran després d’Alemanya. Per tant, fins i tot si el país surt de la Unió Europea, encara que pagui una taxa de sortida pels compromisos adquirits que podria rondar els 45.000 milions d’euros, no n’hi hauria prou per cobrir la seva posició neta i els Estats de la UE haurien de decidir entre aportar més diners per als pressupostos o retallar la partida destinada a l’agricultura.
En aquest sentit, l’Institut cita el comissari europeu d’Agricultura, Phil Hogan, que ha afirmat diverses vegades que hi haurà prou fons per cobrir la contribució britànica i que, per tant, no hi haurà pèrdua de recursos per a la PAC. Tot i això, tenint en compte que la política agrària suposa un 38% de la despesa total no financera de la UE i les prioritats de despesa establertes els darrers anys, l’entitat afirma que o bé serà necessari “retallar despesa d’altres partides” o “buscar finançament a fórmules de mercat” per mantenir-la. Valorant aquesta darrera possibilitat, que no ha estat desmentida per la Comissaria d’Agricultura de la UE, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre afirma que suposaria “en la pràctica, en trencament del mercat comú”, ja que els països amb més recursos podrien subvencionar més els seus agricultors. L’entitat, a més, afirma que aquest punt s’aclarirà aviat perquè la unitat del mercat i les clàusules de ‘tracte nacional’ són part de “la columna vertebral de la Unió Europea”.
A més de tot això, la sortida del Regne Unit tampoc no deixa clars quins compromisos haurà de continuar complint la UE pel que fa a barreres no arancelàries -regulacions sanitàries, mediambientals, fiscals…- i en matèria de control i vigilància de la distorsió de preus que causen les subvencions a l’agricultura. En aquest punt, però, tant les autoritats britàniques com les comunitàries comparteixen la visió que la PAC ha d’evolucionar del primer pilar -pagament directe- al segon -desenvolupament rural condicionat- arribant, fins i tot, a plantejar-se un mecanisme de transferència de fons d’un a l’altre. Així doncs, sembla que els conseqüències econòmiques en l’agricultura i la ramaderia encara s’allargaran un temps i seran més dures com més s’allargui el conflicte institucional. Per al sector, a més, la seva supervivència al Regne Unit depèn del respecte al model concessional actual i que no es caigui en el proteccionisme. L’Institut Agrícola afima que, a mesura que passen els dies, “les tensions creixen i la incertesa es dispara”, tot i que es mostra esperançat que tot pugui ser “una altra negociació a l’estil europeu que acaba bé en el darrer minut”.
