El coronavirus ha arribat sense previ avís i sense culpables evidents. I més enllà de la crisi sanitària, la pandèmia ens deixa a les portes d’una nova crisi econòmica i social per a la qual no hi ha receptes evidents. Però la gestió de crisis que hem viscut en el passat, els encerts i els errors, poden donar pistes als governants per encarar el repte de rescatar una societat amb més optimisme. L’ampolla mig plena. Aprendre de les crisis i dels que ho fan millor (Pòrtic, 2020), de l’economista Oriol Amat, degà de la UPF Barcelona School of Management i catedràtic d’Economia de la UPF, convida a viatjar a les crisis històriques per aprendre la lliçó i mirar d’exportar experiències per vèncer la Covid-19.
Així doncs, no és un tòpic, allò que les crisis són oportunitats?
La vida és una oportunitat! La vida té de tot, i la gent, les empreses i els països que se’n surten millor a la vida, són els que s’ho miren tot a llarg termini. Ja sabem que cada vuit o deu anys hi ha sotracs en l’economia, i després de les crisis el que ha passat sempre és que el món s’ha refet i n’ha sortit més reforçat. En economia és molt important el volum d’activitat econòmica, i en els darrers dos segles és una línia claríssima de més activitat. Això vol dir més llocs de treball, més oportunitat de riquesa i, quan es fa bé, més oportunitat de generar benestar per al ciutadà. Sí, les crisis són una oportunitat.
Però mentre dura el sotrac, moren empreses, hi ha més atur… Hi ha danys col·laterals que cal assumir per tenir aquesta oportunitat?
Totes les previsions apunten que a finals del 2021 o principis del 2022 tota l’activitat econòmica que s’ha perdut s’haurà recuperat. És veritat que moltes persones perdran la feina i no la recuperaran, empreses que tancaran, països que els anirà pitjor…. Però el pastís de conjunt serà més gran, i vol dir que uns tindran més feina, hi haurà moltes empreses que crearan ocupació i alguns països creixeran més.
Què els diria, als empresaris que han hagut de tancar i als treballadors que s’han quedat sense feina? Han de buscar la seva oportunitat en aquest pastís més gran?
D’entrada, que ells no podem fer res per evitar que el deute públic es dispari o que el confinament hagi fet caure l’activitat econòmica un 50%, i que han de concentrar tota la seva energia per veure on són les fonts de riquesa que s’estan creant en aquests moments. És el que ha de fer una persona que es trobi en situació de no tenir feina o haver tancat l’empresa. Sobretot, no podem ser catastrofistes. No té sentit perdre temps pensant que si Torra o Sánchez han fet això o allò, sinó pensar en què poden fer ells!
T’has de preguntar: Què pots fer tu per aprofitar aquesta onada? Som com surfistes, hem d’aprofitar les onades per anar endavant. Ara bé, certament, hi ha gent que es trobarà sense feina o que haurà de tancar l’empresa.
Veu alguna onada a la vista?
Sí, tot allò relacionat amb el comerç electrònic, la salut i la ciència, penso que prendran el relleu a sectors que ara estan tocats, com l’automòbil. Quan va arribar l’automòbil a Catalunya, el tèxtil s’estava morint. El problema és que el coronavirus ha coincidit amb la quarta revolució industrial, i la interconnexió genera efectes més potents.
Sense coronavirus, ja anàvem cap a una nova economia.
Sí, era inevitable. La quarta revolució industrial destruirà molts llocs de treball, però en crearà molt més.
Les ajudes públiques són necessàries, o poden ser un fre perquè la gent busqui noves oportunitats?
Les ajudes publiques ara són imprescindibles. Fins a la crisi de 1929 hi havia el convenciment que el mercat era molt intel·ligent, que si hi havia una crisi no passava res si tancaven empreses perquè el mercat ho arreglava tot. Però l’activitat econòmica va caure un 40%, i des d’aleshores pràcticament tots els economistes estem convençuts que quan hi ha una crisi important els governs han d’acudir al rescat de l’economia.
Els EUA van deixar caure Lemhan Brothers…
Sí, i el G-20 va rectificar i va decidir apuntalar els bancs, perquè després cauen els dipòsits i la gent s’arruïna. Els EUA en menys d’un any va recuperar la seva activitat econòmica. A Espanya en canvi, com que es va fer el pla E de Zapatero, que consistia llençar els diners i no fer activitat útil per a l’economia, i a més, el rescat de l’economia europea no va arribar fins el 2013, es va trigar vuit anys a recuperar l’activitat per no haver donat suport a l’economia de forma ràpida.
Cal injectar diners de seguida?
Sí, aquesta lliçó l’hem apresa. El coronavirus esclata mitjans de març i ràpid es posen en marxa els ERTO, si bé és cert que les persones van trigar molt a rebre els diners, les empreses van poder comptar amb les ajudes que suposa ràpidament.
Per a les empreses s’han habilitat crèdits ICO, amb molta burocràcia i interessos. No ha estat tan ràpid ni eficaç.
Certament Els préstecs ICO no són ajudes directes i tenen interessos, altres països ho han fet igual però amb préstecs sense interessos i amb tramitacions rapidíssimes, com Suïssa i Dinamarca. Aquí hi havia millors maneres de gestionar-ho, sí.
Al seu entendre, quin país ha gestionat de manera exemplar la crisi del coronavirus?
El clima de cada país hi influeix, també temes de tipus cultural, al sud d’Europa les persones ens toquem més i hi ha països que tenen més distància social. En sanitat, països ho han fet millor que nosaltres: Portugal, Nova Zelanda, Corea del Sud, Singapur. Pitjor? EUA, el Brasil, Equador… La gestió que s’ha fet aquí la posaria en una posició intermèdia.
I des del punt de vista econòmic?
Hi ha països que ho han fet molt bé, com Suïssa i Dinamarca, però també països en una posició semblant a Espanya, com Itàlia, que ha donat bons als ciutadans perquè aquest estiu puguin consumir a hotels italians i reactivin el turisme. Els EUA, econòmicament ha fet un rescat brutal de l’economia, com ho va fer el 2008 però amb molts més diners. I els que ho han fet pitjor que Espanya? La major part de països llatinoamericans.
S’ha de fer política i no només abocar diners, per tant?
Per descomptat! Quan Zapatero va fer el plan E va decidir destinar diners a fer voreres, parcs, estàtues… això no millorava la competitivitat. En canvi, Alemanya els va destinar, per exemple, a millorar carreretes que comunicaven els polígons industrials amb els ports. Cal posar diners públics a l’economia, però amb criteris polítics. Alguns països han subvencionat empreses amb la condició que no operessin en paradisos fiscals. Aquesta restricció Espanya no l’ha fet.
Al llibre parla de recuperar la confiança en els líders polítics. Ha quedat tocada, en aquesta crisi?
El que està passant amb els lideratges es bastant internacional, però hi ha països que han generat molta confiança, com Nova Zelanda i Alemanya, que desperten més confiança, i on predominen les dones, per cert. Tenim massa polítics pensant només en les properes eleccions i pocs polítics pensant en noves generacions. En el cas de Catalunya, estan pensant en el cicle electoral, però el país i la gent necessitem líders que pensin en les properes generacions. La política cada vegada és més a curt termini. A casa nostra tenim massa polítics que, de les quatre regles de sumar, restar, multiplicar i dividir, només pensen en la resta i la divisió. Molta gent està cansada de les picabaralles de pati d’escola, la gent vol que li proposin il·lusió, somnis, que demostrin que lluiten per una millor sanitat, ensenyament, etc.
Ser un estat i prendre decisions sobiranament és determinant, per gestionar una crisi? Catalunya ha estat intervinguda i s’han aplicat decisions econòmiques i sanitàries a 600 km. S’hauria encarrilat millor la gestió de les dues crisis amb decisions de km zero?
Jo diria que la clau és, amb les competències que tu tens, treure’n el millor partit possible. Si la reacció hauria millor a Catalunya amb un altre règim polític? Doncs no ho sé. La majoria de països petits ho han fet millor, perquè es una gestió més propera, però en aquest cas concret, més important que el tipus de regim polític que tens és com ho gestiones.
