29 de març del 2009. El Banc d’Espanya anunciava que prenia el control de Caja Castilla La Mancha (CCM). Era la primera caixa d’estalvis al centre de la diana d’un sistema financer que començaria a patir una reestructuració radical, com a efecte de la crisi econòmica i financera mundial destapada per Lehman Brothers, però també per la mala gestió, en molts casos més política que tècnica, de consells d’administració de moltes entitats financeres. A Catalunya, la crisi comportaria també la destrucció d’un model centenari de caixes d’estalvi, un model arrelat al territori que fins aleshores havia donat resposta efectiva a les necessitats d’un teixit econòmic i social genuí. La versió oficial del Banc d’Espanya és que les caixes, com també molts bancs, havien caigut en el parany dels actius immobiliaris, però a més, alguns consells d’administració havien fet una gestió més que dubtosa dels actius de les entitats, especialment amb les altíssimes retribucions als directius i membres dels consells d’administració. Però en aquella crisi, les caixes, les més dèbils políticament malgrat que algunes eren públiques, com Caixa Catalunya, es van endur la pitjor part.
[r:1]
Com confessa a El Món el catedràtic de la UPF Guillem López Casasnovas, que va viure en directe com a conseller de govern del Banc d’Espanya aquella etapa decisiva per al sistema financer, “la situació de les caixes va esdevenir insostenible”. Casanovas, que ha publicat un extens article sobre la qüestió a la Revista Econòmica de Catalunya, explica, després de dotze anys de conseller i dos anys de incompatibilitat, la seva defensa de les caixes en els consells del Banc d’Espanya, “des de la millor argumentació financera, es torcia fora dels plens, ‘a la croqueta’, fora ja de tota confidencialitat, quan el sotsgovernador de torn i algun director general afí a les meves posicions em donava un bany de realitat sobre els abusos, ‘els truis’, que feien alguns dels gestors de caixes, que guanyaven quantitats que no guanyàvem cap de nosaltres sense voler ells assumir responsabilitats, i amb unes conselleries d’economia i finances que no estaven l’altura per controlar els excessos”.
Una oficina de Catalunya Caixa
Sigui com sigui, ha passat més d’una dècada d’aquell primer moviment en el tauler d’escacs financer espanyol i català. Les antigues caixes d’estalvi han desaparegut absorbides pels bancs i la seva obra social o ha desaparegut o és purament testimonial. Amb l’excepció de CaixaBank, després de la fusió amb Bankia, el banc més gran de l’Estat, que fins a dia d’avui conserva una forta inversió en obra social -560 milions d’euros anuals- però amb la seu social desplaçada a València des que el govern de Rajoy va aprovar un decret per permetre la fugida d’empreses arran de l’1-O sense respectar la norma que calia convocar una assemblea. Avui, en el cas concret de CaixaBank, és una victòria d’Isidre Fainé –malgrat que qui presideix CaixaBank des del 2016 és Jordi Gual-, un home amb un poder polític enorme tant a Catalunya com a Madrid que feia anys que intentava una operació d’aquestes dimensions. I finalment se n’ha sortit.
[r:2]
La fusió de CaixaBank i Bankia, però, no és res més que un pas més en la concentració del sistema, obligat pels requeriments polítics de sanejament de la UE. Una fusió que redueix encara més la competència en el sector, i que alhora posa al descobert retribucions milionàries dels consells d’administració, amb un gran poder polític mani qui mani a l’Estat. Un món, el bancari, que l’opinió pública no arriba a digerir: beneficis desorbitats malgrat tot, sous absolutament desproporcionats amb la feina realitzada per aquests directius i, sobretot, després que l’Estat aboqués milions d’euros a fons perdut per rescatar algunes entitats i evitar un daltabaix financer encara més gran. Amb les fusions, el modus operandi dels consells d’administració es posa en ordre. Els més hàbils sobreviuen a les depuracions post-fusió i continuen perpetrant un sistema de representació per manca d’independència més que discutible a ulls de la societat. Tot plegat, més allunyat encara de l’ànima de les caixes d’estalvi catalanes i del seu ADN fundacional. Al capdavall, un camí entre la mort de les caixes i el naixement dels grans bancs que no s’entendria només des del punt de vista econòmic. Els despatxos polítics són part essencial, i interessada, d’aquest itinerari. En alguns casos per deixadesa o manca de capacitat de control, i en altres, perquè el sistema financer és part essencial de qualsevol operació d’Estat, i per tant, la connivència d’interessos és clau.
[r:3]
En aquest sentit, l’exconseller del Banc d’Espanya fa un crit d’alerta als ciutadans perquè estiguin atents al funcionament de les entitats i el seu paper a la societat: “Competència, sí, però per als altres: la col·lusió és la seva millor zona de confort. Treballar el territori, sí, però només en el reclam promocional. Més còmode és estandaritzar productes i fixar algoritmes a l’hora de donar un crèdit. La societat hauria de ser més exigent amb les entitats, tot i entendre les regles i condicionants en què es mouen”. Tot plegat configura un teixit d’interessos polítics i econòmics que pot acabar amagant bona part de la informació real de les fusions i els seus efectes si no hi ha una lectura crítica de la informació que arriba al ciutadà.
I en paral·lel, a Catalunya comença a prendre forma Onze, una entitat financera que tindrà fitxa bancària fora de l’Estat espanyol per eludir el Banc d’Espanya. Tal i com va avançar El Món, els seus impulsors dibuixen una “entitat financera que ajudi a preservar la vida econòmica de Catalunya, que promogui el bé públic en benefici del poble català”.
