En el seu darrer informe anual, el Banc d’Espanya recomana les hipoteques inverses i graduar la jubilació en funció de l’esperança de vida, dues recomanacions que vostè fa quinze anys que ja va posar sobre la taula…
Espanya és un país on la gent gran, prop del 80% tenen una propietat, a diferència per exemple d’Alemanya, on no arriben al 40%, i fins i tot alguns aquí tenen més d’una propietat. En les circumstàncies actuals, on és molt difícil generar més recursos públics, no té sentit aixecar impostos per protegir més encara part de la nostra gent gran. Allò raonable és que aquests facin líquides les seves propietats al llarg de la vida, ja sigui amb hipoteques inverses, amb anualitats o activació de lloguers.
Hi ha una veu d’alarma sobre les pensions públiques i una denúncia que són massa baixes. Hi ha manifestacions a arreu de l’Estat per demanar augments.
És una alarma indiscriminada, massa grollera. En una manifestació de pensionistes cal posar en una banda els pensionistes no contributius, que han d’estar contents amb el que reben no havent cotitzat res. Un altre grup de pensionistes són autònoms que el que han fet és cotitzar pel mínim, per tant, quan es jubilen tenen una pensió més baixa, però ja han tingut en vida més diners quan se’ls hi aplicaven menys cotitzacions. Per tant, quan hi ha la idea que les pensions són baixes, cal separar aquests dos col·lectius de la resta.
Hi ha interessos polítics, en mobilitzar el col·lectiu de pensionistes?
“A río revuelto, ganancia de pescadores”, que diuen.. Els pensionistes saben que tenen molta força, se sap que el votant mitjà és una persona cada vegada més envellida, i és el votant més decisiu, ningú no s’atreveix a tocar la voraviu a algú que acaba decidint una elecció, i els pensionistes, per això tenen preferències unidireccionals. Una persona gran només vol la seva pensió, no està preocupada per l’avortament o l’ensenyament.
No està d’acord a pujar impostos per arribar allà on no arriben les cotitzacions per pagar pensions més elevades?
Aquesta és la solució fàcil. La cotització és un impost sobre la nòmina, i si apuges les cotitzacions penalitzes el treball i afecta especialment els qui estan a l’atur. Per tant, la temptació és pujar altres impostos de manera indiscriminada. Però incrementar impostos té efectes generacionals clars amb una sobre càrrega a uns en benefici d’altres, de nou d’una manera indiscriminada. I a més te una deriva territorial que a Catalunya, com a país amb fort dèficit fiscal interessa poc. És més, ens interessa preservar a favor de l’autonomia fiscal la tributació sobre la propietat, perquè, segons l’OCDE, són els impostos que tenen més recorregut per créixer.
Per això cal pensar en solucions alternatives que incideixin selectivament primer sobre els qui tenen propietats. Com? Activant les hipoteques inverses i altres fórmules de liquiditat abans d’apujar impostos generals sobre molta població activa que no te res, sovint ni ocupació.
Vostè proposa que la gent gran tregui rendiment de les seves propietats per comptes de deixar-les en herència als fills quan morin. La idea, d’entrada, no sembla molt popular en una cultura de la propietat molt arrelada.
Hi ha dues possibilitats, sistemes de lloguer, on una empresa controla el lloguer de l’habitatge amb una persona dins o en un segon habitatge, o bé les hipoteques inverses. Però a casa nostra topem amb la cultura de la propietat, el suposat dret a l’herència i amb les reticències dels bancs a complir funcions més socials.
La banca tampoc no vol engreixar la seva cartera immobiliària i assumir riscos.
El valor de la propietat fluctua i els bancs han de preveure possibles pèrdues, i per això les hipoteques inverses els fan una certa por. Una manera d’intervenir-hi és pensar com s’ha de provisionar un actiu que està sotmesa a cicles, però que saps que a llarg termini és un valor sòlid. I en segon lloc, donar garanties que el que té la hipoteca inversa fa un bon manteniment de la propietat, a través d’una assegurança correcta. Tot plegat es podria resoldre amb avals públics, o per comptes de fer-ho a través dels bancs, actuar a través de societats de garanties i que minoressin les provisions procícliques, quan les coses van malament a l’economia. Això mateix es fa amb els crèdits als partits polítics. A més, els ingressos que puguem aixecar amb una millora fiscal no els necessitem per als pensionistes, sinó prioritàriament per a polítiques actives d’ocupació i per millorar els equilibris de benestar d’uns joves que ara estan molt castigats. Si els pocs diners que generes els destines a la gent gran, l’únic que fas és augmentar la bretxa intergeneracional.
Les pensions no han de ser una prioritat de l’administració pública?
És un error destinar més diners a les pensions, i més encara de manera indiscriminada.
Vostè també va proposar vincular la jubilació a l’expectativa de vida i no a una edat concreta, i ara el Banc d’Espanya recull aquest concepte. En què consisteix?
Ara s’entén que si l’esperança de vida augmenta, per comptes de jubilar-te als 65 ho pots fer als 67. Però la meva posició és que si tu has començat a treballar als 16 anys i has cotitzat 45 anys, als 61 t’has de poder jubilar. I si jo he entrat a treballar amb 22, he de plegar als 67, perquè si hem entrat a treballar més tard és perquè hem tingut més estudis i en principi aquests s’associen a l’expectativa de viure més anys, mentre que el que ha començat als 16 anys en principi viurà menys. Potser un fa avui de camioner tot el dia assegut, o treballs molt físics i el l’altre en canvi s’estalvia alguns plaers per allò de cuidar-se. Per tant, al camioner no li pots allargar massa l’edat de jubilació perquè potser després en pocs anys es morirà. En canvi, el prejubilat de la banca o d’altres sectors més preservats passeja, menja sa i va al gimnàs cada dia, i li estem finançant la jubilació amb les cotitzacions que ha pagat el camioner o el paleta, i que no amortitzaran perquè després d’haver pagat tota la vida es moriran més aviat.
Vostè proposa que l’empleat ‘white collar’ (de coll blanc, de corbata en lloc de granota de treball) cotitzi més anys.
Sí, i si no vol treballar tant, que tingui una pensió més baixa, ja que les fonts de finançament complementàries de què disposa, si activem el seu patrimoni, són més grans.
Els privilegiats no hi estaran d’acord.
Els privilegiats, en la mesura en què tenen prou renda i tenen actius immobiliaris, és molt poc decent que es beneficiïn del camioner que s’ha passat la vida treballant i no podrà gaudir de la pensió prou anys.
La llei de dependència també s’hauria de revisar?
Sí, perquè si dones una llei de dependència universal, estàs protegint un patrimoni que en altres circumstàncies s’hauria de liquidar per tenir ajudes. Quina legitimitat té que vingui un nét o un descendent i digui que és l’hereu i que la casa és seva, quan l’Estat ha cuidat del seu familiar sense que ell se’n hagi preocupat mínimament? Això justifica l’impost de successions, o que l’hereu en graus successius assumeixi a benefici de inventari les factures, a ombra se’n diu, sufragades públicament. Així també es podria generar un mínim estoc d’habitatge social.
Això requereix una certa redefinició de les polítiques públiques…
Cert. I és que la gent arriba avui a malviure per pagar hipoteques de propietats que seran deixades en herència quan els fills tinguin 60 anys, i rebran aleshores totxo per comptes de haver rebut capital humà en vida. Si els fills es volen emancipar o córrer món, no és millor ajudar-los en vida que no deixar-los una casa amb hipoteca? Quin sentit té viure ofegats per pagar hipoteques i deixar una casa vella quan es morin? La idea aquí seria gravar les successions i eximir les donacions o posar-hi un tipus més baix a aquestes per afavorir les donacions en vida. Tot plegat ajudaria al reequilibri generacional tan necessari actualment i que ja fa tant temps reclamo de les polítiques públiques.
