Guillem López Casasnovas (Ciutadella, Menorca, 1955) és catedràtic d’Economia de la UPF. L’abril del 2017 va tancar una etapa com a conseller independent del Banc d’Espanya, que va iniciar el 2005. Expert en economia pública, de la salut i política social. Membre numerari de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, i ha recuperat la seva activitat de recerca en economia i salut al CRES-UPF. A més, presideix la Comissió Bilateral de relacions fiscals i financeres entre Balears i Catalunya per encàrrec dels dos governs.
Vostè ha estat durant dotze anys conseller del Banc d’Espanya, anys en què s’ha produït la criticada reestructuració bancària i en què l’ens regulador espanyol ha perdut algunes competències en favor del supervisor únic europeu. També ha viscut anys de crisi al BdE, tot i que va arribar en plena eufòria el 2005. Quins errors ha comès el Banc d’Espanya en la seva gestió?
Retroactivament, és fàcil dir que fent les coses d’una de manera diferent ens hauríem estalviat alguns problemes que han generat prou patiment. La principal causa dels errors és estructural: Haver acceptat amb la responsabilitat que teníem uns condicionants que a la pràctica coartaven l’autonomia del supervisor. En tot cas, el tsunami va ser impressionant i es va haver d’afrontar des d’aquelles restriccions de la millor manera que es va creure o que es va saber. Accepto que no és dir molt…
Com a conseller del Banc d’Espanya, les seves crítiques eren ben rebudes, o en aquests organismes el marge de discrepància és petit?
El marge és petit. Si bé vaig ser un dels sis membres del consell de govern del BdE, mai no vaig ser proposat per entrar a l’executiva, que és on es cuinen les mesures. I no em sento menys preparat que la resta. Però sembla que fins aquí l’anomenada “quota catalana”…
S’ha sentit menystingut, durant aquests dotze anys?
Abans em queixava, sí, per desaprofitat o menystingut, Però ara puc dir que sóc menys responsable del que ha passat, o com a mínim no ho sóc en la mateixa mesura que ho són els membres de l’executiva. Tot i així, els companys saben perfectament qui parlava i qui callava quan s’informava el consell de govern de les decisions preses.
I vostè no va callar…
Vaig mantenir la meva posició crítica en obert a través dels meus articles als mitjans de comunicació, fet que em va costar més d’una crítica i més d’una esbroncada dels dos últims governadors. I fins i tot per part d’alguns dels meus companys.
El BdE està polititzat?
Des de Luis Ángel Rojo que no tenim un governador que es pugui considerar per sobre de la melé política. Abans, un governador de prestigi es feia acompanyar d’un subgovernador, que feia el rol de maquinista intern de la institució. Això es va acabar amb governadors clarament de partit, amb molt menys prestigi, i un subgovernador que suposadament havia de balancejar els interessos de l’altre gran partit nacionalista espanyol. Això de la no escrita quota catalana té de símbol el fet que pot dirimir (empatar) entre 3 contra 2 dels 6 que conformen l’òrgan de govern. Però a la pràctica no calia, l’acord entre ells era ampli.
Quin partit va posar el nom de Guillem López Casasnovas sobre la taula?
Jo arribo al BdE a instàncies d’Unió, el primer partit que em va contactar, i després ERC fa seva la proposta i la proclama, una circumstància que a provocar disgust a CiU i que em va deixar en una situació d’impàs per un nomenament no buscat, del qual en vaig sortir per obra i gràcia del PSC. Realment, una quota catalana prou plural, que penso que he sabut mantenir de manera lleial.
Quin ha estat el gran encert del BdE en els anys en què vostè ha estat conseller?
Fer provisionar més del necessari les entitats quan les coses anaven bé i molts pensaven que amb tanta provisió no permetíem una divisió de dividends tan grans com alguns bancs pretenien. Ara bé, amb la crisi res no va ser suficient.
És molt crític amb qui denuncia que l’Estat hagi invertit 60.000 milions a “salvar els bancs”, perquè en realitat, protegeixen el client. S’equivoquen, els ciutadans?
S’abusa de la xifra distorsionant la realitat. L’ ajut no ha anat a parar als accionistes, molts dels quals ho han perdut tot o gairebé tot. Pregunteu-ho als del Banc Popular… Els diners van anar a parar bàsicament a salvar els dipòsits dels clients. Si algú diu que això no li agrada, ha de voler dir que a l’entitat rescatada no hi tenia els seus estalvis. Prou d’hipocresies. És hora de demanar un mínim de cultura de la responsabilitat i d’informació objectiva.
Però ni de retruc s’han salvat els accionistes?
Si salvar-los vol dir evitar-los pèrdues, efectivament no hem salvat els accionistes. És fàcil fer demagògia amb aquesta qüestió perquè és fàcil anar contra els banquers. No els tinc simpatia per defensar-los d’aquesta manera, però si els arguments de les crítiques no són els que toquen, per molt justa que sigui la causa, aquesta perd força.
Guillem López Casasnovas ser una de les primeres persones a avisar que les caixes d’estalvi acabarien convertides en bancs, i que alguns bancs no suportarien la crisi. Quan ho avisava, se’l van prendre seriosament?
No em poso medalles. Però sort que el rastre dels meus articles es pot trobar a internet, perquè les meves intervencions al consell de govern del Banc d’Espanya, tot i que consten en acta, continuen essent secretes.
El sistema bancari pot patir encara més daltabaixos?
No ho comentaré.
Per quina raó?
Si ho sabés, per responsabilitat no ho diria. En tot cas, l’avenç de la concentració bancària actual és indiscutible. I sorprèn que la protecció de la competència a través dels seus mecanismes supervisors tant a l’estat com al nostre país no vetlli més contra l’oligopolització observada del sector financer. Aquesta concentració bancària, que té els seus propis referents patronals, ara s’expressa amb comissions que semblen poc competitives. I en el passat, en el fet que fins i tot el propi supervisor bancari limités la cursa competitiva en la retribució de dipòsits, que aleshores considerava perillosa.
En tot cas, menys entitats financeres equival a menys competència?
No recordo cap expedient de la Comissió Nacional del Mercat de la Competència que hagi vetllat per allò que exigeix la pròpia Comissió Europea Que no ho hagi fet el BdE es deu a la seva controvertida doble ànima de preservar l’estabilitat bancària més enllà de l’interès públic. En la mesura en què la competència és l’antítesi de la consolidació de l’estatus quo bancari, aquí tenim un problema greu. També val a dir que en el futur, la desbancarització serà prou disruptiva com perquè la vida fàcil d’alguns s’acabi aviat.
Pel camí s’ha perdut tot un sistema de caixes catalanes, i també espanyoles.
Els vicis venen de lluny. En concret, de les polítiques impulsades, entre altres, per Fuentes Quintana, que treballava per Funcas –la fundació de caixes d’estalvi de tot l’Estat-, de treure les caixes dels seus territoris suposadament per fer competència als bancs sense modificar els seus òrgans de govern. I de no trobar una solució a la primera i incipient crisi de les caixes. La responsabilitat fou dels presidents de la CECA que es varen postular davant del supervisor amb les seves propostes de fusions fredes i calentes, suposadament per arreglar ells solets el pati revoltat. La memòria és escassa, i el més fàcil sempre és que ho pagui a garrotades la mateixa institució, el BdE, que és la més necessitada de mantenir la reputació.
Vostè pot aportar molt coneixement a la creació del Banc públic de la República Catalana. De fet, la llei de creació del Banc Central de Catalunya ja està feta. En coneix les línies mestres?
Les conec. Una regulació moderna i una supervisió emulant les millors pràctiques. Aquest és l’avantatge de començar de zero, amb el desavantatge que la reputació està per guanyar. Si arriba l’oportunitat, les coses es poden fer millor.
Els diners sempre són porucs. I és difícil esperar cap mena de suport de les elits financeres al procés. Amb tot, creu que els polítics catalans no han sabut explicar prou bé el procés en aquests sectors?
No tinc crítiques en aquest aspecte. La tasca és immensa, i a la gent com a mi ens toca estar preparats, però són els polítics els que podran o no fer efectiu el procés a partir del suport que els expressi la ciutadania.
Si Catalunya declara la independència i Madrid es nega a negociar, és tan fàcil com marxar i no assumir la part del deute del Regne d’Espanya que proporcionalment li tocaria a Catalunya si es fa de forma acordada?
Tècnicament, sí. Els problemes vindran per altres bandes, com per exemple, amb les d’accés als mercats de crèdit. El petit pateix amb una secessió, però el gran també, igual o més.
En cas que Catalunya marxi de forma unilateral, Espanya entraria en fallida? Són els arguments que corren sempre, i que de fet, fan pensar a alguns polítics del procés que Madrid s’asseurà a negociar per tal d’evitar-ho.
No en fallida immediata. Però si bé és cert que el petit secessionat patirà, també ho és que patirà el gran, com sempre ha recordat el governador del BdE actual, Luis María Linde, en les seves intervencions. D’aquí que resulti incomprensible la manca d’acord. Tots aquells que a casa destaquen que patirà Catalunya i s’obliden de l’altra part, debiliten Catalunya però alhora enforteixen l’Estat i fan més infactible l’acord que ells diuen que volen. Per què hauria d’acordar res qui ja es proclama guanyador? Una falta d’intel·ligència remarcable…
Ara es torna a dedicar a l’àmbit de la recerca en polítiques de protecció social i de la salut en particular a la UPF, entre altres qüestions. Quins reptes té sobre la taula vostè des del punt de vista acadèmic?
Posar en valor un bon sistema sanitari i recordar que no es pot tenir un estat del benestar de primera sense una bona gestió de la despesa i el finançament corresponent. Lligar aquest finançament als recursos propis i no a la transferència autonòmica corresponent ajudaria molt.
