Ni dues guerres mundials ni la gran depressió de 1929. Van ser les subprime, conegudes popularment com hipoteques escombraria, les que van matar el quart banc d’inversió dels Estats Units, Lehman Brothers, amb més d’un segle de vida. El 15 de setembre del 2008 anunciava la seva fallida després que el govern dels EUA es negués a rescatar-lo. I aquell dia va esclatar la crisi més important al continent americà des del crack del 29. Un forat de més de 545.000 milions d’euros, rècord mundial de deute corporatiu, que no només va col·lapsar l’economia nord-americana, sinó que ràpidament les borses de tot el món van quedar contaminades. El capitalisme més salvatge posava en escac el món sencer.
I fins avui, quan mig món encara no s’ha recuperat d’aquell sotrac i alguns experts vaticinen que les elits econòmiques no han après la lliçó i tornen a cometre els mateixos errors. El 2008, una cadena d’irresponsabilitats, d’interessos creuats i de deixadesa va aconseguir que ni els bancs, ni els reguladors, ni les agències de qualificació, ni els polítics ni les asseguradores no s’immutessin davant les dimensions colossals de deute i productes financers dubtosos que intoxicaven els mercats. Però les conseqüències d’aquesta irresponsabilitat no només van afectar butxaques d’inversors i empresaris, sinó que va arribar a peu de carrer: El 2009, 27 milions de persones als EUA estaven sense feina o només a temps parcial, i el 2012 16 milions de famílies havien estat desnonades.
La banca d’inversió, la banca tradicional i les asseguradores tenien barra lliure per fer negoci sense controls estrictes, des que als anys vuitanta s’havia produït una desregulació del mercat financer. Uns banquers havien posat en risc tot un sistema econòmic i havien escampat la crisi a l’altra banda de l’Atlàntic. Bancs d’arreu del món feien fallida, a l’Estat espanyol el primer va ser Caja Castilla La Mancha (CCM), una caixa d’estalvis regional va ser intervinguda. L’efecte dominó d’aquesta primera caixa, empantanegada en el sector del totxo i havent concedit hipoteques a interessos molt baixos a tot l’Estat, va arrossegar moltes altres caixes, que van acabar en mans de bancs, i alhora, alguns bancs rescatats també pel FROB –fons de reestructuració bancària ordenada-, un altre concepte que van aprendre els contribuents de l’Estat, perquè van pagar el rescat bancari. En total, el Banc d’Espanya xifra en 40.500 milions d’euros les pèrdues ocasionades pel rescat bancari, diners que es van injectar als bancs, i als quals s’han de sumar 20.000 milions més que provenien del fons comú de les mateixes entitats financeres, que també són un forat negre.
A aquestes pèrdues s’hi sumen els més de 400.000 desnonaments a l’Estat espanyol atribuïbles a clàusules abusives de les hipoteques –es van concedir crèdits d’imports molt elevats sense control de la capacitat de retorn, i a uns interessos molt elevats per compensar el risc- i al consegüent deteriorament de la situació econòmica dels propietaris a causa de la crisi econòmica i financera mundial. En paral·lel, segons dades de l’Agència Tributària espanyola, el nombre de persones súper-riques, és a dir, que declaren un patrimoni de més de 30 milions, ha crescut un 150% entre el 2007 i el 2017.
Una dècada després, amb nou de les deu caixes catalanes històriques desaparegudes, per problemes de dimensió o per haver caigut en la trampa de l’especulació immobiliària –recorden Caixa Terrassa, Caixa Sabadell, Caixa Manlleu, Caixa Manresa, Caixa Penedès, Caixa Catalunya i Caixa Laietana, Caixa Girona i Caixa Tarragona?-, i amb La Caixa convertida en CaixaBank, el mapa bancari s’ha capgirat com un mitjó i ha quedat convertit en un oligopoli financer i ha esclafat entitats centenàries arrelades al territori. Els clients pateixen les conseqüències d’aquest oligopoli amb interessos i comissions més elevades, i molts d’ells embolicats en processos judicials per intentar recuperar diners que els bancs han cobrat amb clàusules abusives.
