Amb maletes grans, maletes petites, i algunes motxilles. Les famílies entren, acalorades i amb presses, a la seva terminal. Hi ha qui factura l’equipatge i hi ha qui va directe a la zona de controls de seguretat, lloc ocupat durant els darrers dies per les càmeres de televisió, els micròfons de la ràdio i les càmeres dels fotoperiodistes. Només arribar-hi aixequen el cap mirant d’esbrinar quanta estona hauran d’esperar fins que el personal comprovi que no representen cap amenaça i els autoritzi a accedir a la zona d’embarcament.
És dimecres, i tal i com estava previst, els treballadors d’Eulen no estan fent vaga a l’Aeroport del Prat. Les famílies agafen aire i el deixen anar amb tranquilitat. És un sospir alegre. Havien sortit de casa amb hores d’antelació “per si un cas” i ara s’adonen que hauran de “caminar i estirar les cames… fer temps!”
Dues, tres, i fins a cinc hores. Hi ha passatgers que arriben a l’aeroport a les dotze del migdia i el seu vol surt a les cinc de la tarda. “D’acord, avui no hi havia vaga convocada, però no ens la juguem. I si arribem i resulta que estan fent vaga? Els meus pares van comprar aquests vols ja fa quasi un any i no els volem perdre“. És l’Anna, que viatja amb la família a Denver per visitar la seva germana. De totes maneres, és jove i està animada. Diu que als seus pares se’ls farà més pesat haver d’esperar cinc hores fins que surti el vol, però que “comparat amb les més de 17 hores que ens esperen fins arribar a Colorado, això no és res“. L’Albert, que se’n va a Bali amb els seus amics i amigues, no hi ha anat amb tantes hores d’antelació. Ell ha preferit arribar al Prat tres hores abans que surti el seu avió. “Ho vam veure per la tele tots aquests dies. Vam llegir que avui no hi hauria vaga, però no ens ha important venir abans per assegurar-nos que volàvem“.
La gent arriba tranquil·lament, amb temps i amb calma, i s’incorpora a la fila, que es va fent llarga i més llarga i més llarga cada cop que torna a arribar una altra persona que, també amb temps i amb calma, s’incorpora a la fila. D’aquesta manera, i fins i tot tractant-se d’un dia normal sense vaga, les aglomeracions són molt grans en alguns moments del dia. Ho reconeixen els treballadors d’Eulen quan parlen amb El Món. No volen que es publiqui el seu nom, però asseguren que un dels problemes d’un dia com aquest dimecres és que “la gent ve massa d’hora a l’aeroport i això acaba generant més cua”. A més, “la gent està ‘empanada’. No té pressa i va pensant en les musaranyes”, es queixa una dona dedicada a gestionar les cues
Una altra treballadora lamenta que els passatgers es queixin dels treballadors de l’empresa. “Nosaltres som uns manats“, diu. I adverteix que “no podem fer-hi res. I a més, la cua que hi ha ara no és tan diferent a la d’un dia qualsevol d’agost“. Ara bé, tot i saber que una gran quantitat de persones arriben amb antelació a l’aeroport, a primera hora del matí d’aquest dimecres, les cues quasi arribaven al carrer; i quan se’ls pregunta si existeix una vaga encoberta, somriuen i fan que no ho saben amb el cap.
La gent que arriba a l’aeroport reconeix que “la bombolla informativa de la vaga i la por a perdre l’avió” ha fet que vinguin amb hores d’antelació tan exagerades. La situació, però, és incòmoda per les dues parts; tant pels treballadors, que reiteren a El Món que a ells tampoc els agrada que hi hagi aquestes cues, com pels passatgers, que troben injust que la vaga hagi hagut de caure en aquest moment de l’any. Aquest dimecres a primera hora del matí la directora dels Premis Vinari, Eva Vicens, s’ha sorprès quan un treballador de l’empresa de seguretat li ha dit que si no li parlava en castellà, “no es podrien comunicar”. “No ho ha dit ni amb mala intenció ni de males maneres”, diu Vicens, “però queda clar que no poden amb tot aquest descontrol”.
Quins artistes aquests d’Eulen. Ens paren i diuen: “Si no me habla en castellano, no nos podemos comunicar”. Aha. Ok. #vagaencoberta pic.twitter.com/tvEhcVUf0G
— Eva Vicens (@EvaVicens) 9 d’agost de 2017
