Isabel Pinar, propietària d'un restaurant: "No importa tant què passarà sinó com pagaré"

El restaurant ha hagut de prendre la decisió de fer un ERTO a la plantilla per poder sobreviure a la crisi

Il Piccolo Focone és un restaurant italià regentat per Isabel Pinar i el seu marit, Eloy Caicedo. El negoci, que va obrir les portes l’any 2006 a Barcelona, sustenta tota la família.

La propietària té dificultats per agafar el son des que es va assabentar de l’obligació de tancar per la crisi del coronavirus. Les factures s’acumulen i al compte els ingressos són, ara per ara, nuls. Accedeix a aquesta entrevista telefònica amb El Món des de casa, on des de divendres està confinada amb la família esperant que les notícies millorin.

Quin va ser el seu primer pensament quan li van notificar l’obligació de tancar el negoci?

Com pagarem al personal. La primera preocupació és no poder pagar tot el que se’t ve a sobre: els sous del personal, els lloguers, els crèdits i, per últim, les despeses de casa. La qüestió en el moment en què ens van obligar a tancar no era què passarà sinó com pagaré. En un principi, la sensació va ser d’incredulitat, no era conscient del que estava passant.

Què suposa no rebre ingressos del restaurant?

Ho suposa tot. Nosaltres depenem totalment del restaurant. De què viurà la família si només teníem aquest ingrés i l’hem perdut? Les mesures que va anunciar l’Estat em van tranquil·litzar. La sensació va ser una mica d’alleujament. Són positives si de veritat es compleixen per a tothom. Ja no em preocupa només cobrar la meva part, jo depenc dels treballadors i, si aquests reben ajudes, sortim tots guanyant. És un fet comú: per més que a mi m’ajudin, si no ajuden els altres no serveix de res. Estic mentalitzada que en un moment de crisi hem de passar amb els mínims, però aquests ens els han de garantir.

Ha renunciat a la possibilitat de treballar a domicili?

Vam renunciar ja en un primer moment perquè els càlculs no sortien. El gestor ens va recomanar no treballar a domicili perquè no sortia a compte pagar un cuiner o un pizzer per les comandes que rebríem.

Així i tot, si això s’allarga, ens ho replantejarem, però treballarem nosaltres sense contractar ningú. Serà com començar de zero, treballant el meu marit cuinant i jo repartint les comandes. Aquest és el plantejament perquè sobrevisqui la família, que no el negoci. Ja que tenim un local que explotar, aquest seria el pla B si això s’allarga molt.   

Quines mesures ha hagut de prendre per sobreviure a aquesta situació?

Hem optat per fer un ERTO, acomiadar temporalment el personal. Moralment és una decisió que costa de prendre, perquè el nostre equip funcionava molt bé. Un d’ells, sobretot, s’ha vist molt perjudicat perquè tenia molta antiguitat, però és millor rebre alguna cosa de l’Estat que no rebre res de nosaltres. Jo com autònoma tinc un petit restaurant, no una gran empresa amb base i liquiditat per mantenir una situació com aquesta. El petit comerç viu al dia: paguem i tenim una part per viure. Serà difícil remuntar aquesta situació.

Els treballadors han entès aquesta decisió?

En un principi no, perquè ho entenen com que et desfàs d’ells. La paraula atur espanta, però no els estem acomiadant. Durant la xerrada els vam intentar fer entendre què era el millor per ells, perquè si es quedaven com assalariats no cobrarien res, però marxant rebrien diners de l’Estat.

Teniu la sensació que la situació s’allargarà?

Al principi pensava que seria qüestió de dies, però a poc a poc vas veient que és molt més greu del que pensàvem i que s’allargarà. A banda del temps que estiguem confinats, quan sortim de l’aïllament estarem en crisi. La situació començarà a remuntar des de molt a baix, amb la qual cosa tothom tindrà deutes. Els treballadors notaran la reducció del seu sou -ja que amb l’ERTO cobren el 75% de la base- i jo hauré acumulat deutes. La gent no tindrà diners per gastar en restaurants i oci i la restauració haurà de fer front a una gran crisi.

 
 

Comentaris