Un desastre anunciat: Espanya, 2022

“La recessió serà profunda i dolorosa i, sacrificada una bona part del teixit productiu, caldrà demanar el rescat”, preveuen els economistes Eduard Gracia i Josep Renyer

Mark Twain deia que la història mai no es repeteix, però rima. Potser sí que la crisi de la Covid-19 no té precedents, però també ha de rimar. Assagem, doncs, unes quantes rimes pels propers anys?

Per exemple, quant durarà la crisi? La grip de 1918, potser la pandèmia històrica més similar, tingué tres onades globals (de les que, per cert, la segona va ser la més letal) entre primavera de 1918 i estiu de 1919, més una quarta més petita a la primavera de 1920. És clar que la medicina ha millorat moltíssim en aquests cent anys, però encara necessita temps per a desenvolupar nous remeis: difícilment ens escaparem d’un rebrot a la tardor. Però probablement serà molt diferent: trobarà els països desenvolupats millor preparats, però colpejarà molt més fort els emergents. Penseu en les grans metròpolis de Delhi, São Paulo, Cairo, Dhaka, Karachi, Lagos, Kinshasa...

Qui se’n sortirà millor? També això comença a veure’s clar. A l’Extrem Orient, països com Xina, Japó, Corea o Singapur, potser per l’experiència anterior del SARS i el MERS, semblen haver gestionat força bé la crisi. Als Estats Units, on la resposta inicial va ser lenta i maldestra, ho compensen aprovant en tot just dos mesos diversos paquets d’estímul fiscal que ja representen l’equivalent al 13-14% del seu PIB de 2019, un valor que podria doblar-se si el nou paquet d’estímul aprovat pel Congrés passa el filtre del Senat. Aquestes economies limitaran així el dany a les seves xarxes productives i s’asseguren doncs que després puguin aprofitar la recuperació.

Això ens porta a l’Eurozona, que es divideix en dos tipus d’estats: els que tenen unes finances sanejades (Alemanya, Països Baixos, Àustria, Finlàndia...) i els que viuen immersos en dèficit i deute públic crònics (Espanya, Itàlia, Portugal, Grècia, fins a cert punt França...). Els primers, naturalment, ja estan fent les passes necessàries per a ajudar les seves bases productives a passar el sotrac. Els segons, en canvi, després d’anys de dilapidar el seu crèdit no poden fer el mateix si no reben ajuts extraordinaris, i troben que els primers es resisteixen a donar-los-els.

Per exemple, poden demanar crèdit al Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) fins al 2% del seu PIB (uns 25.000 milions per Espanya, és a dir, una mica més del que gasta cada dos mesos en pensions), però en condicions que han fet que Espanya, Portugal i Grècia ara mateix rebutgen fer-lo servir. És clar, quan Nadia Calviño rebutja fer servir el MEDE perquè “ja ens estem finançant en condicions molt beneficioses” revela que és a través del BCE que realment s’està obtenint aquest ajut extraordinari, perquè les compres de deute per part del BCE (que ja té el 22% de tot el deute públic espanyol) representen en el fons un impost encobert sobre els estalviadors del nord i centre d’Europa per a finançar els països deficitaris del sud. L’avantatge per a aquests és que la política del BCE no requereix l’aprovació dels països membres (com el propi BCE va recordar recentment al Tribunal Constitucional alemany), de manera que en principi és més fàcil d’amagar a l’opinió pública, sobretot perquè el cost d’aquest subsidi encobert només es fa visible al públic quan genera inflació, cosa que encara no ha arribat per diverses raons (les importacions barates d’Àsia, el debilitament de la força negociadora dels treballadors i la seva precarització, la davallada del petroli). Ara bé, al ritme que segueix imprimint bitllets el BCE, tard o d’hora arribarà.

L'Estat espanyol podria acabar en un rescat econòmic de la UE. Pixabay

L'Estat espanyol podria acabar en un rescat econòmic de la UE. Pixabay

És per evitar arribar a aquest punt que se segueixen plantejant iniciatives per a subvencionar els països del sud d’una altra manera. Per exemple, el fons de transferències de 500.000 milions (un 4% del PIB de l’Eurozona) que van proposar Angela Merkel i Macron els primers dies de la pandèmia. Però, per la via que sigui, a la llarga és difícil que els països de sud rebin l’enorme finançament sostingut que volen en contra de la opinió dominant als països creditors.

El cas espanyol en particular té molts números per a esdevenir aviat el més desastrós de la UE. Com en altres països amb sectors turístics molt grans (Itàlia, Grècia, Croàcia), a Espanya es preveu una recessió particularment brutal, amb una caiguda de més del 9,4% del PIB segons la Comissió Europea, o entre el 9,5% i el 12,4% segons el mateix Banc d’Espanya. Alhora el govern espanyol, conscient que, sota l’actual clima d’opinió als països creditors, un rescat podria sortir-li molt car en un futur, farà tot el possible per mantenir baixa la despesa (sense deixar d’afavorir els de sempre), fins i tot al preu de malmetre el teixit productiu. Els resultats d’aquesta austeritat ja s’estan fent veure. El paquet d’estímuls fiscals de l’Estat espanyol és el més baix de tots els grans països de la UE, pràcticament no dona ajuts ni perdona impostos a les empreses. Només els facilita ajornaments i crèdits, l’accés als quals, per cert, s’està fent extraordinàriament difícil), els ERTO del mes de març encara no s’han pagat i, quan Nissan-Renault ha decidit tancar algunes plantes per manca de demanda, li ha tocat a la de Catalunya en el mateix moment que l’empresa rep un crèdit de 5.000 milions de l’Estat francès condicionat precisament al manteniment de l’activitat de Renault a França. Sota aquesta debilitat, sembla inevitable que el sector productiu espanyol en surti seriosament malmès.

 

Afegiu a això que, malgrat l’austeritat, la projecció de dèficit de l’Estat espanyol per al 2020 (un 9,5%) és dramàtica i tanmateix molt optimista per una caiguda esperada del PIB de més del 9%. Cal esperar que els impostos augmentin, de fet, el govern espanyol ja està anunciant-ne les primeres mesures, cosa que afegirà un pes més sobre l’economia productiva. I afegiu-hi també que l'Estat espanyol, com sempre, seguirà evitant perjudicar les elits profundes que el controlen (grans companyies de l'IBEX, grans fortunes, alt funcionariat, ...) a costa dels sectors més competitius, una part dels quals està basada precisament a Catalunya, i de les classes mitjanes. Sota aquestes condicions, molt probablement la recessió no només serà profunda i dolorosa sinó que, un cop s’hagi sacrificat una bona part del teixit productiu, al final caldrà demanar el rescat igualment.

L'OMS assenyala que el coronavirus podria ser un virus endèmic. Pixabay

Com sortiran de la crisi els estats és una incògnita, però experiències passades donen pistes . Pixabay

Hi ha també oportunitats. Ara que els proveïdors llunyans semblen menys fiables es fomentarà la producció més propera, particularment a sectors estratègics com la sanitat. Una oportunitat per a les farmacèutiques catalanes entre altres sectors. És més, mentre la política del BCE segueixi tan expansiva, l’euro tendirà a debilitar-se i per tant a afavorir les exportacions – en les que Catalunya lidera l’Estat espanyol. Contra això, però, jugarà un dèficit fiscal creixent amb un Estat que sens dubte seguirà afavorint els oligopolis, constructores i bancs abans que les indústries més competitives. El balanç final ningú no el sap, però si el futur rima amb el passat, sembla clar que la pertinença a Espanya es revelarà un cop més com un pes molt feixuc per a Catalunya.

 

Comentaris