La crisi del coronavirus no té precedents en les societats modernes i d’alguna manera, s’actua a les palpentes. Amb tot, es pot preveure una afectació profunda en l’economia, el món del treball i també la salut de la població. Com s’afronta des del sindicalisme la resposta a aquesta crisi amb múltiples arestes?
En la crisi sanitària i econòmica del coronavirus no hi ha manuals d’actuació com podia haver amb la crisi financera i econòmica global del 2008. Quan hi ha crisis i hi ha una negociació en l’àmbit laboral, tenim propostes i alternatives que anem adaptant fruit de l’experiència dels anys, però ara tot és nou i la incertesa és enorme. El que sabem és que l’economia més o menys aturada com ara aguanta dues o tres setmanes amb les mesures que hi ha. L’economia no s’està ensorrant ara mateix, però què passarà a partir del dia 13? Com serà la gradualitat de tornar a l’economia seguint les indicacions sanitàries? Ajudarà a que gradualment es reprengui l’activitat econòmica, i com reaccionarà la gent? Doncs no ho sabem, no tenim respostes carteres de com i quan serà la tornada a la normalitat. No sabem com ens trobarem les empreses, quin serà el nivell de recuperació, què passarà amb el comerç i la restauració, que generalment són petites empreses, quines hauran sobreviscut i quines no hauran pogut suportar la tensió de tresoreria.
En la crisi del 2008 els bancs van ser rescatats amb diners públics i qui va pagar els plats trencats de la bombolla immobiliària van ser fonamentalment els treballadors i els ciutadans en general, i no pas les grans corporacions o la banca. Diríeu que en aquest cas passarà el mateix?
La gent més feble ja està pagant aquesta crisi, tant des del punt de vista sanitari com econòmic. A Catalunya ha crescut l’atur en 20.000 persones des de la crisi del coronavirus, que segurament la immensa majoria són finalitzacions de contractes temporals. Si anem a les ciutats, veiem que la gent que dormia al carrer segueix essent-hi, sense mesures de protecció. Un altre exemple, les treballadores de la llar que no tenien contracte no tindran cap ajuda. Què hem de vetllar? Que no passi com amb la crisi del 2008, que paguem a la banca i la banca no ens pagui a nosaltres.
El risc per als bancs és poc. La Generalitat i l’Estat han habilitat crèdits amb un aval públic important, i les entitats financeres només han de cobrir un 20% de l’aval.
Han d’assumir el risc, i el que no poden fer és intentar fer negoci canviant el producte financer. No ho podem afirmar amb rotunditat al tot el sector, però sí que tenim coneixement de casos concrets que hi ha hagut intents d’algun banc de col·locar productes per fer negoci a través dels crèdits de l’ICO, sobretot a petites i mitjanes empreses.
És inevitable que amb aquesta crisi es tornin a perdre drets laborals o que es produeixi una altra devaluació del poder adquisitiu dels treballadors, com a penyora perquè les empreses sobrevisquin?
Els treballadors seguim amb els mateixos sous retallats d’ençà de l’anterior crisi, amb les mateixes reformes laborals que havien de crear ocupació i van precaritzar encara més. Els treballadors ja no tenim marge de maniobra per ajudar a superar aquesta crisi. Les nostres condicions de treball ja estaven sotmeses a un sistema de precarietat, i en alguns casos explotació laboral, abans de la crisi del coronavirus. Des de l’anterior crisi s’ha cronificat la pobresa, som més pobres fins i tot treballant, hi ha treballadors que no arriben a final de mes, i això, abans del 2007, per molt pagat que estigués el treballador, no passava. Els treballadors ja no tenim ni més liquiditat ni més tresoreria per ajudar a superar aquesta crisi econòmica que ens ve al damunt.
Han de ser les administracions públiques, les que parin el cop?
La liquiditat i la injecció de diners ha de venir de la banca, del sector públic i també de les empreses.
En tot cas, el risc que els treballadors acabin pagant una part de la crisi hi és.
Sí, però per això cert tipus de pactes molt generals –Pedro Sánchez ha proposat uns nous pactes de la Moncloa- no són adients ara, en aquests moments el que necessitem és un pacte a nivell europeu de debò. Que es puguin exportar fons a les prestacions d’atur i que quedin coberts tots el temes de renda garantida des de Brussel·les. I jo em pregunto, els estats del centre i del nord d’Europa inverteixen més diners en sanitat que nosaltres? És obvi que sí. Nosaltres tenim una sanitat retallada que està intentant donar el màxim que pot, i una lliçó que queda clara és que retallar estat del benestar ha comportat més risc sanitari i econòmic. Els pactes han de ser a nivell europeu, i que les ajudes arribin sobretot als estats que estem en una situació de pobresa i precarietat molt més notable que els països del centre i del nord.
El pla de xoc econòmic anunciat per l’Estat espanyol està correctament enfocat? Col·lectius com els autònoms queden deixats de la mà de déu, i per a les empreses, els crèdits són una ajuda però impliquen més endeutament.
El petit autònom és gairebé una persona treballadora del règim general, les seves dificultats són les mateixes que tenim qualsevol treballador. Per als que tenen una activitat econòmica, s’ha de combinar l’ajuda pública amb la injecció de liquiditat. Em fa molta por el discurs de no pagar impostos, perquè al final, si paguem impostos és quan podem donar serveis públics. Una cosa és que se suspengui temporalment el pagament i que es pugui anar tornant. El petit autònom ha de tenir la mateixa cobertura que un treballador, i els mecanismes han de ser molt àgils perquè pugui tenir liquiditat si té problemes, i si convé, posposar-li la quota d’autònoms, i si fos un cas extrem, es podria veure si es pot condonar. Però això només pot ser amb la gent que veritablement passa dificultats, perquè si no, hi ha molta picaresca. Hem de ser responsables, perquè s’ha injectat una gran quantitat de diner públic. Això són uns diners públics que tots hem pagat dels nostres impostos, i hem de ser molt curosos. Per cert, la baixa fiscalitat de les grans corporacions i el frau fiscal legal no té res a veure amb el que paga una persona treballadora. Igual que s’ha d’ajudar amb uns mínims els treballador que menys té, amb les empreses igual, a les petites els és molt més difícil aguantar.
Quin paper han de jugar els partits polítics en la gestió de la crisi? Es parla de nous pactes a Madrid excloent algunes formacions.
A dia d’avui, començo a veure cert debat polític que parla de la sortida, quan encara estem de ple en mig de la crisi sanitària i en confinament total. Més que pensar ara en polítiques de sortida, hem de pensar en injeccions de liquiditat ara mateix. S’està injectant diner públic perquè la gent no treballi i l’activitat econòmica sigui la mínima, seguint les indicacions del sector sanitari. No sabem com ens trobarem l’economia quan aixequem els confinaments, i per tant, és precipitat qualsevol debat polític sobre la sortida. I és millor anar sector a sector que buscar grans pactes legislatius a Madrid. En tot cas, si s’obren meses de diàleg, nosaltres hi serem per intentar que no se’ns retallin drets amb l’excusa de sortir de la crisi.
