Zapatero permetrà emetre deute a Catalunya si compleix un pla d’austeritat. Com valora aquesta decisió?
La Generalitat va fer una emissió de deute el desembre passat i aquests diners s’han de pagar. L’endeutament de la Generalitat s’ha de resoldre i això requereix unes mesures de major endeutament o de refinançament. Cal diferenciar les dues coses: refinançar vol dir renovar el crèdit concedit i endeutament vol dir augmentar les inversions. Fer noves inversions és el que no crec que faci el govern català.
No és un peix que es mossega la cua demanar més deute per pagar un altre deute?
Per això aquesta petició va unida a un pla de sostenibiltat. Ara hi ha uns pagaments immediats que s’han de complir, com les nòmines dels funcionaris, i per això cal liquiditat. Però més enllà, el president planteja un pla sobre com fer les coses a partir d’ara, uns pressupostos equilibrats i una formula de millora del dèficit, en bona part, fruit de la crisi econòmica.
Per tant, la única solució és la retallada com a mínim del 10% …
Sí, cal retallar la despesa, no hi ha volta de full. En el govern d’Artur Mas si hi ha una persona que mereix el màxim respecte és Andreu Mas-Colell.
Veig que confia plenament amb ell.
El conseller Castells era el titular d’Economia i Finances d’un govern tripartit i això vol dir que estava condicionat als acords d’aquest pacte. Per tant, no sé fins a quin punt va poder imposar el seu criteri. En canvi Andreu Mas-Colell és conseller d’Economia i Coneixement d’un govern d’unitat, amb veu i vot clar. A més, Mas-Colell té prestigi entre els economistes de casa, votin el que votin, però també a l’estranger. Per exemple, té accés al Financial Times.
Però sembla que necessita un consell assessor format per quinze experts.
Sí, són molts experts! Jo crec més en els consells de dos o tres persones que en els de quinze. Les persones que el componen estan ben triades però ja veig que es passaran tardes fent exposicions!
Madrid ha decidit permetre nou deute a totes les comunitats després de l’allau de crítiques pronunciades contra Catalunya. Una vegada més, una demanda de Catalunya es concedeix a la resta de comunitats – cafè para todos– . En aquest sentit, tenen part de raó quan diuen que el model autonòmic és costos?
L’actual equip econòmic del govern espanyol és el pitjor que hi ha hagut en democràcia. Solbes tenia molt més nivell que Salgado. El president del govern només acumula errors de cara endins i enfora. Vol fer content a tothom i no fa content a ningú i el resultat acaba sent catastròfic. El Pla de Pensions i la Reforma Social no venen com a pressió d’una vaga social, sinó d’Europa.
Com ha de reaccionar Catalunya?
Sóc nacionalista i penso que els catalans estem absolutament maltractats. No hi ha dret! El problema que té Catalunya amb Espanya cada vegada es posa més en evidència. No solament s’ha acabat Espriu i Vicens Vives, també s’ha acabat la capacitat de mantenir un discurs en el mateix to que hem mantingut fins ara. L’estatut és paper mullat!
Per tant, estaria d’acord amb Jordi Pujol… I, ara, quin seria el camí?
Cal jugar a la contra de l’actitud anticatalana de totes aquestes comunitats governades pel PSOE i pel PP. El drama de Catalunya és que els dos governs majoritaris espanyols són el PSOE o el PP i si un és dolent l’altre és pitjor. Ara és el moment de crear país, fer pinya i intentar que Catalunya tingui un pes decisiu.
La solució econòmica de Catalunya la trobarem més a l’estranger que a Espanya?
L’any 1982 o 1983, l’Aleix Vidal Quadras va fer un article en el qual deia que Catalunya no podia viure sense el mercat espanyol perquè hi venia el 75% de la seva producció. Doncs ara només és del 33%! La resta, també un 33%, es consumeix a l’interior, i un altre 33% va a l’estranger. Les coses han canviat molt en pocs anys.
Per tant, Catalunya podria independentitzar-se d’Espanya sense generar-se un sisme econòmic….
El que no pot fer mai Catalunya és independitzar-se d’Europa! En el moment que Andorra fa tot el possible per acostar-se a la UE seria absurd demanar un estat al marge d’aquesta. Europa és una unitat monetària que jo espero que tendeixi a una certa unificació en termes polítics, però ara per ara hi va a través dels econòmics.
Europa acceptaria un nou estat, encara que complís tots els requisits econòmics?
A Europa no li agrada la creació de nous estats, però si veiés que hi ha consens no podria dir res. Amb una majoria social amplia no hi haurà tancs a la plaça Catalunya ni problemes per part d’Europa. La llargada del procés dependrà del moment i d’aprofitar l’ocasió.
Amb sis mesos s’ha passat de 45 a 17 caixes. Això és bo?
No, les caixes estan pagant la crisi financera que Zapatero negava fa dos anys. A l’octubre de 2008, Bèlgica, Holanda, Alemanya i França nacionalitzaven bancs o injectaven fons públics, en canvi Espanya s’hi va negar. El Banc d’Espanya només va fer algunes previsions que, això sí, han salvat algunes entitats.
Per què les caixes no se n’han sortit?
Les caixes d’estalvi, en bloc, no només les catalanes, tenen uns problemes propis, dels quals, les catalanes, alguns les han compartit i altres no. El problema més important és la seva dificultat per captar recursos propis, ja que elles només ho poden fer a través de l’autofinançament i no a través del mercat. I això fa que algunes tinguin uns recursos propis baixos respecte les exigències europees.
Però també hi ha altres problemes.
Sí. La manca de professionalització de les caixes. La majoria estaven en mans dels directors generals i si aquest era bo la caixa anava bé i si aquest era dolent la caixa anava malament. En aquest sentit, a Catalunya, hi ha hagut pecats venials, però Caja Castilla i Caja Sur han estat dues vergonyes. I el tercer defecte de les caixes ha estat la politització. La politització de les caixes catalanes també ha estat mínima perquè només ha afectat en l’elecció de la seva presidència però no en la seva estratègia inversora.
Per tant estan pagant justos per pecadors…
Bé, s’ha buscat una solució en bloc i, una vegada més, els catalans hem estat tractats igual que tots els altres. I mira que les caixes espanyola són una mala còpia de la Caixa d’Estalvi i Pensions de Barcelona. En conclusió, aquest model, confirmat per l’actitud jacobina del Banc d’Espanya, que només veu “la unidad del mercado nacional” crea problemes a les caixes catalanes. Abans teníem deu caixes i espero que en quedin tres.
Creu que podran passar el 10% que ha marcat el Ministeri?
Espero que sí, però ja ho veurem. La Caixa d’Estalvi i Pensions segur que el passa i dues ja estan perdudes: Caixa Penedès i la Caixa Laietana. Unnim i Catalunya Caixa espero que ho aconsegueixen i la Generalitat faci el que pugui per mantenir la catalanitat d’aquestes empreses.
Els polítics catalans han fet suficient per protegir el model català de caixes?
En Castells ho ha fet. Però, és clar, el conseller pot trucar a Caixa Penedès i dir-los que s’haurien d’unir amb Caixa Laietana, però si després el governador amenaça amb intervencions, s’ha acabat el bròquil! Què pot fer un conseller d’Economia si els altres han decidit suïcidar-se? Encara que alguns consellers delegats estan molt tranquils… Jo, però, no ho estic, és una pèrdua de poder molt important per Catalunya.
Darrera les decisions del Banc d’Espanya hi ha un atac contra Catalunya?
No crec que vulguin fer expressament mal a Catalunya. No és una conspiració, però sí és cert que ells volen “la unidad del mercado nacional” i si aquesta afecta Catalunya ja els hi va bé. Ells fan un mapa bancari i en aquest hi ha molts bancs “periféricos” que els hi molesten.
Vostè va ser un dels fundadors de Banca Catalana. Per què els bancs no han quallat a Catalunya?
Calen centenars de pàgines per contestar a aquesta pregunta. Són diverses les raons, però la política ha estat clau. Dels tres grans fracassos dels bancs catalans la política ha tingut un paper claríssim: Banc Catalunya i Banca Catalana. Segons Azaña, els dos grans bancs que tenien problemes el 1931, era el Banc Catalunya i el Banc d’Espanya, del primer ningú ningú se’n recorda i l’altre vint anys després ja era el primer banc espanyol. I Banca Catalana va ser una putada!
Amb la bancarització de les caixes que pot perdre Catalunya socialment?
Molt. L’obra social de les caixes ha estat fonamental pel país, per obra social i per obra financera. Ara els critiquen l’excessiva inversió en obra immobiliària, però les caixes fa uns anys van finançar més de la meitat dels habitatges de la població catalana. Abans feien escoles i hospitals mentre que ara donen beques i financien investigació, tot ajuda. Algunes caixes segurament no hi podran destinar els diners que hi destinaven fins ara.
Fernando Casado, el nou director de Catalunya Caixa abandona el càrrec tres mesos després. En què fallen els directius?
Cal criticar alguns sous. Una persona d’alta responsabilitat té dret a un gran sou, però no en aquests moments quan hi ha problemes. El problema de fons sempre és el mateix: la professionalització dels directius. L’operació financera més gran que s’ha fet a Catalunya ha estat l’absorció de la Caixa de Barcelona per La Caixa, una unió que a Caixa Barcelona es va discutir molt. La reunió va començar a les set i a les nou una part dels consellers va marxar abans de les votacions perquè havien d’anar a sopar. Això no es seriós! I la votació va anar justet. Per això cal que els directius i els membres dels òrgans de direcció tinguin sentit de la responsabilitat.
Hi ha demandes perquè a partir d’ara els salaris augmentin segons la producció i no segons l’IPC. És una bona solució?
És una demanda lògica. Els darrers anys a la industria catalana s’ha creat molt atur per la reducció de llocs de treball, però sense una reducció de la producció. Per tant, menys treballadors produeixen igual. Si volem ser competents hem d’augmentar la productivitat i aquesta només es pot empènyer a través de la il•lusió d’un major.
Sembla que Alemanya és model a seguir…
Hem d’imitar allò que fan aquell que van millor que nosaltres. Encara que això suposarà canviar la cultura del treball. Això no vol dir facilitar l’acomiadament, sinó valorar més l’esforç i la productivitat. Abans hi havia dos models: el japonès, fidelitat eterna a l’empresa, i l’americà, flexibilitat absoluta. Potser ni un ni l’altre, però el treballador sí que ha de demostrar certa estimació per part de l’empresa i l’empresari respectar més la gent que té sota les seves odres. Cal una altra actitud tant per part dels sindicats com de les patronals.
Vostè serà el candidat a les eleccions de l’Ateneu (17 de març) per la línia continuista, per substituir Oriol Bohigas. S’haurà d’enfrontar a Norbet Bilbeny. Per què decideix presentar-se? La retirada de Ferran Mascarell l’empeny?
Tots contàvem amb Mascarell, però quan va ser nomenat conseller vam córrer una mica els llocs i a mi em va tocar la presidència. M’hauria de sabut molt de greu que no s’hagués presentat cap altre candidatura, però no crec que siguin dues candidatures enfrontades. La campanya començarà el dia 17 i aleshores m’adreçaré als socis per explicar-los el meu programa.
Quins són els eixos?
Cultura i catalanitat amb majúscula. En bona part ens trobem amb la feina feta, però sempre hi ha capacitat de millorar. També dependrà dels recursos econòmics, encara que aquest any les condicions financeres estan molt sanejades. Farem segons les nostres possibilitats.
