La ciutat nord-catalana de Perpinyà acull, per trentè any consecutiu, el festival de fotoperiodisme Visa Pour l’Image, el més important del món del seu camp. Fins el dia 16 d’aquest mes de setembre, més d’una desena d’espais de la localitat acullen exposicions on alguns dels reporters gràfics més destacats del món mostren com han captat els temes d’actualitat més colpidors del darrer any. Des del primer dia de festival, la capital del Rosselló ha estat plena de centenars de persones, provinents dels llocs més diversos, que no només volen les fotografies que s’hi exposen sinó també les projeccions i els laboratoris que hi tenen lloc. A més, és clar, durant aquestes dues setmanes la ciutat també esdevé un punt de trobada indefugible per a fotògrafs, periodistes i d’altres professionals, que tenen l’oportunitat de conèixer-se o retrobar-se i compartir les seves opinions, experiències o projectes, barrejats entre la munió de gent que passeja pels carrers propers a les exposicions i que omplen les terrasses dels bars i restaurants del barri de Sant Jaume de Perpinyà.
El propi funcionament del periodisme en la seva vessant de negoci i la recerca de l’espectacularitat en les fotografies són, precisament, la causa principal d’un element comú de la immensa majoria d’exposicions del Visa Pour l’Image, un festival que, segons com es vulgui mirar, suposa una “oportunitat” de fer un passeig per les situacions més terribles que es pateixen al món. Les guerres, els èxodes, la pobresa, la desesperació… la indefensió absoluta dels individus davant els grans poders que regeixen el món i les situacions terribles a què els aboquen són una constant a gairebé tots els espais del festival amb una excepció destacada: els retrats que Stephan Vanfleteren ha fet als actors i directors, tant fermament establerts com emergents, que han passat pel Festival de Cannes durant les darreres tres edicions del certamen. Tot i que és una finestra oberta a l’extrem oposat del món, la presència d’aquesta exposició tan a prop de les altres remarca en remarca la frivolitat i projecta una ombra sobre l’ús que es fa de les fotografies del dolor aliè, on la voluntat d’informació i la simple morbositat es poden arribar a confondre.
Entre el seguit de situacions extremes, però, també hi ha lloc per als intents d’una conscienciació més àmplia sobre els problemes que pateix el món, com la contaminació. Al pati de l’església dels dominics, a l’aire lliure, Samuel Bollendorff mostra imatges d’alguns indrets del planeta que, a causa d’ella, han esdevingut gairebé inhabitables, acompanyades de textos que recullen els testimonis dels seus habitants, del Brasil a Rússia i passant per Itàlia i el Japó. En una altra exposició, Andrea Bruce s’endinsa en el gran problema de salubritat que encara suposa a molts països del món la defecació a l’aire lliure. I encara en una altra exposició, probablement la més colpidora de les dedicades a aquesta temàtica, Gaël Turine retrata la pol·lució extrema de les aigües del riu Buriganga, a Bangladesh, on s’aboquen els residus de les persones i les indústries de la ciutat de Dhaka, i les condicions de vida dels habitants que hi viuen més a prop, amb els fums, els productes químics i la matèria en descomposició afegits a la seva pobresa.
Durant la taula rodona sobre la mediatització del procés independentista que va acollir el festival, el fotoperiodista Jordi Borràs va voler posar de manifest que els conflictes nacionals geogràficament més propers són, segurament, la gran absència del Visa Pour l’Image. Tot i que l’èxode dels rohingya a Birmània i la guerra del Iemen tenen espais reservats, amb fotografies de Kevin Frayer i Véronique de Virguerie, respectivament, els problemes que toquen Europa de manera més directa només hi són presents en retrospectiva. És el cas del maig del 68 francès, recollit en fotografies de Roger Viollet, o del conflicte a Irlanda del Nord, amb Yan Morvan mostrant com va viure i reaccionar la província a la vaga de fam i la mort de Bobby Sands, militant empresonat de l’Exèrcit Republicà Irlandès, la primavera de 1981. Aquests esclats de violència, revoltes total o parcialment fallides que van intentar canviar l’ordre establert a dos indrets d’Europa amb l’esperança de construir un lloc millor per a tots, són observats des de la distància, rebaixant amb els anys el que no poden els quilòmetres. Potser és per això -malgrat que el director del festival, Jean-François Leroy, afirmi el contrari- que les propostes d’exposicions relacionades amb el procés independentista a Catalunya i amb el referèndum del Primer d’Octubre no hi han trobat un lloc.
Entre l’església dels dominics i el convent dels mínims, el carrer de l’Acadèmia travessa alguns dels carrers que conformen el cor del barri de Sant Jaume. A punt de travessar el carrer de Francesc de Paula per continuar camí de l’antiga universitat, on hi ha una altra de les exposicions del Visa Pour l’Image, dos nois de poc més de 10 o 11 anys passen a tota velocitat muntats en dues motos, observats per un grup de dones que xerren tot assegudes pràcticament al mig del carrer. Sant Jaume és una àrea molt densament poblada per persones humils i d’orígens molt diferents i que ha estat, tradicionalment, la llar de la comunitat gitana -i catalanoparlant- de Perpinyà. Entre dues exposicions del festival de fotoperiodisme més important del món, que mostra les grans tragèdies de països llunyans, es poden veure els edificis degradats, els carrers bruts i la forma de vida d’una part important de la població de la mateixa ciutat. El sofriment, però, en la fina línia que separa la conscienciació de l’exhibicionisme, sempre fa de molt més bon pair si és llunyà.
