Tintín i els Pícaros, el Tintín que culmina Tintín

Amb la darrera de les aventures completes, Hergé va marcar una fita; va passar comptes amb les utopies del moment, va retre homenatges merescuts i, al final, va deixar que fos el whisky qui desenvolupés la trama

Tintín i els Pícaros

 

La primera vegada que vaig veure la portada de Tintín i els Pícaros va ser a l'aparador d'una llibreria que hi havia just a la meitat del trajecte que anava de casa meva fins a l'escola, a Terrassa. Durant dies i dies d'aquell 1976 acostava el nas al vidre i resseguia els detalls d'aquella fugida inquietant, enmig de la selva, amb Tintín estrenant una moderns pantalons texans i una majestuosa piràmide pasteca al fons. Feia molt de temps -als deu anys, un o dos anys són una eternitat- que m'havia llegit i rellegit la col·lecció sencera i fins aquell moment no se m'havia acudit que Hergé pogués estar treballant en un àlbum completament nou. De fet, ni tan sols tenia una idea del tot clara de qui era l'autor de Tintín.

Tot i que, bastant unànimement, és considerada una obra secundària, mai no m'ha abandonat aquella fascinació infantil per Tintín i els Pícaros. Vist amb perspectiva, l'última aventura completa de Tintín utilitza tots els recursos que havia anat acumulant Hergé per convertir les ampolles de Loch Lomond en el veritable fil argumental de la trama. El whisky apareix en la primera pàgina com a detonant de l'acció, amb un "puah!" terrible, que causa el pànic al siamès de Tintín, aparentment competidor per l'afecte crepuscular del reporter belga en detriment de Milú. I aquest mateix licor figura, en forma d'ampolla buida i llençada, enmig de l'última visió dels herois que ja volen de retorn a Europa. El whisly caracteritza la impertinència dels periodistes que s'apleguen a Molins de Dalt per preguntar sobre la detenció de Bianca Castafiore a San Teodoro i que acaben l'interrogatori, de cop, en l'instant en què que se'ls ofereixen uns gots de Loch Lomond. Uns informadors amb els quals, per cert, Tintín no sembla tenir-hi la més mínima relació professional ni de coneixença, malgrat compartir-hi nacionalitat i ofici.

Tintín, escèptic

 

La llarguíssima gestació de Tintín i els Pícaros explica una contextualització potser més pròpia dels anys seixanta que no pas de la segona meitat dels setanta, que és quan es va publicar. El símbol pacifista del casc de Tintín, el hippie amb qui el confonen a l'aeroport de Tapiocàpolis i, sobretot, l'estètica castrista dels pícaros assenyala, inequívocament, cap a la dècada anterior, sense que això impliqui cap mena de simpatia d'Hergé cap al que, aleshores, conformava la identitat bàsica de l'esquerra europea, especialment en l'àmbit franco-belga que llegia les cròniques guevaristes de Regis Debray. L'escepticisme d'Hergé es manifesta, descarnadament, amb les dues vinyetes bessones que reflecteixen un suburbi miserable amb un "Viva Alcázar" que substitueix el "Viva Tapioca" anterior, amb l'única diferència dels uniformes dels dos policies repressors. Això, a la capital, a la selva els pobres arumbaies devien continuar amb el cul a l'aire, com el nen de l'última vinyeta de la pàgina 32, l'únic personatge nu que va dibuixar Hergé al llarg de tota la sèrie.

L'escepticisme, juntament amb el whisky, és l'altre gran impuls de l'aventura. Tintín no es creu l'emplaçament de Tapioca per viatjar a San Teodoro, malgrat els salconduits. Però tampoc no dóna cap crèdit a la revolució d'Alcázar, a qui posa com a condició per ajudar-lo que no s'afuselli ningú. És a dir, Tintín utilitza el cop d'estat estrictament com una eina per alliberar els seus amics, però no vol responsabilitzar-se de qualsevol vessament de sang per una causa, la d'Alcázar, que li sembla hipòcrita i teatral. La diferència entre el Carnaval i la revolució és la quantitat de whisky ingerit, com ressalta el propi general Tapioca mentre observa, divertit, els balls dels Reis de la Saragata que acabaran deposant-lo. Whisky i escepticisme. Per això (pàgina 57) Alcázar i Tapioca, enemics mortals, acaben confraternitzant en una memorable vinyeta en què critiquen conjuntament l'actitud de Tintín, entestat a impedir la sang: "Ja ho veig. És un idealista, oi? Aquesta mena de gent no respecta res, desgraciadament, ni les més velles tradicions!", diu Tapioca sobre el propi afusellament. "Sí, corren mals temps", li respòn Alcázar.

Hergé caricaturitza el poder. O almenys aquell poder. A diferència de la monarquia sildava, els contendents sudamericans no disposen d'un ceptre únic i legitimador. El símbol no és d'or, sinó de tabac. Tapioca perd el cigar quan Alcázar l'apunta amb una pistola i, a partir d'aquí, és el guanyador qui fuma... Fins que Hergé, en un darrer menysteniment, fa que bruixa de la nova primera dama li digui al cap de l'estat que "... Ja pots començar a vigilar de no deixar caure la cendra per tot arreu. Ho has entès?". Això ja ni ho veuran Tintín i els seus amics, que ja fa estona que han agafat l'avió. Qui sap, potser si la malaltia no hagués acabat amb Hergé la marca de cigars Flor de Matraz (a l'estanc de la gran vinyeta de la pàgina 20) hauria pujat a la categoria comercial del whisky Loch Lomond, al capdavall Flor de Matraz patrocina la gran carrossa que confisquen Tintín i el coronel Álvarez per salvar els Dupondt de l'afusellament (pàgines 59 i 60).

 

 

 

Un gos, un ànec i un gal

 

 

Però Tintín i els Pícaros, poster perquè l'autor intuïa que s'acostava el final, també és un llibre d'homenatges. Els uns, de reconeixement per a l'ofici. Hergé aprofita les disfresses carnavalesques per permetre's el plaer de dibuixar els nordamericans Snoopy (pàgina 60), Donald (pàgina 59) i Mickey Mouse (pàgina 54). I, a prop del ratolí de Disney, un francès: Astèrix. El detall va impressionar tant René Goscinny i Albert Uderzo que, tres anys després, li van tornar la deferència quan els gals van visitar Bèlgica i s'hi van trobar els Dupondt, que els anuncien que ja han arribat al destí: "Juli Cèsar ha arribat a Bèlgica", diu un gal/policia. "Àdhuc afegiré una cosa més: Culi Jèsar ha arribat a Gèlbica", afegeix l'altre... Fa uns anys, en una entrevista, li vaig preguntar a Albert Uderzo com s'ho havia fet per dibuixar els inseparables i em va respondre: "Els coneixia tant que vaig voler dibuixar-los de memòria, però no me'n vaig sortir. I vaig haver d'agafar un Tintín per copiar-los". Certament, una escena memorabilíssima del còmic europeu. Al marge d'això, Hergé també homenatja la valentia de Bianca Castafiore, que se'n fot dels que ja jutgen -"Cadena perpètua? No sé si ho he sentit prou bé! Mireu que en sou de grotesc, militar!" (pàgina 48) i què abans i després li posa els spaguetti per barret als carcellers (pàgines 13 i 61). Una presència d'ànim que també acompanya els Dupondt, que es neguen a acceptar que els tapin els ulls abans d'afusellar-los.

Amb consciència per part d'Hergé o no, Tintín i els Pícaros és un final de cicle. Els personatges relliguen els fils que s'havien quedat penjats a Les joies de la Castafiore i L'afer Tornassol i, de fet, l'àlbum significa una rectificació en tota regla al misticisme de Vol 714 a Sidney perquè en aquesta l'última aventura ja no hi haurà ajuda de l'espai ni del més enllà. Al capdavall, els texans marrons de Tintín el posen arran de terra del món dels anys setanta, on les utopies de la dècada anterior -caricaturitzades sense compassió per Hergé- demostren, en la pràctica, la seva impostura. Un cop d'ull a Tintín i l'Art Alfa deixa ben clar que, necessàriament, Hergé hauria hagut d'obrir un cicle nou, si hagués continuat uns anys més.

 

 

De tota manera, el més extraordinari és que escric aquest text quaranta anys més tard que aquell nen terrassenc hagués descobert, enlluernat, l'última de les aventures de Tintín. Quaranta anys amb Tintín i els Pícaros es mereixen un homenatge. O sigui que brindem amb Loch Lomond, mil milions de llamps i trons!

Ventalló també era humà

 

Increïble, però cert. A la cinquena vinyeta de Tintín i els Pícaros el gran Joaquim Ventalló va cometre un error inaudit que, de fet, dificulta la comprensió de l'arrencada de l'aventura. En aquell moment, el capità Haddock -mentre obre la primera ampolla de Loch Lomond- li diu a Tintín: "Ce général Tapioca, c'est bien lui, n'est ce pas qui a renversé notre vieille connaissance Alcázar?..." Equivocadament, Ventalló va traduir: "Aquest Tapioca, oi que és aquell que va ser tombat per la nostra vella coneixença... l'Alcázar?". "Renversé" vol dir "enderrocat" i, lògicament, havia estat Tapioca qui va tombar Alcázar, i no al revés. El mateix Tintín ho remarca en la resposta: "Sí, amb l'ajut de la Bordúria de Pleksi-Glas (...)". Per això, evidentment, el coronel Sponsz ajuda Tapioca, enviat pel règim de Bordúria.

Insòlitament, l'error de traducció, del que no n'he sabut trobar cap constància enlloc, ha travessat dinou edicions consecutives, al llarg de quatre dècades. Una segona opció del traductor, ben discutible, és quan els policies inseparables es refereixen a si mateixos com a Dupondt, a diferència de l'original francès que diferencia perfectament a Dupond de Dupont. I una última pífia, aquesta no atribuïble a Ventalló -insisteixo: al gran Ventalló-, és al llistat inicial de les llengües a què s'han traduït les aventures de Tintín. L'editorial eslovena Ucila International ha traduït Tintín, lògicament, a l'eslovè... I no a l'eslovac, com figura als llibres de Joventut.

 

 

Article publicat originalment a la revista 'Jo encaria diria més', de l'Associació Catalana de Tintinaires 1001.

 

Comentaris