Pumby, el gat valencià que es resisteix a jubilar-se

Es reediten les aventures del personatge de Josep Sanchis, creat ara fa seixanta-cinc anys

L'octubre de 1954, en un racó de la revista Jaimito, d'Editorial Valenciana, apareixia una pàgina solitària amb un gat sense nom que ajudava a un gos a escapar del camió de la gossera. Només un any més tard, el gat s'havia convertit en Pumby i disposava d'una capçalera pròpia, on era el protagonista tot i que compartia la revista amb d'altres personatges.

En poc temps Pumby va ser un èxit total. Josep Sanchis Grau (València, 1932-2011), el seu creador, era un admirador del còmic nordamericà i de les corresponents versions animades. De fet, el seu gat s'assembla molt a Felix the Cat i no està gaire lluny de Mickey Mouse. Una diferència -en favor del gat valencià- és que la imaginació de Sànchis immergia Pumby en llocs i ambients entre fantàstics i onírics, a l'estil de l'Alícia de Lewis Carroll. Pumby tan aviat viatja al centre de la Terra com al Far West, a un regne sota l'oceà o s'endinsa dins dels quadres d'una exposició d'art surrealista. 

Una vinyeta d'un còmic del Pumby

Una vinyeta d'un còmic del Pumby

Pumby viu a Villa Rabitos i té com a amics principals a  Blanquita, un personatge femení independent i de caràcter fort -inusual per a l'època-, i el professor Chivete, en la llarga llista de científics/inventors genials capaços de proporcionar eines extraordinàries als seus amics de paper. També té enemics, com el malèfic Doctor Mekano o el Generalito de la Antipodesia, la majoria dictadors estrambòtics que no desentonen dins la línia blanca i innocent de les aventures.

En comptes de set vides Pumby en va tenir només una, però llarguíssima. Pocs anys després de la seva creació (1959) el gat es va convertir en Súper Pumby -amb revista homònima- i el felí valencià va adquirir poders sobrenaturals gràcies a la ingesta de suc de taronja. Josep Sanchis va dibuixar el seu personatge fins la desaparició d'Editorial Valenciana, el 1984. Posteriorment, Pumbi (ara amb i llatina) va publicar-se en català a la revista infantil Camacuc i fins i tot va estrenar veu, moviment i accent valencià amb una sèrie pròpia a Canal 9.

Per qualitat, creativitat i originalitat Pumby és un dels grans. Tot i així, va passar de la màxima popularitat dels anys seixanta i setanta fins al quasi oblit d'avui. El 1997 Josep Sanchis va rebre el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelona. En aquell moment encara lluitava per la propietat del seu personatge contra els hereus de la desapareguda Editorial Valenciana, que havia registrat Pumby a esquenes del seu creador. Va guanyar el 1999.

 
Dues pàgines d'un còmic del Pumby

Dues pàgines d'un còmic del Pumby

Quan va morir, l'any 2011, un altre valencià amb dimensió surrealista, Javier Mariscal, va reconèixer la seva influència: "El Pumby de Josep Sanchis és un dels millors còmics que s'han fet a la història d'Espanya". Pumby i Cobi no estaven tan lluny.

Són seixanta-cinc anys, però Pumby no es jubila. Editorial Dolmen està reeditant totes les aventures en una sèrie de volums -en van tres- molt ben editats a partir de la restauració de les publicacions originals, amb contextualització i informació extra per conèixer millor tant el personatge com el seu creador. Pumby té una segona vida, ja com a icona de culte. Se la mereix, és el nostre millor gat.

 

Comentaris (1)
Anselm Llorenç Fa 1 mes
Vaig ser lector del Jaimito i de Pumby, encara que no tenien les meues preferències. Jo era un lector "omnívor" de tebeos, des del clásssic TBO, passant per DDT, Pulgarciro o Tiovivo fins L'infantil. Els personatges que m'agradaven més eren El profesor Franz de Copenhague, amb els seus invents esbojarrats, els del 13 Rue del Percebe o Carpanta. Pumby només m'entretenia quan no tenia un altre tebeo a mà. I el Cavall Fort no em va agradar mai, tot i ser un xiquet, em carregava el seu interè