Poema ve de Poe

"La vida de Poe va ser, doncs, el pou d'on sorgien les seves històries i poemes"

 

Que se sàpiga, Edgar Allan Poe, mai no va agafar una guitarra o es va asseure davant d'un piano per compondre cap cançó a partir d'un poema propi. Però, és clar, la tossuda i extraordinària musicalitat que tenen alguns poemes, de vegades, aboca els poetes a fer que sonin a l'orella. Pregunteu-ho, sinó, a Bob Dylan, el Nobel d'enguany, que mai va poder evitar que els seus poemes li sortissin cantant de la gola... No és que en Dylan s'ho hagués inventat, això dels versos cantats, no. A la Grècia antiga, els versos els cantaven o recitaven gairebé sempre, ja fos al teatre o al menjador de casa. 

Però tornem a Poe i la música. Els espectaculars versos del poeta de Boston, que van ser criticats puntualment per T.S. Eliot, Yeats o Huxley, van arribar, ai las, a fer-se terriblement populars. I no només això: la música epidèrmica que desprenen, evident per a qualsevol lector, va convertir-los o inspirar desenes de peces musicals, des de Sergei Rachmaninoff a Leonard Berstein, si parlem de música «culta». Pel que fa la branca musical «popular», Poe ha estat cantat pel mateix Bob Dylan, que el 1965 va compondre «Just like Tom Thumb's Blues» inspirat en «Els crims de la Rue Morgue», per Queen, que el 1974, va enregistrar «Nevermore» basada en «The Raven», per Silvio Rodríguez, que el 1992 cantà a Poe a «Trova de Edgardo», o també per Lou Reed, el 2003, que cantà «The Raven» ajudat per les veus de Steve Buscemi i Willem Dafoe. Si els lectors teniu una edat us resultarà quasi impossible no recordar l'«Annabel Lee» que cantava Santiago Auserón el 1987, en l'àlbum «La canción de Juan Perro» de Radio Futura: «Mi querida, mi hermosa, mi vida, mi esposaaaa...».

 

I tot plegat ve a tomb perquè els lectors en català estem d'enhorabona: acaba de sortir el volum «Poesia completa» d'Edgar A. Poe, a Quaderns Crema, amb versió de Txema Martínez, responsable que, finalment, tots els poemes de Poe estiguin traduïts al català.

 

Explica Txema Martínez al pròleg d'aquest volum que per a Poe, el poema era una «rítmica creació de bellesa»  i que, en les paraules de l'autor de Boston, «La música és la perfecció de l'ànima, o la idea de la poesia». Poe s'hi posa, a fer versos, per crear efectes, per treure tots els tons de les paraules, per submergir el lector en les seves ombres i reconèixer-les com a part de les pròpies. Immersos en un ritme especial, llegim, a l'esquerra en anglès, a la dreta, en català, les peripècies de l'ànima del poeta, a qui va tocar patir un bon tros mentre va viure. Només cal repassar la seva biografia: orfe i, ofegat per un tutor que no el deixava respirar, Poe es va posar a escriure per tenir una sortida: escriu versos per auto-afirmar-se i plantar cara al padrastre que li exigeix deixar-se de poemes i pensar en ser advocat o estudiar economia. Poe és feble i enamoradís i d'aquí en treu el seu combustible, el seu orgull. 

Marcat per la pèrdua dels pares, als quals mai va conèixer, i per amors i desenganys diversos, per fi va casar-se amb la seva estimada cosina Virginia, el 1836. Però després d'uns anys de felicitat, Poe va perdre també la seva jove esposa a causa de la tuberculosi. Ell mateix va deixar aquest món amb només 40 anys d'edat. 

 

La vida de Poe va ser, doncs, el pou d'on sorgien les seves històries i poemes, una vida que dividia entre la creació febrosa per poder vendre i publicar contes a preus irrisoris, els viatges constants recitant poemes o fent conferències i l'evasió que li procuraven l'alcohol i les drogues. Poe i la seva obra són pedra fundacional de les històries de detectius i la ciència ficció i els seus assajos literaris el convertiren en el primer crític i teòric de literatura dels Estats Units. Poc després de la seva mort, la fama que Poe havia aconseguit va convertir-se en llegenda: un rival literari, Rufus Griswold, dolgut encara per una mala crítica de Poe d'anys enrere, va escriure un obituari difamatori sobre l'autor en un intent de revenja pintant-lo de borratxo, faldiller, immoral i solitari. El libel de Griswold, que pretenia enfonsar Poe, va aconseguir l'efecte contrari i els seus títols van augmentar les vendes de manera espectacular.

 

 

Tot i això, la popularitat de Poe va tenir més pes a Europa que no pas als Estats Units, sobretot mentre Poe va viure. Baudelaire, tal com explica Txema Martínez al pròleg de la seva traducció, veia en Poe «un germà biogràfic, sentimental, ètic i estètic» i per això es va dedicar a traduir-ne contes i poemes durant quinze anys. Baudelaire, va ser, doncs, un dels responsables del reconeixement i la fama europeus de l'escriptor de Boston. Julio Cortázar, en castellà, i Carles Riba, Agustí Esclasans i Xavier Benguerel, en català, van ser-ne, també ferms defensors, traductors i divulgadors, el segle passat. 

 

Ara mateix, Txema Martínez torna a posar d'actualitat un autor irrepetible que planteja tants misteris com ja ens temíem i ens manté aferrats, sense remei, als seus llibres, a les seves històries. En prosa i en vers. Per sempre.

 

Comentaris