Sis dones que expliquen sis històries diferents. La vuitena vida (Per la Brilka) recull la veu de sis generacions d’una mateixa família al llarg del segle XXI, una història on la Nino Haratischwili (Tiflis, Geòrgia, 1983) narra la vida d’aquestes dones des de la Revolució Russa fins a l’actualitat i planteja una crítica al poder del totalitarisme sobre el dia a dia d’aquells que lluitaven per sobreviure i aconseguir la felicitat. Ara, l’autora, que va triomfar a la Fira del Llibre de Frankfurt, presenta l’edició en català de la seva obra traduïda per la Carlot Gurt Daví. L’escriptora tracta, en aquesta immensa novel·la, l’herència dels valors familiars, la importància de parlar sobre el passat i el poder de la cultura per evitar tornar a donar ales als errors històrics comesos des d’una perspectiva de gènere que, assegura, li sorprèn que cridi tant l’atenció.
A la història que vostè explica es veu, a través de les famílies, qui són precisament aquelles que pateixen i sobreviuen les desgràcies històriques en silenci.
A la meva família parlar del passat mai ha estat un tema tabú i gràcies a això vaig poder començar a escriure sobre aquest punt. Parlo de persones que l’únic que feien era sobreviure en èpoques molt complicades i molt dures per la societat, per la gent del carrer. Escriure sobre les famílies es presentava com una oportunitat per exhalar i analitzar diverses coses.
Com una mena d’autoexercici?
He descobert que sóc molt crítica sobre el tema que el meu país, Geòrgia, no hagués analitzat del tot el patiment de totes les famílies de les darreres dècades. No hi ha cap lectura sobre aquests temes i ens condemnen a repetir la història un cop i un altre. Per exemple, aquí a Alemanya he conegut molt sobre Hitler i els nazis, molt més que de Stalin.
La seva llengua materna és el georgià però sent una profunda passió per l’alemany. Com és això?
El meu present és aquí, a Berlín. He tingut la sort d’aprendre alemany i, malgrat que no el parlo del tot bé i em costa pensar en alguna paraula, sóc afortunada de poder parlar en ell. El fet de poder expressar-te en una llengua dins la qual has crescut com a persona no es pot descriure. Potser tinc una llengua materna, però també s’ha de defensar la llengua d’allà on sents que tens casa teva.
A ‘La vuitena vida’ (Per la Brilka) es poden trobar diverses dones protagonistes, valentes i fortes. Veu en elles una part de la història que no s’acostuma a explicar?
Sóc una dona, així que em semblava força natural parlar de dones. És clar que gran part de tota la història escrita sobre el segle XX s’ha fet a partir d’un punt de vista masculí i sí que m’he adonat que escrivint sobre dones trobes una perspectiva molt més interessant a l’hora de tractar temes sociopolítics, potser és més personal. No havia pensat gaire en això quan escrivia el llibre, em sorprèn que m’ho preguntin.
Un llibre històric amb perspectiva de gènere acostuma a cridar l’atenció.
Això em fa pensar sobre com és d’especial que, en ple segle XXI, això cridi l’atenció. No era conscient de com reaccionaria la gent. Crec que aquest punt de vista reflecteix gran part de la nostra història però veig que també és un mirall de la nostra societat, falten més històries de dones amb perspectiva de dones per aconseguir que sigui alguna cosa normal.
La història del llibre va des de principis del segle XX fins finals, com és que va voler abastar tant?
La idea principal era escriure sobre una família de la dècada dels vuitanta però per fer que s’entengués bé, vaig descobrir que havia de parlar sobre com havien arribat a aquella situació i no podia explicar la història de la generació anterior sense explicar la situació social de principis de segle. Sempre dic que és com una casa gran, entres i obres una porta, descobreixes que darrere n’hi ha una altra i l’has d’obrir per poder avançar. Així successivament.
Avui dia, les persones tenen més possibilitats de fer una lectura més crítica del passat precisament per les eines que tenen disponibles. Creus que les generacions futures seran diferents?
Tenim un abast de possibilitats impressionants a l’hora de decidir què veure i on anar. Vivim en l’Europa del 2019, no en el Moscou del 1932 on les persones intentaven ser lliures i viure les seves vides però no eren més que presoners del temps, aquesta és la tragèdia de les dictadures, persones lluitant per aconseguir la felicitat personal sense guanyar. Però és important saber que, si bé tenim més possibilitats de ser lliures, crec que cap persona ho pot ser del tot, ja que sovint ens diuen què fer, què pensar i on anar.
Com creus que els conflictes polítics afecten les persones?
Tot està connectat, la personalitat de les persones, la seva història amb el que està passant en el país, per això escric sobre un segle sencer. Per exemple, no es pot entendre la història de Geòrgia sense un rerefons rus o, en Alemanya moltíssimes coses estan encara lligades al que va succeir durant la Segona Guerra Mundial. Ningú és un foli en blanc, sempre tenim una maleta que ens transmeten els avis o els pares. Naixem dins una història que porta escrivint-se anys. Avui dia intentem viure, més que mai, de manera individual però no som del tot lliures per fer-ho.
També parla dels processos migratoris que es veien abans. Ara en Europa tenim persones morint per intentar fugir dels seus països i de les guerres. Ha canviat alguna cosa?
Sí que és diferent però sempre tenim paral·lelismes. És tràgic perquè són persones amb històries i tragèdies que volen deixar enrere, però no ho estan aconseguint.
La societat hauria de mirar cap enrere més sovint? Parlant en termes de memòria col·lectiva.
Acostumem a oblidar-nos de fer-ho. Només cal mirar certs polítics dels Estats Units o de Rússia i preguntar-nos com hem arribat aquí? Com podem haver après tan poc? Al cap i a la fi som persones i ens oblidem de pensar en coses que no ens afecten d’una manera personal. Coneixem la història perquè l’aprenem a l’escola i a l’institut però ens oblidem de pensar en ella i no evitem que tornin a aparèixer certs fenòmens que hauríem de bloquejar.
Precisament, la cultura és una eina important a l’hora de tractar aquest tema.
Sóc molt fan de la cultura en general sobretot si s’introdueix als nens i nenes de manera primerenca. És com la medicina i pot ajudar a evitar que algunes coses tornin a ocórrer. La cultura funciona de tal manera que et fa sentir i viure històries de manera més intensa. Si aprenem a classe que una guerra va matar milers, per nosaltres només és una xifra però podem llegir o escoltar o veure una història de dolor i et captura a l’instant i et fa conscient de temes amb els quals no empatitzàvem abans. Ara, no podem oblidar que la cultura és diversa i es mou en les reaccions personals. Crec en el poder que té però no pot evitar que guerres comencin o acabin.
Hi ha partits que defensen idees d’extrema dreta. Poden estar relacionades amb el fet que la societat no recorda el passat més sovint?
Crec que ens oblidem de les coses molt ràpid. Els populismes i els partits d’extrema dreta han guanyat pes a través de la por i de l’odi. La gent està confosa. Ens enfrontem a diversos problemes i la gent acostuma a buscar solucions sense tenir la imatge sencera. Rebem molta més informació i som més vulnerables a la manipulació. Hauríem de ser capaços de no caure davant la por i de tenir temps per explorar i aprofundir en certs temes abans de crear una imatge sobre ells. En realitat, tots ens afeixuguem per totes les coses que estan succeint en el món.
Creus que el teu llibre encaixarà amb el lector català?
Això espero. No m’agrada tenir el control de com reaccionarà la gent en llegir un dels meus treballs però crec que hi ha paral·lelismes en la història catalana que es poden relacionar amb el que viuen els protagonistes d’aquest llibre. Sé que hi ha cert passat dictatorial que hi hauria oprimit a la gent tal com succeeix a les famílies de La vuitena vida.
