Acaba de veure la llum el cinquè disc de Nancys Rubias: “Marcianos ye-yés”. Mario Vaquerizo (Nancy Anoréxica), Marta Vaquerizo (Nancy O), Miguel Balanzategui (Nancy Reagan) i Juan Pedro Del Moral (Nancy Travesti) formen aquest peculiar grup de música que va néixer fa 12 anys amb una finalitat “lúdica”, tal i com expliquen en aquesta entrevista al Món dos dels seus integrants, Mario i Miguel. Apartats del focus comercial -“No ens punxen a cap ràdio comercial”, diu el marit d’Alaska-, en aquest nou àlbum el punk, el glam i el rock & roll dels seus discos anteriors conviuen amb altres sons; la lletra continua firmada per Nacho Canut (membre de Fangoria), de qui diuen que, per la seva capacitat per captar la particular idiosincràsia del grup, pràcticament s’ha convertit en el seu cinquè membre, la Nancy Literata.
Què tenen de marcianes les Nancys Rubias?
Mario: La nostra proposta musical és molt marciana en si. Les cançons musicalment són molt comercials, de pop rock, destinades a ser digerides pel gran públic, però les lletres són marcianes perquè ens les fa a mida el nostre amic Nacho Canut.
Miguel: Aquest disc, de fet, ens ha quedat bastant marcià!
I de ye-yés?
Mario: Moltíssim! Ens encanta Augusto Algueró, així com l’essència d’allò més ye-yé representat per Marisol o per la vena folklòrica de Lola Flores, Carmen Sevilla, etc. Som marcians ye-yés per això: perquè bevem de tots els llocs i de cap. Estem en un Nancy-limb. Som mainstream, perquè sortim a tots els programes de televisió, però no ens punxen a cap ràdio comercial. Som molt coneguts, actuem molt, tenim molta projecció mediàtica però després no venem molt discos.
I de vosaltres, quina és la Nancy més marciana i quina la més ye-yé?
Mario: Juan Pedro. És inefable, únic. I, desgraciadament, estem en un país on les persones úniques ja es veuen com una marcianada. Marta i Miguel són una mica més seriosos, i jo no sé ben bé què soc… Una mica ye-yé pel món dels lunars.
Ara dèieu que teniu la possibilitat de sortir en programes de gran audiència. Però, en canvi, la crítica musical us té apartats…
Mario: Sempre hem estat apartades, però no ens importa. El nostre objectiu quan vam fer el grup no era que se’ns prenguessin seriosament -que tampoc ho han fet mai-. Vam crear Nancys Rubias l’any 2004 amb una actitud lúdica, i és la que continuem mantenint ara.
I a què ho atribuïu?
Miguel: A que no sabem tocar i no toquem en directe.
Vaquerizo: Vam ser molt sincers des del primer moment. Però no és que no sapiguem tocar, sinó que no volem saber tocar. Si en Miguel volgués tocar el piano, en comptes d’anar cada vespre al gimnàs aniria a classe de solfeig i piano. Però nosaltres considerem que no és necessari. Precisament per no ser tan fonamentalistes i dogmàtics tenim un background musical suficient com per dir-li a qui sí sap tocar la guitarra que la toqui com aquest guitarrista, o l’altre. No ens importa que la crítica musical no ens consideri, perquè són evidents els concerts que fem, entre d’altres coses. Jo prefereixo tenir firmes de discos i concerts tot l’estiu, que no que un crític em consideri millor o pitjor.
De fet, sempre heu dit que el grup va néixer per divertir-vos…
Mario: Precisament per no pretendre res, ho hem aconseguit tot. Ara sí que podem dir que vivim de la música.
I a això ha ajudat el boom del fenomen Mario Vaquerizo?
Miguel: I tant! Va haver-hi un gran canvi amb l’emissió del reality d’Alaska i Mario, i amb la versió del “Me encanta”. Van ser dues fases.
Mario: Després del “Me encanta” ens vam acomodar i portàvem temps sense gravar discos, perquè no ens venia de gust i perquè no paràvem de donar concerts. Però l’últim any vam decidir buscar cançons perquè ens estàvem avorrint de fer sempre el mateix.
I això d’avorrir-se de fer sempre el mateix, té a veure també amb el canvi estètic d’aquest nou disc, amb un look més hippie?
Mario: Una mica, sí. Però això és idea de Juan Gatti, que és el nostre portadista. Quan ens ho va plantejar ens va semblar una mica extrem, però és cert que no és aliè a nosaltres. Som musicalment antagònics a la portada, perquè és un disc de pop-rock, però l’estètica no ens és aliena perquè a nosaltres ens agraden les plomes i les plataformes. És divertit. I les Nancys estàvem en un moment molt endogàmic i corríem el perill de repetir-nos.
Una part del vostre èxit és precisament l’aposta per deixar de banda allò políticament correcte i trencar amb els estereotips.
Mario: Sí, es que estem en contra de les dictadures, i de la no-llibertat d’expressió. I vivim en la dictadura d’allò políticament correcte, on pel què diran acabes autocensurant-te.
Miguel: Sí, això és el pitjor que pot passar. Mentre hi hagi educació i no es falti el respecte a ningú, cadascú que faci el que vulgui.
Mario: Sempre hem estat qüestionats, però a nosaltres ens és igual. I aquí estem.
Per què us agrada tant fer versions?
Mario: En tots els discos hem fet alguna versió.
Miguel: En aquesta ocasió, la cançó “Yo sí bailo” és una versió d’una versió. Que també és una altra marcianada.
Mario: La versió d’aquesta cançó és d’un grup que era boníssim: “Sala & The Strange”. I la seva cançó ha estat banda sonora en moltes de les nostres reunions nocturnes. A més, el món de Baccara tampoc no ens és aliè.
I us heu plantejat mai fer una versió en català?
Mario: No, perquè caldria controlar molt l’idioma. Si a mi em fa riure la gent que canta malament en anglès, com vols que les Nancys cantem ara en català? En Juan Pedro sí que ho podria fer, perquè parla perfectament el català i és un català de pro. Però nosaltres no en sabem.
Quina cançó li cantarien les Nancys al president català?
Mario: Qui és el president català?
Miguel: Puigdemont.
Mario: Però què passa amb el Puigdemont aquest?
Miguel: Res, la independència.
Mario: Ah! Doncs cadascú que faci el que vulgui… Les Nancys som tan banals, artificials i frívoles que no entrem en qüestions polítiques. No ens dona el cap per més, no tenim la formació política adequada per fer una anàlisi de la societat i de la situació del catalanisme. Com que no tinc aquesta informació, no li cantaria res fins que no tingui una opinió formada i més informació. Les Nancys no fem cançó protesta, només fem música dirigida a entretenir el públic i no volem alliçonar ningú. Hi ha altres artistes que estan més compromesos amb les causes socials i polítiques que podrien contestar millor aquesta pregunta.
Miguel: Jo li cantaria “A mi no me la das!”. Però a ell i a tots els polítics.
Tampoc els demaneu res, als polítics?
Mario: Es que jo crec que els ciutadans tenen més ideals que els propis polítics. Però admiro l’ànsia de poder de la classe política. S’esforcen en aconseguir el poder, és una capacitat que jo no tinc, i que no voldria tenir, però que és digne d’admiració. I penso que l’ànsia de poder acaba sovint amb els seus ideals inicials.
Teniu bona acollida quan veniu a tocar a Catalunya?
Mario: El públic català és boníssim! Sovint diuen que és més fred, però no és cert. I ho diem per experiència.
Què els queda per fer, a les Nancys?
Miguel: Viatjar a la lluna.
Mario: Ai no, quin mareig, nena! Ho hem fet tot, i sense pretendre-ho mai. L’èxit està en nosaltres, perquè no som un èxit comercial a l’ús, però hem tingut la capacitat de fer les coses més o menys dignes perquè una cançó com “Me encanta” sigui coneguda per tothom.
Aquest és el videoclip de la cançó “Marcianos ye-yés”:
