Lucía Alemany: “La innocència pot no perdre’s mai”

Lucía Alemany (1985) va néixer a Tortosa però s’ha criat a Traiguera, un petit municipi de poc més de 1.000 habitants prop de Castelló. Acaba d’estrenar ‘La innocència’, el seu primer llargmetratge i un dels millors films que enguany es podran veure als cinemes. La Lis, la protagonista del film, té només 15 anys i es queda embarassada d’un ‘quillo’ del poble. Haurà d’abortar esquivant dos grans obstacles: la culpa i el “què pensaran de nosaltres”.

Alemany sap del què parla. Quan ella tenia només 17 anys també es va quedar embarassada i va acabar abortant. Si algú és de poble, entendrà encara millor aquesta pel·lícula que s’ubica a Traiguera. Ha aconseguit plasmar de manera excel·lent quina és l’estètica, la xafogor, l’olor, la sexualitat i els rols de l’estiu rural. Alemany rep El Món en un hotel al centre de Barcelona poques hores abans que s’estreni la seva obra.

 

Al poble no hi ha secrets. Considera que un municipi petit pot esdevenir una presó per l’adolescent?

Sí, però també cal dir que això depèn de l’adolescent i del rol que aquella persona ocupa dins del seu grup. Alhora, penso que la ciutat també pot convertir-se en una presó. La ciutat té la independència i l’anonimat, i a vegades et pots sentir com una formigueta. I el poble no ha de ser necessàriament dur. Sí que és cert que a vegades has de buscar la manera que no et critiquin. No sé si això haurà evolucionat, però per les noies és molt dur que et comencin a titllar de “guarra”, entre moltes coses.

 

La gent que és de poble potser haurà connectat més amb aquesta pel·lícula.

Jo crec que sí.

La Lis, la protagonista del film, vol marxar a Barcelona a estudiar. La capital catalana esdevé un símil de llibertat i via d’escapament. La ciutat va ser també per vostè una via d’escapament?

Quan estàs al poble, estàs en un entorn en què et sents en un corralet de cabres on no passa gairebé res, i tot el que passa és exclusiu d’aquell poble. El que passa fora ho veus a través de la televisió, i és que ni tan sols saps si existeix. Tot arriba amb molt amb retard. Fins i tot la moda arriba tard al poble. Això fa que acabis mirant la ciutat preguntant-te que està passant allà, i que la idealitzis. També hauríem de veure què li passa a la protagonista quan arriba a Barcelona. Perquè potser aquella immensitat és massa per ella. Però sí que a la pel·lícula anar a Barcelona significa sortir d’un lloc que és un Gran Hermano de 1.000 persones.

 

Sovint, la gent que s’ha criat al poble i marxa a la gran ciutat sent que no pertany a enlloc.

Sí, i de fet m’està passant ara. Jo vaig viure durant set anys a Barcelona i vaig aconseguir crear-me un grup amb el qual sentia que hi pertanyia. Però ara que torno a viure a Traiguera, i que vaig amunt i avall sento que no soc de cap lloc. I mira que jo soc com la Lis! Em moc molt. Però també sento que ara necessito una estabilitat per saber on estic. Saber que si baixo al carrer, em podré trobar algú. Al poble tens menys motivacions, però té un ritme molt més adient per l’ésser humà. La naturalesa, l’aire net i la fugida visual.

 

Hi ha qui s’hi escapa el cap de setmana.

Clar! Però una altra cosa és viure-hi. Hi ha gent de la meva edat que viu al poble i estan molt contents, perquè encara que sembli que a vegades esdevé una presó, en d’altres pot convertir-se en una família. I saps que quan necessites alguna cosa li pots anar a demanar a qualsevol. Pot ser que si ton pare està malalt tothom et pregunti per ell, cosa que pot ser atabaladora, però alhora saps que la gent sempre hi serà per ajudar-te.

Abans ha parlat de la moda, dient que triga molt a arribar al poble. Un dels millors aspectes de la pel·lícula és el vestuari i el maquillatge i perruqueria, que va en línia amb el to naturalista del film. Per què li va voler donar aquest to?

Té a veure amb un punt de nostàlgia dins del meu imaginari. A finals dels anys noranta van posar un Pont Aeri a Traiguera. Imagina un poble on tothom és agricultor i ramader i que llavors posen un Pont Aeri amb aforament per a 2.000 persones. Xavi Metralla punxant cada cap de setmana, cada dissabte. Era una època de discoteques maquineres que va marcar a tota una zona, perquè hi anàvem tots, i tots vestits de Pont Aeri. I no només nosaltres, sinó que recordo mirar amb les meves amistats les matrícules dels cotxes. Venia gent d’Alacant, Saragossa i fins i tot d’Andorra. Jo deuria tenir una 14 anys, i això ha marcat molt i ha quedat una nostàlgia. Fins fa poc, Traiguera era un poble que s’havia quedat atrapat en una cosa que ja no està de moda. I llavors va passar que durant la producció de la pel·lícula aquesta estètica es va tornar a posar de moda. I de cop ara les noies van vestides de l’època de llavors. I clar, la pel·lícula té un punt entre ‘noventero’ i actual que ens va anar de luxe.

 

Així doncs, la música maquinera que sona a la pel·lícula encara sona actualment al poble de Traiguera?

Sí, barrejat amb reggaeton. Sí que hi ha llocs on fan exclusivament música maquinera, eh? És que ja no només sona a les discoteques, sinó és que també a les bodes. No sé quan pararà.

La pel·lícula és pedagògica?

Ho he intentat. Tot i que mai no he volgut fer un pamflet moralista. I ho he fet sense que fos obvi. Perquè si no, em situaria a mi i a tot l’equip en un estat de superioritat moral, i no és el cas. I he obert el que jo sento que moralment són els meus valors ètics. Però sempre amb la justa mesura.

 

Considera que l’adolescència s’acaba en el moment en què una noia d’aquesta edat aborta?

No! En absolut! Per mi aquesta no és una pel·lícula sobre la innocència, sinó sobre un personatge que està en plena edat de la innocència però que fins al final ho segueix sent. Abortar no és el més fort de la peli, sinó com es comporta sa mare. Perquè la vida segueix. La innocència pot no perdre’s mai. I ho dic per experiència. Jo al setembre vaig anar a San Sebastián a estrenar la pel·lícula i em vaig sentir tan innocent… Per mi tot era nou i la vaig cagar per molts llocs. Em vaig presentar amb un vestit de gala i jo havia d’anar amb els nous directors, que és un espai on tothom va amb texans! I jo anava amb un vestit de cua de Francis Montesinos! 

 

No pot ser.

Les actrius em van preguntar a mi com havíem d’anar vestides. I els vaig dir que de gala! Alguns periodistes ens van explicar que van al·lucinar quan ens van veure. El que vull dir és que quan entres a l’edat adulta hi ha unes estructures que et poden fer perdre aquesta espontaneïtat. Però amb innocència tot és ‘xulo’ perquè descobreixes les coses noves i no jutges.

Què ha descobert fent la pel·lícula?

He descobert la indústria. Quan estava a l’escola tenia aquest punt romàntic de cineasta, artista i autor… I quan he entrat a fer una peli de veritat m’he adonat que és una indústria. No només perquè els diners ho mouen tot, sinó perquè hi ha moltes normes a jugar, i aquesta figura romàntica m’ha caigut. I he tingut decepció, però després he decidit jugar aquestes regles del joc.

 

Les seguirà jugant? Té projectes al cap?

El que tinc clar és que m’hi vull quedar. Mantenir-se ara depèn que el meu treball agradi. És el que vull fer. Això ho tinc clar. Per mi seria molt fàcil treballar d’una altra cosa, però tinc clar que em vull quedar. Treballar no li agradaria a ningú i preferiria no fer res, però s’ha de treballar, i això és el que vull fer.

Ara fa uns 15 anys que va abortar. Creu que actualment ho tindria més fàcil?

En la meva família no. La meva família no ho tindria gens fàcil. Si jo a dia d’avui en el mateix estat m’hagués quedat embarassada, hagués tingut el mateix temor. La dificultat és dir-ho. La por de què s’enterin ells i la por de què s’enteri el poble. Perquè passes a ser “la que ha abortat”. De fet, abortar no és difícil. Entres a una clínica i demanes hora.

 

Però creu que la societat ha canviat suficient com perquè ja no sigui tan tabú?

Jo crec que sí. Hi ha famílies que ara existeixen que anteriorment no existien. Em refereixo a persones més treballades a nivell personal.

Al film veiem un pare absolutament patriarca que condiciona tota la seva família i entorn. El patriarcat està més arrelat al poble que a la ciutat?

No, no ho penso. Considero que no té res a veure. Aquest personatge té un punt de patetisme i és molt autoritari amb unes fórmules molt dures. Podria estar en un poble o en una zona bastant suburbial, amb poc nivell econòmic, social i cultural. Però d’actituds patriarcals n’hi ha a tot arreu.