Llegir per empoderar nens i nenes, homes i dones

 

Mentre em poso a escriure aquestes ratlles, encara ressonen les bromes tuitaires sobre les famílies monoparentals i les monomarentals... I una mica més enrere, de les places dedicades a Avis i Àvies. Més val fer broma de segons quines estupideses, però hi ha estones, que pensant seriosament en l'origen de les riallades constatem que no només hi ha curtedat de cap sinó un munt de passes enrere en l'encara inexistent igualtat entre gèneres. A tots els àmbits. Com més nombroses i sonades siguin les estupideses d'aquest tipus, el col.lectiu feminista sencer més en patirà les conseqüències, i de retruc, totes les que vam néixer amb els cromosomes XX. Ja no m'entretindré a dir res de senyors diputats amb barba dient «totes som responsables de...» o «ens sentim orgulloses  bla bla bla» perquè encara em diran que tinc el mesellisme masclista enclastat al fons de la ment i que no tinc remei. Vualà, que diu aquell.

Escric tot això, deia, el dia que s'esdevé el Dia Mundial de la Nena, per recordar com n'és de gros el forat que separa nens i nenes des que neixen, a tot el món, però de manera insuportable en països subdesenvolupats, on una nena pot declarar coses com: «quan tenia 9 anys vaig sentir per primer cop la paraula ESCOLA. Vaig saber què era una escola i vaig decidir que hi volia anar, que volia estudiar. Ara ho faig, vaig a escola i m'encanta. Vull ser advocada quan sigui gran». 

 

L'11 d'octubre de 2012, va celebrar-se per primer cop el Dia Mundial de la Nena. Dos dies abans, el 9 d'octubre de 2012, els talibans havien disparat Malala Yousafzai mentre anava a l'escola, a Pakistan. Malala va sobreviure miraculosament a les bales feixistes-fonamentalistes, va abandonar el seu país amb la seva família i, fa dos anys, va rebre el premi Nobel de la Pau. El seu exemple és espectacular, la seva lluita, inacabable

Les figures com Malala, igual com totes les Malales que no coneixem perquè no han sortit als diaris, són imprescindibles perquè donen visibilitat al problema i el converteixen en actualitat tossuda, dia rere dia. Per això és tan important que les nenes i dones que han nascut al primer món estiguin al cas i hi aportin el que puguin, a aquesta batalla. I els nens i els homes, no cal dir-ho, que ja hauria de ser hora! Per això resulta interessant la iniciativa de l'actriu britànica Emma Watson, «HeForShe», en què els nois i els homes tenen un paper principalíssim a l'hora d'arromangar-se i posar-se a treballar per la igualtat. Si no ho fem plegats, no ens en sortirem. Com a totes les lluites que persegueixen la llibertat: no n'hi ha més de fetes. Watson té clar que l'acció és clau per a la seva iniciativa i, per això, es fa un tip de viatjar pel món duent la seva campanya arreu i treballant com a Ambaixadora de Bona Voluntat per a les Dones a les Nacions Unides. Però la Watson, que és un sol de dona, sap també que l'acció, sense la reflexió, perd molta pistonada. Per això ha fundat, entre altres coses, un club de lectura, «Our Shared Shelf» a la plataforma Goodreads. Ella explica, a l'encapçalament, que des que va començar a treballar per les Nacions Unides, va decidir llegir tot el que podia sobre igualtat de gènere. «Hi ha tantes coses meravelloses per llegir! Divertides, inspiradores, tristes, provocadores de reflexió, empoderadores!» i que per això havia decidit fundar un club de lectura feminista. El club es dedica a assajos i estudis sobre feminisme i a discutir-ne. I és un gust de llegir perquè hom hi troba piles de gent jove amb les idees clares i fresques però també gent com la Caitlin Moran, autora feminista amb unes quantes guerres a la motxilla, o bé Marjane Satrapi, autora del cèlebre còmic «Persèpolis» (Norma). Aquest mes, el club llegeix «Half the Sky: Turning Oppression into Opportunity for Women Worldwide» de Nicholas D. Kristof i Sheryl WuDunn. Però en les converses s'hi parla de piles de llibres: «La campana de vidre» de Sylvia Plath, «Hunger Makes Me a Modern Girl» de Carrie Brownstein, «The Argonauts» de Maggie Nelson, «How to be a Woman» de la mateixa Caitlin Moran (publicat en castellà a Anagrama). En els comentaris o posts no s'hi veuen gaires bestieses, la veritat. I això és perquè la gent que es pren la molèstia de llegir, s'acostuma a fer anar la closca abans d'obrir la boca.

 

 

La Watson, doncs, l'ha encertada de ple i, com ha explicat en més d'una entrevista, està aconseguint que els homes que treballen per la igualtat d'homes i dones siguin cada cop més nombrosos i visibles. Només cal que escolteu alguna vegada com parla el primer ministre del Canadà, Justin Trudeau. 

 

Fa uns dies, en aquest espai recordàvem Maria Aurèlia Capmany, la seva obra, i també, la seva lluita feminista. Ella i la Montserrat Roig i tantes altres es dedicaven, ja fa anys, a reconstruir el feminisme a casa nostra, a fer-lo més modern, a dotar-lo de reflexió, sornegueria i bon humor. Els devem molt. Veient campanyes com les de la Watson o qualsevol de les que engeguem per aquí com ara #OnSónlesDones? n'estarien satisfetes. Però, en conèixer que algú va pensar i arribar a escriure «família monomarental», els cauria la cara de vergonya.

 

Comentaris